Canibalisme

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 26 de juny de 2017.

magliabchanopage_73r

De xiquet un dels meus pitjors malsons tenia a veure amb els caníbals. Sovint somiava que una d’aquelles tribus africanes que perseguia el Tarzà interpretat per Jhonny Weissmüller avançava udolant i a tota virolla per l’estret passadís de ma casa. Per sort, sempre tenia temps de reaccionar. Em despertava de colp i saltava a una inestable passarel·la de fusta que començava en l’ampit de la finestra de la meua habitació i acabava just al bell mig d’una immensa lluna plena. Els caníbals m’encalçaven desesperats mentre jo avançava recte com un fil cap al satèl·lit de llum que representa que podria refugiar-me. Mentre, en la buidor infinita de la nit, sonaven parsimonioses les campanes de l’església de Sant Jaume. La veritat és que aquells tipus malcarats i famolencs mai no van aconseguir devorar-me i això que em van visitar tantes nits com vegades els vaig veure en el decrèpit cinema Patronato intentant menjar-se a Lord Greystoke. Tot plegat, ser consumit per un congènere és un dels pitjors finals que puc imaginar-me.

Val a dir que el canibalisme lluny de formar part de la ficció és una realitat. Recentment s’ha documentat en Atapuerca el primer banquet antropòfag. Una tiberi de carn tendra de fa 800.000 anys que, a més, no va tenir cap intenció ritual. Es veu que els homínids tenien gana i van caçar un altre grup per a menjar-se’l.

Canibalisme per supervivència, guerrer, ritual o patològic, el ben cert és que les persones ens hem menjat els uns als altres per un garró des que existim.

Qualsevol relat relacionat posa els pèls de punta. Com ara el d’Hernán Cortés i el destí de 550 membres de la seua segona expedició –homes, dones i infants– devorats el 1520 en l’indret de Zultépec-Tecoaque en Tlaxcala, després de ser alimentats durant un temps tancats dins d’unes celes sense porta que van ser construïdes expressament. O el de la Gran Fam de 1921 en la regió del Volga com a conseqüència de la sequera i la devastació de la guerra civil. Com a prova d’aquell episodi de la desesperació humana, s’han conservat fotografies esgarrifoses com la d’uns llauradors de Bouzuluk que posen davant d’unes restes humanes.

L’historiador Antony Beevor fins i tot ha documentat com durant la Segona Guerra Mundial l’exèrcit japonès del Pacífic va utilitzar presoners aliats com a ramat. Beevor no sap quants presoners van acabar a l’olla, però sí que en cap cas es va tractar de casos aïllats i que la majoria es van donar cap al final de la guerra en Nova Guinea i Borneu.

És justament a Papua Nova Guinea on sembla que el canibalisme encara té una certa vigència. En gener de 2016, segons el relat de The Guardian, el dj anglès Matthew Iovane i la seua núvia Michelle Clemens van estar a punt de ser devorats per una tribu local. Finalment, van poder fugir cames ajudeu-me per la selva, nus, i amb només algunes ferides. Altrament, al juliol de 2012 una vintena de caníbals de la província de Madang van ser jutjats per menjar-se set bruixots als quals acusaven de cobrar preus abusius pels seus serveis.

Com siga, el canibalisme dels indígenes d’Oceania comparat al del capitalisme, al de determinats col·lectius professionals o al de certes societats presumptament civilitzades i modernes pot resultar, segons com, folklòric, a penes un bri d’inspiració per als sangonosos divertiments fílmics d’Elit Roth.

Pense ara, inevitablement, en la nostra tribu, en la que habita el país perplex, entre l’altiplà i la mar, i que tan bé va radiografiar Josep Vicent Marquès. Em pregunte quants valencians han acabat en el perol simbòlic de l’antropofàgia autòctona durant els darrers quaranta anys. Quants se’n devoraran encara abans que no ens adonem que amb una demografia modesta, una classe política poc musculada, devastats per la crisi i sense massa recursos públics estem abocats a una existència civil melangiosa? Hem canibalitzat un somni il·lustrat per a un futur lluny de l’anomia. Hem canibalitzat les nostres institucions. Hem canibalitzat els nostres homes de lletres, la nostra llengua. Hem canibalitzat els nostres mitjans de comunicació. Es canibalitzen els nostres periodistes… Quan superarem l’estadi de salvatgisme autòcton que ens estigmatitzat i carrega de raons els nostres colonitzadors? Complicat. La cosa bé de molt lluny. Com diria Hannibal Lecter, les nostres cicatrius ens recorden que el passat va ser real.

 

 

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s