Oltra, Puig i la revolta catalana

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de setembre a La Veu.

20943

Els dos màxims representants institucionals valencians, Mónica Oltra i Ximo Puig, al Palau de la Generalitat. Foto/La Veu.

Esvaïdes les possibilitats de la protesta, de poder convocar una gran manifestació ritual i unitària per un finançament just –llegiu a favor de la supervivència de l’esquifit autogovern valencià–, al president Ximo Puig no li n’ha quedat cap altra enfront de la Roma imperial que tirar mà de la diplomàcia amable i arrossegar-se resignat fins a la Moncloa amb un plec sota l’aixella de precs, preguntes i desitjos.

Ha estat el PP –i els seus lleials aliats de l’empresariat– els qui, en negar-se a compartir pancartes en plena rebel·lió catalana, han empentat Puig a disfressar-se d’alcalde que se’n va a la capital a pidolar al governador civil de torn que li arregle un camí rural o li faça un pont. Com es pot deduir, la dreta continua tenint la clau de la política valenciana en el context d’una societat en bona part atordida amb la poció adormiscadora del regionalisme i de l’Espanya una. Tot plegat, a falta d’una veritable política valencianista i d’esquerres, d’una estructura de comunicació seriosa, sempre resultarà molt més efectiva la brama anticatalana i populista d’una Bonig que l’ambigüitat calculada i pretesament pedagògica d’un qualsevol diputat amb vocació de mestre. No cal ser cap spin doctor ni cap hermeneuta per a adonar-se’n d’això.

El cas és que Mariano Rajoy li ha dit a Puig que sí a tot, a la gallega, que el que faça falta. Després s’ha omplert les galtes d’aire, ha premut els llavis i li ha passat la mà per l’esquena al nostre president. En tres mesos, segons diu Puig que li ha dit Rajoy, s’arreglarà el sambori del finançament de totes les autonomies i, fins i tot, si no fem l’indi emprenyat, el govern central ens perdonarà una part del que l’Estat ens ha estat sostraient des dels temps de Paquita la rebentaplenaris.

L’endemà mateix, la vicepresidenta Mónica Oltra es felicitava pel viatge diplomàtic de Puig, reivindicava una política valenciana per a tot Espanya i, alhora, es lamentava que els catalans restaren protagonisme a les demandes valencianes. “En Espanya tot no és Catalunya”, va assegurar un punt irritada. Però Oltra, interpel·lada per la qüestió catalana, va anar encara una miqueta més enllà: “No és que Catalunya puga eclipsar la nostra defensa d’un nou sistema de finançament, és que ho està eclipsant tot. No sé quina catàstrofe hauria de passar perquè no ho eclipsi perquè, ara, només es parla d’això. Però, ja passarà”. Ja passarà… com un mal de queixal, una migranya o un pet distret… Per a eclipsis, per exemple, un colp d’Estat a l’estil turc.

No és la primera vegada que la vicepresidenta banalitza el conflicte català i defensa sibil·linament la teoria que els interessos de valencians i catalans són antagònics, base teòrica defensada per la classe dominant del país sobre la qual va arrelar, a principis del segle XX, el primer anticatalanisme. El conseller Vicent Soler d’això en sap més que ningú i li podria passar l’article que va escriure amb Josep Martínez Serrano i que va publicar L’Avenç el 1977, “L’anticatalanisme al País Valencià”.

Potser per pur instint, per contaminació ambiental o perquè així l’han assessorada, Oltra fa temps que juga aquesta carta. Una carta que als anys vint, quan els catalans –oblidades Cuba i Filipines– ja eclipsaven la trista Espanya del cereal, jugaven tipus com Azzati. Fet i fet –seguesc l’article de Soler–, quan el president de la Federació Agrària de Llevant va assegurar que, en lloc de criticar els catalans, el que hauríem de fer és imitar-los, Azzati li va respondre: “En cuanto lo de imitar a los catalanes, no estoy conforme, porqué quizá hubiera que gritar con ellos ¡Muera España!, y yo por encima de todos los naranjos levantinos, de las naranjas de la China y de todo, pongo el ideal de España”. No hi ha més cera que la que crema.

No, no és cosa de banalitzar ni tampoc de fer-se trampes amb el llenguatge invocant la legalitat sense tenir en compte la legitimitat. Qualsevol demòcrata de veritat pot entendre això. Il·legal era que votaren les dones, que avortaren, legal eren l’esclavitud i les lleis de Nuremberg que van establir els nazis… I legal i constitucional és tenir dret a un treball i a una vivenda. Que els ho expliquen, això, els senyors Bàrcenas, Sáenz de Santamaría, els manaires de la banca, als milers de desnonats de les Espanyes, als més de quatre-cents mil aturats valencians…

La banalització ofèn. La revolta civil catalana no es pot comparar a un “pollastre” ni a un emprenyador eclipsi. Tampoc no és contraria als interessos dels valencians llevat que l’Estat espanyol esclafe Catalunya tal com pretén. Aleshores, amb quina força demanaran els valencians res a un Estat que es recentralitza i protegeix de la democràcia? Ni els valencians ni ningú no podrà demanar ni un got d’aigua.

A veure si s’entén. A Catalunya hi ha una revolta social, pacífica, en clau democràtica, transversal, protagonitzada majoritàriament per les classes populars lluny del que s’imagina la vella ortodòxia de l’esquerra espanyola que somia amb plutocràcies imperialistes i clergues fanàtics de la llengua catalana. Una revolta que pot arrabassar el règim de 1978, justament el que ha estat combatent retòricament Pablo Iglesias i tutti quanti. Per què tanta por a votar?

En el moment en què l’Estat utilitza les seues clavegueres contra institucions democràtiques i dirigents, multa entitats civils per tal d’extingir-les i envia la Guàrdia Civil als diaris, ja no es pot seguir banalitzant ni tampoc quedant-se callat per veure-les vindre per por que et pengen el Sant Benet de catalanista i traïdor.

La cosa té a veure amb la ideologia, amb l’estratègia i la magnèsia, però, sobretot, amb la por. De la por en parlava, i de manera molt clarivident, Joan Fuster el desembre de 1981 en plena remor de sabres. Deia: “(…) si hem prolongat la història amb el condicionament de la por, el saldo serà el de sempre: hi guanyaran les dretes. Com ho han fet des del Paleolític Superior, almenys. (…) La por comença a Madrid. Tot comença a Madrid. I jo no diré mai que siga una por injustificada, si hi ha pel mig alguna Capitania General. Però si ens resignem a la por, mai no alçarem un gat per la cua”.

 

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s