Fra Vicent o els oblits de la tradició

*Article de Francesc Viadel publicat el dilluns 28 d’agost de 2017 a La Veu.

ArticlePrincipal_BLOC_1

Retaule de la primera meitat del segle XVI que mostra Fra Vicent predicant, Museu de Belles Arts de València.

Sens dubte, Sant Vicent Ferrer és el protagonista de la catedral de Sant Pere de Gwened i, també, de bona part d’aquesta històrica ciutat bretona, amb un grapat de llocs que en recorden el seu pas. El cas és que el dominic va morir el 5 d’abril de 1419 en aquell indret tan remot del continent que, de seguida, es va convertir en un punt d’obligat peregrinatge. Quan el frare es va apagar, havia fet els setanta anys. Setanta anys plens de fets extraordinaris. Tot plegat, fou decisiu en la resolució del Cisma d’Occident mentre que la seua actuació durant les deliberacions del Compromís de Casp, va decidir la nova deriva castellana d’una Corona d’Aragó que s’esllanguia.

Els darrers anys de la seua vida no va ser conegut, però, per la seua influència sobre reis, nobles i papes, sinó per ser un predicador de masses com mai no havia conegut la cristiandat. Cal dir que un efectiu predicador de l’apocalipsi, executor de sermons perfectament planificats, expressats en un llenguatge planer i reforçats amb els recursos del millor dels actors dramàtics. Les seues prèdiques colpien la pobra gent d’aquell fosc món medieval de misèries, pestes i guerres i eren capaces de convertir a la vertadera fe heretges de tota mena. Escoltar predicar Fra Vicent devia ser un espectacle encara avui inigualable. Al dominic i al seu seguici l’esperava en cada ciutat una multitud excitada en què es barrejaven totes les classes socials. Una vegada acabat el sermó, o bé a la nit, la gent s’hi podia afegir a la processó que l’acompanyava, on es podien escoltar els càntics i les oracions, contemplar la corprenedora imatge dels penitents flagel·lant-se, tots xorrant sang.

Abans d’entrar a l’edifici de la catedral de Sant Pere, un ja s’hi troba de front amb una figura seua d’estil neogòtic que fa de mainell de la porta principal. Una vegada dins es pot visitar la capella renaixentista que té dedicada i on els seus devots poden recollir-se davant del seu bust reliquiari en el qual es guarden bona part dels seus ossos, inclòs el seu crani. En aquell mateix lloc, els qui no el coneixen de res se’n poden fer una idea a través de la lectura d’uns pamfletets escrits en diverses llengües, inclosa la llengua valenciana. No en referesc, però, a la llengua valenciana dels gramàtics ni a la dels filòlegs comme il faut, sinó a la del destarotat secessionisme. No és cap casualitat. No en va, la custòdia simbòlica de la memòria del patró del regne, especialment pel que fa a la ciutat de València, com no podia ser d’una altra manera, ha caigut de la banda dels sectors més conservadors. Els Miracles de Sant Vicent, per exemple, representats al Cap i Casal des del segle XVIII i una de les parts més visibles d’aquesta memòria, han estat sempre sota l’òrbita de Lo Rat Penat. Així mateix, el 2015, el PP va intentar a través de l’anacrònica Llei de senyes, el reconeixement del sant com un dels elements de la configuració de la identitat dels valencians. Ni tan sols el valencianisme progressista de nou encuny afamegat de vots ha pogut resistir-se a la veneració civil del personatge, un fet que segur que provocaria la sornegueria, posem per cas, dels desapareguts Enric Valor, Joan Fuster o Vicent Ventura, a hores d’ara més herètics que mai i no precisament als ulls de l’església.

En fi, que el sant, com la bandera o com el valencià de corpore insepulto que defensen els d’aquest costat de la valencianitat, és de propietat i no es toca.

Només cal recordar l’esclat d’ira furibunda amb què el blaverisme va rebre l’estrena el 1978 de la pel·lícula de Carles Mira, La portentosa vida del pare Vicent, interpretada per Albert Boadella, en el paper del dominic, Ovidi Montllor i Ángela Molina. La resta del repartiment va anar a càrrec d’actors afeccionats d’Alcoi. El cas és que la dreta reaccionària no va resistir aquella irreverent i desmitificadora paròdia i va actuar en conseqüència. Abans que “el pare Vicent” arribés a les sales, i a compte d’uns comentaris de la revista ‘Fotogramas’, el butlletí de l’arquebisbat de València ja es va afanyar a titllar-la de “nauseabunda baba anticlerical”, de “parodia insultante, procaz y sarcástica de algo que todo el pueblo valenciano ha conservado y amado como el legado espiritual más importante de su religiosidad y su historia en la Edad Media”.

La_portentosa_vida_del_pare_Vicent_(cartell)

Cartell del film de Carles Mira, interpretat per Albert Boadella i Ovidi Montllor que va encendre les ires del blaverisme local vinculat a l’extremadreta i ultractolicisme.

Amb aquell ambient un punt inquisitorial, tan vicentí d’altra banda, i amb els carrers en mans dels fervorosos patriotes locals, cap empresari es va atrevir a estrenar-la a València. A l’última, l’1 de setembre de 1978, la pel·lícula es va poder veure a Madrid malgrat els intents inútils d’Ignacio Carrau, president de la Diputació, per tal que fos segrestada pel ministre de Cultura, Pío Cabanillas. Amb tot i això, els agreujats van concentrar-se a les portes del cinema madrileny i, en tornar a València, van ser rebuts a les portes de la catedral amb tot el cerimonial anticatalanista a l’ús… crits irats contra els catalans i els catalanistes, oracions i ofrenes religioses a la Mare de Déu dels Desamparats i al sant desacreditat. Encara no s’havia vist tot, però. L’estrena el 28 de setembre al cinema Goya d’Alcoi de poc no acaba en una desgràcia quan poc abans d’acabar-se la projecció va esclatar un artefacte en els lavabos de la sala. L’atemptat fou reivindicat per tres grups diferents, el Grupo Antimarxista Valenciano, la Brigada Antipornográfica de Castellón i el Movimiento de Izquierda Nacionalista Valenciano. El terrorisme blaver no va evitar però que la pel·lícula de Mira fos un èxit de taquilla.

En una succinta biografia del frare escrita per Joan Francesc Mira, Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador (Bromera, 2002) l’autor s’hi refereix a aquest com el “possible” sant nacional dels valencians. L’antropòleg comenta amb un deix de falsa ingenuïtat sobre com els valencians han conservat una imatge amable del personatge, la d’un predicador divertit i miraculós, alhora que han ignorat els aspectes més “aspres i rigorosos” de la seua vida i activitats. Certament però, les tradicions estan fetes també, o sobretot, d’oblits i de silencis, tenen de zones fosques que el poder, ni encara quan es promet vagament transformador, s’atreveix a tocar. Les tradicions no deixen de ser un instrument de legitimació i dipositàries de creences que no atenen a raons. Per a què doncs, complicar-se la vida encara que aquestes mateixes tradicions contravinguen els signes del temps?.

burningofjews-744x566

Jueus cremats vius, una escena típica dels progroms medievals com els que va patir Girona i València el 1391 a causa en part de l’excitació que provocaven els sermons de Fra Vicent.

El cas és que els aspectes més “aspres i rigorosos” de què parla Mira no eren poca cosa. Fet i fet, Ferrer fou un ortodox implacable amb els heretges, amb els moros i amb els jueus permanentment obligats a viure sota l’amenaça de la seua exterminació. El predicador fou un antisemita en el sentit religiós no ètnic, segons el criteri de Mira, que tot i condemnar les massacres –València no se’n va lliurar- defensava la segregació dels jueus. És una evidència que alguns dels seus sermons van provocar violències o bé van inspirar la promulgació d’ordres destinades a accentuar-ne l’estranyament social.

Els valencians de peu han pogut oblidar aquesta incòmoda qüestió però no així els historiadors. El britànic Paul Jhonson, en La historia de los judíos (Javier Vergara Editor, 1991), assegura sense titubejos que el frare va contribuir al desenvolupament d’un esquema d’antisemitisme que “hauria de retrunyir com un tro durant el segle XX”. Jhonson, com Mira, matisa que Ferrer desautoritzava els disturbis antisemites, però, en canvi, considerava que era un deure de l’Estat actuar i fer-ho legalment. Els jueus representaven un “problema” i calia, doncs, trobar una “solució”. L’autor conclou que “la guerra contra els jueus” fou retirada de les mans de la xurma i convertida en una activitat oficial de l’església i del govern. Per a l’historiador Ferrer fou el Joseph Goebbels de l’època medieval, una acusació duríssima que no es pot deixar passar per alt.

Devocions i fervors a banda, patriòtiques o celestials, aquesta és la veritat. Una veritat incòmoda, certament. Veritats que, de tant en tant, convé recordar.

 

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Societat, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s