Què passarà?

*Article de Francesc Viadel publicat el 30 de setembre de 2017 a Nació Digital.

WhatsApp_Image_2017-10-01_at_13.08.15

Cues de gent votant amb normalitat al pavelló de Santa Engràcia de Girona el passat 1 d’octubre. Foto/Diari de Girona.

A unes poques hores del referèndum el meu fill d’onze anys em pregunta què passarà. Ni jo, ni ningú té la resposta. El Pol ha crescut en una Catalunya que durant els darrers sis anys ha estat immersa en una mobilització pacífica permanentment. En un país sensible al seu destí però també molt atent a les coses que passen fora, solidari, socialment molt articulat. Ha crescut en un entorn familiar de classe mitja del Fort Pienc de l’Eixample, el Xinatown de la ciutat. D’aquí que molts dels seus amics són xinesos que, com ell, han anat des de molt petits a la mateixa escola. Una escola que cap en un puny, orientada a les humanitats, a l’educació en els valors civils, preocupada per mantenir harmònicament dins de la diversitat en què vivim la pròpia cultura del país.

Li apassiona la tecnologia, Internet, els jocs en xarxa on es sol relacionar en castellà, en català i, per descomptat, en anglès. L’altra finestra des d’on es mira el món és Barcelona, una ciutat que no canviaria per cap altra. A Barcelona pot fer de tot, trobar de tot, veure-ho tot.
El meu fill ens pregunta què passarà. Va viure amb inquietud i incredulitat la invasió policial de fa dues setmanes. Diria que la va viure també quasi divertit, com una autèntica invasió de pel·lícula d’alienígenes. Les imatges d’un grapat d’energúmens acomiadant la Guàrdia Civil de diferents casernes espanyoles camí de Catalunya al crit tribal de “a por ellos, oé, oé”, sospito que no li van fer, però, tanta gràcia. Per què a “por ellos”? Per què a pels seus veïns, a per nosaltres mateix, a per ell en darrera instància?. Pol mai no aniria a per ningú. Li hem ensenyat que ha d’evitar sempre l’ús de la violència.

N’heu sentit parlar mai de l’adoctrinament dels nens catalans? Sí, és clar que sí. Ell ja no ho recorda, però quan era més petit, uns nens de casa bona una mica més grans li van pegar en l’àrea de jocs d’un restaurant del Saler, a València, perquè parlava en català. Els pares dels agressors van encaixar tibants, desconcertats i amb un menyspreu a penes dissimulat, els meus retrets cap a l’actitud dels seus infants, sobretot cap a la manera en què els havien educat.

El meu fill veu les notícies que les televisions espanyoles donen de tot allò que està passant aquí. Sovint se’n fot. Les bestieses de Rajoy el fan riure més que no pas alguns personatges de dibuixos animats. De vegades, les cerca al mòbil i se les passa una i una altra vegada… me gustan los catalanes porque hacen cosas… És suficientment despert i gran per descobrir les mentides, les exageracions, les distorsions grotesques. Aquell món del “a por ellos”, del “manipulan niños”, de guàrdies civils de rostres cairuts, de policies nacionals assetjant partits amb el rostre tapat, li queda en una altra galàxia.

Aquest estiu, passejant per Cracòvia, mentre li explicava l’amarga història dels polonesos, em va preguntar faceciós si cas d’independitzar-nos, notaria ell res d’especial. Li vaig dir que potser li creixerien més les orelles però que probablement seria igual de pobre que sempre. Va riure i es va quedar molt tranquil.

Què passarà?. Ningú no ho sap. Divendres el president Puigdemont va demanar que tothom anés a votar per a acabar amb el procés i començar amb el progrés. Això mateix és el que m’agradaria que passés… el progrés. El progrés per a mi, per als meus, per al meu fill que potser el dia de demà voldrà ser programador informàtic o treballar en un centre de recerca espacial.

El meu món no va ser amable com el de Pol, ni tan sols remotament rebel, somiador com ho és ara. Fou un món gris, amb la llengua del país rebregada en el cubell del fem, un món de tricornis, de jornalers humiliats i rendistes, un món ple d’impresentables que es van passar dècades esgargamellant-se cridant el “a por ellos”… a pels catalans, a pels considerats antiespanyols de tota mena… els no catòlics, els homosexuals, les dones emancipades, els jornalers inconformistes, els mestres d’escola no alienats, els demòcrates… No m’interessa aquell món. No vull que torni aquell món.

No sabem que passarà, però, una immensa majoria sí sabem que és allò que volem que passi i en el desig, en el somni, tenim la garantia.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Què passarà?

  1. Jordi Úbeda ha dit:

    Un somni compartit per milers i milers.

Respon a Jordi Úbeda Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s