Sobre el foc i el finançament valencià

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 d’agost de 2017 a La Veu.

mani1

Imatge de la manifestació el passat 10 de juny pels carrers de València contra l’espoli dels recursos valencians per part de l’Estat espanyol.

El setembre de 2015 les Corts en ple van anar al Congrés de Madrid per assistir a la presa de consideració de la reforma de l’Estatut valencià quatre anys després de la seua aprovació. En l’aire planava la reclamació d’un nou finançament per als valencians atès el lamentable de l’estat de la caixa. Altrament, una reclamació justa i lògica, ja que sense aquest l’autonomia no deixa de ser una farsa. Cal recordar que a l’acte només van assistir 48 dels 350 diputats. Vaja, que només van assistir els interessats. La immensa majoria de ‘sus señorías’, inclòs Pedro Sánchez i Mariano Rajoy, es van distreure pels bars de l’entorn o vés a saber per on. El ministre Montoro sí que va estar i va aprofitar per a amenaçar amb sornegueria els valencians amb més retallades si de cas la Generalitat no pagava la multa de 19 milions imposada per la UE pel maquillatge del dèficit perpetrat per la banda del PP durant els exercicis que van del 2011 al 2014. D’aquella gris jornada ha quedat la foto de la nodrida comitiva davant de la porta del Congrés, ‘prietas las filas’ entre els ferotges lleons Daoíz i Velarde.

L’octubre de l’any passat, el president Ximo Puig, escortat per tot el seu govern; pel president de les Corts, Enric Morera; pels cinc rectors de les universitats públiques del país, els alcaldes de València i d’Alacant, Joan Ribó i Gabriel Echávarri; i una nodrida representació d’empresaris i membres de la societat civil, va anar al Círculo de Bellas Artes de Madrid a exposar el ‘problema valencià’.

Puig es va doldre que el “tòpic autoimposat del Levante Feliz” haguera fet invisible la situació del finançament. Va recordar amargament que el país rebia 11 punts menys de fons per habitant que la resta de les comunitats autònomes, sense comptar les que tenen un règim foral. També va dir que no volia donar una imatge victimista i que, simplement, allò que reclamava era un tracte just.

El president va treure les dents, però poc. Al capdavall, com va destacar alleujat algun mitjà valencià, el seu discurs no se’n va eixir d’un autonomisme de llibre. Tampoc ho va fer la vicepresidenta, Mónica Oltra, que en la seua intervenció, bàsicament, va recordar els anys de la grande bouffe del PP a més d’afirmar –igual que va fer Puig– que amb el lamentable finançament que teníem l’Estat incomplia la Constitució. Ja veus quina troballa. A l’escenari, sobre una enorme pantalla, es podia llegir l’inconfusible crit de l’himne valencià, el regionalista ‘tots a una veu’. Un crit de guerra, cal no oblidar-ho, amb el qual la dreta indígena ha guanyat des de la Transició totes les batalles contra qualsevol canvi.

El cas és que en aquesta ocasió el PP es va quedar en casa, com la major part de la classe dirigent amb plaça a la Meseta. D’altra banda, la premsa de Madrid va fer menys cas que a un gos a la destacada concentració. El darrer acte a favor d’un finançament més just va tenir lloc aquest passat mes de juny a la ciutat de València.Va ser una manifestació organitzada des de la Plataforma de la Crida pel Finançament que va impulsar la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i la qual va comptar també amb el suport de diferents partits i entitats civils com ara l’STEPV o Escola Valenciana. Els principals partits del Botànic oficialment no van donar suport a la manifestació, cosa que va fer que aquesta fos deslluïda. A la mateixa hora que discorria aquesta, la vicepresidenta Oltra participava en un acte a Elx organitzat pel Bloc. Per si algú no se n’havia assabentat, la dirigent va fer-ho saber a tothom piulant un vídeo seu on se la podia veure ballant alegrement… “La revolució que hem de fer la farem ballant!”, afirmava cofoia.

Sembla que la Generalitat vol tornar a treure a passejar aquest octubre la bandera del finançament. Organitzen, es veu, una gran manifestació que vol ser igual d’unitària, diuen, que la de 1977. En la intenció sembla que als qui la volen organitzar se’ls ha col·lat la mitologia. La del 1977, si hem de ser objectius, d’unitària només va tenir-ne l’aparença, com la que veure’m, si es fa, aquest octubre. Tant és així, que el PP ja ha fet saber que no assistirà, la qual cosa ja és tot un símptoma.

Com siga, la manifestació hauria de ser molt més que exitosa. Hauria de ser miraculosa. De veritat hi ha algú que a aquestes alçades del ball es pense que amb una manifestació hi haurà prou perquè l’Estat s’escolte els valencians? Potser si tindrà un efecte euforitzant entre els dirigents dels partits convocants, un efecte alliberador d’endorfines entre els valencians més acomboiats, però més enllà d’aquests efectes placebo no crec que Madrid es moga ni un centímetre de les seues posicions centralistes.

Ja m’agradaria. Tant de bo tinguem més sort que els catalans amb les seues multitudinàries, transversals i reivindicatives diades, amb la seua rebel·lia manifesta, amb la seua voluntat irrenunciable de continuar sent. El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, ha dit recentment a la revista Saó que les elits madrilenyes estan jugant amb foc amb els valencians i es poden cremar. L’amic Soler sempre ha estat un excel·lent gestor, un valencianista honest i, sobretot, un optimista de mena. Sense optimistes com ell potser ja no quedaria ni un sol valencià en exercici. Lamente no compartir el seu entusiasme. El mal bé, justament, des d’aquella manifestació unitària de 1977, des d’aquell 9 d’octubre, en paraules de Joan Fuster, “confús i contradictori” en què se’ns va imposar una ficció d’autonomia lluny de les “necessitats viscerals d’un autèntic nacionalisme”. Què quines són aquestes necessitats viscerals? Doncs totes, començant per la primera que és la de decidir sobre els nostres propis recursos.

Així les coses, la sospita és que la revolta valenciana, enmig d’una tardor clarament catalana, anticonstitucional, antimonàrquica i antiautonomista, quedarà en no res. Tal com va tot, a casa nostra, l’única cosa que cremaran seran les Falles, al mes de març, segons el previst, ploga o neve, amb la música de fons de l’ofrenar noves glòries a Espanya.

 

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s