El PSOE, un partit nacionalista espanyol

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 31 de juliol de 2017.

susanadiaz-ss-2014

La socialista Susana Díaz durant la celebració de un acte de la Legión Española a Màlaga.

La líder del PSOE andalús, Susana Díaz, acaba de dir que el PSOE mai no ha estat nacionalista i que els “seus” sempre han posat les “persones” per davant dels territoris. No cal dir que per a Díaz això del nacionalisme és una cosa perversa, una ideologia al servei de la no-humanitat o, com assenyalaria Michel Billig, un terme associat estrictament amb aquells que lluiten per crear un nou estat o amb polítics d’extrema dreta, l’expressió al capdavall de passions perilloses i poderoses. El nacionalisme, raonaria encara el sociòleg britànic, entès com una ideologia col·locada en la perifèria, en els marges de la vida política dels estats democràtics consolidats, en els extrems. Prou que ho sabem que nacionalistes, des de la lògica dels qui ocupen el centre de les nacions-estat, sempre ho són els altres.

Així és com Díaz, una líder amb poques llums però amb un enorme sentit dels rèdits del populisme més castís, ha eixit al pas dels moviments dins del seu partit a favor d’un reconeixement tebi i abstracte, tàctic també, de la plurinacionalitat de l’estat espanyol. Els socialistes saben, malgrat tot, que no en tenen cap altra que acceptar, encara que siga de manera simbòlica, una realitat política, cultural i social que supera de llarg la concepció decimonònica de l’espanyolisme encarnat en l’Estat. Altrament, el procés català ha despertat en amplis sectors de la població espanyola el vell somni d’una república democràticament avançada, de la possibilitat d’una societat emancipada d’unes elits extractives que la condemnen a la corrupció sistèmica i a la desigualtat crònica.

Val a dir que aquesta acceptació ha irritat no solament Díaz sinó també personatges com Juan Carlos Rodríguez Ibarra que, en un article d’opinió publicat en diversos mitjans, ha assegurat, entre d’altres, que no es pot ser nacionalista i d’esquerres i que un nacionalista català pensa que un andalús o un extremeny “poseen menos recursos que los catalanes porque son menos inteligentes, más vagos o menos preparados para el trabajo”. A la última, però, Ibarra es descobreix i afirma que això del federalisme no ho entén ni Déu i que el PSOE hauria d’“empezar a recuperar para España un proyecto nacional claro”. O com Emiliano García-Page contrari a “reinventar” Espanya per a guanyar quatre vots en el PSC o en d’altres partits.

La realitat és que a Díaz com a Ibarra, Aznar, Guerra, Rajoy o tutti quanti, els repugna i espanta aquesta teòrica redefinició de l’Estat, no pel que afectaria la qualitat de vida dels ciutadans espanyols sinó pel que té d’aires de disgregació de l’única nació que conceben i que no és cap altra que la nació-estat espanyola.

Tot plegat, la dirigent andalusa és una nacionalista espanyola de cap a peus i no pot fer-hi més com ho és el seu partit amb totes les excepcions que es vulguen. El cas és que el PSOE hauria pogut fa molt de temps resoldre aquesta papereta i apostar per una nova concepció d’Espanya. Al capdavall, abandonar la idea d’una Espanya nascuda al segle XIX quan, segons explica el professor Juan Sisinio Pérez, historiadors i geògrafs “feren del nucli cristià aferrat a la Meseta, bressol del castellà i seu de la primera unitat religiosa assignada a Leovigild, el referent de la unitat d’Espanya. Des d’aquesta Meseta castellana es va estendre un idioma, una religió i un mode d’organitzar-se per mig món. No pensaren ni per causalitat que les coses podrien haver estat diferents: una Catalunya independent, com Portugal, per exemple, perquè en aquest discurs espanyol la peça que no acabava d’encaixar era precisament Portugal. Des de la forma del present es revestí de certeses científiques la realitat de l’Estat organitzat com Espanya i s’assentaren prejudicis com si foren raons històriques i geogràfiques”.

Molts voldrien que el PSOE fos aquell partit d’esquerres capaç de transformar i adaptar l’Estat a una realitat molt allunyada de la visió del nacionalisme espanyol que va defensar tant el franquisme com determinats sectors del jabobinisme republicà i d’esquerres. No ho serà, però. No cal fer-se il·lusions. La múrria devoció plurinacionalista del socialisme espanyol amb totes les seues versions dialectals durarà una eixida de coet. A la primera exaltació de fervor patriòtic contra les amenaces a la sagrada unitat d’Espanya, no quedarà ni un sol socialista amb “mando en plaza” en el bàndol ni del federalisme ni de la lògica democràtica. Potser fins i tot acabarem veient Susana Díaz invocar la Legión en nom dels drets gens territorials de la ciutadania i contra la tirania del separatisme. De moment, el seu confrare, el gens nacionalista, Joaquín Leguina, va demanar fa poc que intervinguera la Guàrdia Civil. De moment, sembla que li han fet cas.

 

 

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s