*Poema XVIII del llibre de Francesc Viadel ‘Ciutat, dies insòlits’ (Onada, 2015).
Passares la Via Giustiniani i la del Salvatore
i arribares a la Piazza Navona tot evocant
la mandrosa clínica de nines de Cavallers,
els seus pesants ullets clars de gats espantats,
pensant Mare Vella, dels Borja, Salinas,
Sant Nicolau, Sant Miquel, ensumant en l’aire de la nit
l’olor que tenien aquells dissabtes de la joventut
a dacsa torrada, esperma amb vodka i gel picat,
vi barat, pixum, pedra antiga, entrepà de bacó fregit,
nicotina gust de vainilla, cony aromós, promesa…
A Piazza Navona un clown ressuscitava
un pobre titella a la vora de tritons i de gegants
sota els balcons guarnits del Palazzo Pamphilj,
submergit en un oceà de llums de colors,
la mirada trista, calcinós semblant de mort.
El clown bellugava el món
amb quatre fils transparents (ditets de vidre),
ben mirat igual que ho feies tu
aquelles inacabables nits
de carrer de Dalt, de Baix, de la Corona…
amb el mateix desdeny,
com si no res mentre li escodrinyava,
despistant, animalment trempat,
els altíssims pits de gelato
d’aquella insòlita bellesa romana gust quatro stagioni.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 
Ai, com em recorda aquest poema a la meu joventut! El poema retrata tot un món que, crec, ja no existeix…