Avorreixo l’estiu

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de juliol de 2017 a Nació Digital.

 

ancient-trees-beth-moon-4Avorreixo l’estiu amb la mateixa amargor que el poeta Marc Granell… “Avorresc, sobretot/ el seu somriure/ atlàntic i bavós de rei imbècil/ prometent paradisos d’oblit i de puresa/ mentre acoltella amb furor tota esperança” escriu.

Als estius, quan era petit, l’àvia solia llogar una casa en un qualsevol poble de l’interior del país. Pobles llunyans, penjats d’un cim, pobles de quatre estiuejants que mataven el temps jugant al dòmino, d’un riu i un barranc ocult on habitava el dimoni. Pobles endormiscats, mig moribunds.

Els estius, de tardes somnolentes, amb l’atmosfera tota tatuada d’insectes, feien gust de melada de tomàquet i albergínia i pebrot al forn, olor de fenoll i romaní, tenien la textura rasposa d’una pell d’animal assecada al sol. L’estiu eren les cambres misterioses amb les seves estalactites de panotxes de blat de moro, les caceres de dracs a les façanes dels casalots sota la llum vaporosa i màgica dels fanals, un pregoner borratxo, un femater, un municipal i el seu uniforme tronat, el quadern d’estiu, cal·ligrafies perfectes, rengleres de números, el gelat del bar després de dinar, el bugader dels afores, la cigarreta prohibida, una figuera i els garrofers, els ulls negres d’una noieta esquifida de ciutat o els seus mugrons incipients, divertits o la seva descaradura excitant, innocent.

Als catorze anys vaig fer el darrer estiueig. Aquell estiu vam passar-lo a la costa, en una d’aquelles ciutats atapeïdes d’edificis, totalment envaïdes pels turistes estrangers. Gairebé només recordo els cossos nus de dues xicotes germàniques passejant vora mar agafades de la mà un migdia de foc. Vull dir exactament el record febrós d’aquells dos cossos arrodonits, del color del bronze, d’aquells seus pits drets i turgents, dels seus malucs, les seves natges, aquell record apoderant-se de mi a l’hora de la migdiada, l’alè de la tarda esllavissant-se en la meva habitació pels foradets de la persiana i, finalment, el plaer, l’espasme. Puc veure també encara una muntanya corcada, tan repelada com una calavera, coronada per un far imponent i potser, encara, la remor de la mar, el seu ball sinuós al final del dia.

Cap més estiu com aquell. Després de bell nou els estius pesants, llarguíssims, sotjats per la tristor, estius de jornaler primerenc o d’estudiant pobre o de somiatruites. En el silenci inquietant de la meva habitació escrivia mentalment una carta a un amor que no podia, ni volia ser, imaginava paradisos remots, serralades blaves, el batec d’un pinyol d’oliva amarga dins l’entrecuix anhelat, uns ulls o el polsim d’un planeta, la vida nova, renovada, impossible des d’aquelles quatre parets florides per la humitat, des d’aquell punt exacte de la terra en aquell moment concret.

El pare al matí treballava al camp animalment, al migdia dormia la seva amargor i a la tarda, ben sovint, somiejava assegut al balcó, el balneari que tenen tots els pobres. La mare passava l’estiu en la penombra de la casa immensa, com un rèptil. L’àvia ja no hi era entre nosaltres. Molts ja no hi eren, només s’estaven com espectres que es passejaven nit i dia per totes les estances, xiuxiuejant, maleint la seva sort que era també la nostra. Els germans creixien. La vida madurava com un préssec o com una pruna. I es podria, també, perquè a l’estiu tot es podreix sobretot quan l’estiu es torna tot de silenci i distància inabastable i el ritme lent de les hores esborra la memòria de qualsevol moment feliç o la converteix en una farsa grotesca que ens fa mal i ens fa sentir minúsculs, ridículs, animalets de perdre el temps i desesperar-se. Aleshores l’esperança s’estaborneix i es torna vella i pudenta, en un secret. L’estiu és la distància i el silenci agre com el ferro i la ràbia.
A l’estiu em deixaren i em deixava i, encara ara, em deixo com un nàufrag que ha perdut tota perspectiva, que ja no sap qui és ni des d’on ha arribat.

L’estiu només és un engany i cal que passi ràpid, que no ens atrapi en la seva bella teranyina, que no ens atordeixi a fi de poder engolir-nos millor com si fóssim pinyols d’albercoc.

Aquest any miraré com cada any de sobreviure’l. M’evadiré pensant en Cracòvia, en el somni infinit de Copèrnic, en la petita sinagoga de Remuh, en els dits de Josef Hoffman acaronant l’ànima de Chopin… He atresorat també els llibres de Bohumil Hrabal, Fallada, Pamuk, Nemerovsky… M’he fortificat al meu propi balcó des del qual diviso el brogit de la ciutat a través d’una selva de branques de plataner, el pas constant del 56,  les terrasses dels quatre cantons a rebentar de joves que aquest estiu fumen i beuen cervesa feliços. Tot a punt per a un llarg estiu.

Com Granell jo també, “Avorresc els seus ulls caníbals i ferotges,/ de tigre mort de fam i de cobdícia/ que se’t llança sense avís al damunt i t’esgarra/ la pell a mossos i urpes desbocades.”

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s