Catalunya, retorn al franquisme

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la penúltima setmana de juliol de 2017.

visita-franco

El dictador Franco durant una visita oficial a Barcelona.

Sabíem que acabaria passant. Finalment, una vintena d’agents de la Guàrdia Civil de paisà han entrat al Parlament i al Palau de la Generalitat per a exigir documentació relacionada amb el diputat Germà Gordó i la investigació judicial pel finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Segurament que no trobaran gaire cosa, però això ja ho deuen saber. Allò evident és que des de l’Estat es vol que quedi ben clar que tot això de la independència de Catalunya va del què va i, de passada, s’aprofita per a ensenyar els ullals. Fet i fotut, molta gent en Huelva, Badajoz però també aquí, es pensa que això del sobiranisme és tot fum de botxa, el fum dels corruptes per a ocultar les seves maldats. També que la immensa majoria dels catalans són una colla d’ignorants manipulats pels mateixos que encenen la foguera, de personetes de cor senzill hipnotitzades per TV3, sense voluntat pròpia.

El discurs dels dirigents del PP només fa que adobar aquest punt de vista primari que lluny de voler explicar el què passa allò que pretén, justament, és ocultar-ho. Així, doncs, les reivindicacions polítiques de milions de ciutadans esdevenen ‘majaderias’ o ‘delirios’, la Generalitat en una mena de Govern General de Polònia controlat pels nazis i un simple sistema autonòmic, democràticament impecable, en un sistema ara autoritari ara totalitari, segons l’agenda política del dia. D’aquesta manera es va forjant un relat a base de fets carregats de simbolisme i, també, d’una mena nova parla que, finalment, ha d’acabar per a servir de coartada a l’actuació de l’Estat.

Aquesta no serà, però, ni la primera ni la última sobreactuació judicial que veurem amb les institucions i alguns dels seus protagonistes de fons. El diputat de Junts pel Sí Lluís Llach es lamentava de la presència de la Guàrdia Civil en les institucions i assegurava que sentia com si tornessin els temps del tardofranquisme. Caldria preguntar-se si mai no se n’han anat del tot. Justament, si alguna cosa ha posat de relleu el procés és que l’Estat espanyol encara manté ancoratges molt profunds en l’ànima de l’antic règim. Ho hem vist amb l’embolic de l’Operación Cataluña, en l’anòmal funcionament de la justícia  quan aquesta ensopega amb les elits o amb el poder intocable de determinats estaments. Fa quatre dies, un document oficial de l’exèrcit espanyol commemorava l’efemèride del cop d’Estat del general Franco en termes de “alzamiento cívico-militar”. La denuncia de l’exmilitar i membre de Podemos, Julio Rodríguez, i la contestació social en les xarxes va obligar l’exèrcit a demanar disculpes.

El franquisme és menys residual del que ens sembla encara que la majoria dels estudiants d’arreu no en tinguin ni idea de què va representar aquell fet o de que una part importantíssima de la nostra societat en desconegui l’abast de la repressió franquista.

L’altre dia mateix un grup independentista utilitzava el rostre de Franco en el context d’una campanya provocadora per a atiar el sentiment republicà de cara el referèndum d’octubre. L’oposició va posar el crit en el cel.  El mateix Coscubiela de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) visiblement emprenyat va acusar de frívols als responsables de la campanya. El cas és que mentre això passava, la Fundación Francisco Franco homenatjava sense complexes al dictador enmig de la indiferència general de la majoria dels ciutadans.  Una Fundació, cal recordar, generosament finançada pel PP, el mateix partit que canvia la llei per a evitar que els torturadors del règim compareguin davant d’un tribunal internacional.

Tant se val. És ben normal que Llach, com una gran majoria de catalans, es queden bocabadats amb segons quin tipus d’actuacions i que aquestes els recordin inevitablement els temps del dictador. Com sigui, ja cal que ens posem bé perquè com la de dels guàrdies civils de l’altre dia encara en veurem unes quantes més.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s