25 anys sense Joan Fuster

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de juny de 2017 a La Veu.


fuster dimoni

El dia 21 de juny de 1992 moria sobtadament Joan Fuster al seu domicili del carrer de Sant Josep de Sueca. Des de la meitat de la dècada dels vuitanta l’assagista mantenia un silenci calculat que només va trencar un any abans de faltar en una llarga entrevista publicada a La Vanguardia amb motiu de l’edició del sisè volum de les seues obres completes. Poc després, Toni Mollà encara tindria la sort de mantenir una llarga conversa que l’editorial Tàndem va posar a l’abast de tothom amb el títol de Joan Fuster. Converses inacabades, un volum que paga la pena de recuperar.

En la seua reaparició al diari barceloní, Fuster va afirmar significativament no sentir-se apòstol de res i que en cap cas s’havia exiliat, sinó simplement retirat per a dedicar-se a altres coses, a altres interessos. És evident, però, que en aquell retir pesava molt el cansament d’algú que havia donat molt pels seus i que, a canvi, havia patit la calúmnia i la persecució més salvatge. Cal no oblidar mai que fins a dues vegades van intentar assassinar-lo per allò que pensava i representava, un país políticament i culturalment emancipat d’un espanyolisme que l’havia condemnat –i el condemna encara– a la insignificància més absoluta, situant-lo al caire de la seua desaparició.

Com siga, una majoria dels valencians, molt donats al canibalisme més furibund i acomodats al marc mental del regionalisme tant per convenciment com per ignorància, li van girar l’esquena. D’altra banda, el valencianisme que havia nascut a l’aixopluc de les idees de Fuster, malgrat alguns èxits evidents i una certa capacitat d’influència, tampoc no havia sabut –o no havia pogut– trencar amb una inèrcia col·lectiva tendent al meninfotisme. L’eufòria valencianista desfermada durant els anys setanta va donar pas a una època d’amarg desencís en què el nacionalisme, reduït a la mínima expressió política, no en va tenir cap altra que refugiar-se en la cultura.

Quan Fuster va morir encara manava un Joan Lerma caracteritzat per la seua docilitat amb el govern central, per practicar aquell sucursalisme odiós que va quedar tan ben radiografiat en les pàgines darreres de Nosaltres els valencians. Els socialistes que havien irromput en el poder autonòmic amb molta força, a poc a poc es van anar veient arraconats per l’anticatalanisme, hàbilment instrumentalitzat per la dreta en benefici propi. Una dreta que, primerament, va assegurar-se d’imposar el seu univers simbòlic i que, després, va atiar les hosts del blaverisme fanàtic contra qualsevol intent de revalencianització del país. El tímid procés de normalització lingüística endegat, per exemple, va quedar en un mer i frustrant assaig. Una jugada que intenten repetir de nou.

Amb l’arribada el maig de 1995 del PP i la desfeta de tota l’esquerra, el regionalisme va agafar més força que mai. La dreta va ocupar la Generalitat i es va dedicar durant dues llargues dècades a robar a mans plenes mentre pujava el volum de l’himne regional.

La corrupció i la crisi va acabar, però, amb el neorègim del PP i recentment ha dut al poder una nova generació de valencianistes nascuts, justament, enmig d’aquell període d’assentament del regionalisme conservador i d’estigmatització del nacionalisme. Malauradament, aquest valencianisme de nou encuny –bé per pragmatisme polític o bé per falta de memòria– sembla haver-se abraçat sine die a un neoregionalisme vagament progressista. És l’expressió darrera d’un valencianisme de comboi molt lluny de la contundència discursiva i de la visió de llarg recorregut del de Sueca. Ben sovint, la impressió és que el nou valencianisme segueix el relat no on el va començar Joan Fuster, sinó on el va deixar el conservadorisme autòcton. L’escriptor continua sent incòmode, ara, però, també per als ‘seus’. Ho explica molt bé Toni Mollà en el seu llibre Escrits contra el silenci quan explica que a l’aixopluc d’un revisionisme fusterià s’està creant una hegemonia cultural dins del valencianisme que “s’allunya radicalment del projecte il·lustrat que representava l’obra de Joan Fuster tant en el seu marc geogràfic de referència com també en l’ideològic”.

Altrament, l’aliança política d’aquest valencianisme amb la nova esquerra espanyola emergent potser li ha reportat un rèdit polític evident, però també l’ha immers en un mar de contradiccions i tensions que tard o d’hora esclataran.

Tot plegat, vint i cinc anys després de la desaparició de Fuster i vint després de governs del PP, el país sembla encara atrapat en un atzucac. Vull dir que la política valenciana balla tot el dia al so de Madrid mentre el marc mental de la dreta continua sent l’hegemònic ajudat per uns mitjans de comunicació que li serveixen de corretja de transmissió. Caldrà recordar ací, per exemple, la incontestada campanya endegada per Las Provincias contra el conseller Marzà i el seu decret de plurilingüisme o el setge informatiu permanent al qual té sotmès el diari a l’alcalde de València, Joan Ribó? Tot si fa no fa com despús-ahir.

Davant dels reptes futurs, dels problemes valencians, no costa molt d’imaginar que hauria escrit –o potser callat– el sempre escèptic Joan Fuster en un context on l’autocrítica sembla haver desaparegut en favor del desdeny, el silenci o la censura. De ben segur que hauria remugat amb severitat contra les maniobres de la dreta tant com de la feblesa política d’alguns dels plantejaments del nou poder. Per exemple, l’estratègia seguida pel Consell en la qüestió de l’espoli financer valencià, el silenci davant la qüestió catalana, la por a la recuperació de la memòria històrica o la política lingüística quasi invisible en un país sense mitjans de comunicació públics i en valencià. D’acord que només han passat dos anys des que es va desallotjar el PP que en va governar vint i que tot depèn del cristall amb què es mire, però no és menys cert que en molts sectors propers al valencianisme comença a fer-se evident el malestar i la decepció. No hi ha prou amb no robar, és el que darrerament sents dir a molta gent fent ús d’un sentit comú a prova de bombes.

Sens dubte, vint-i-cinc anys després encara cal llegir i rellegir el mestre de Sueca, per higiene mental. Només recordeu l’aforisme: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

 

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a 25 anys sense Joan Fuster

  1. Paco_Cerdan ha dit:

    Aquest nou valencianisme aspira a governar, perque allò que val és la consciència. Sense açò no en tenim res, i des de les quotes de govern és pot ajudar a fer-la créixer i que no es perda. Imagine.

    • francescviadel ha dit:

      Voler governar és legítim. Discrepar de qui governa tan legítim com necessari. Fet i fet, és la responsabilitat dels periodistes: ontribuir a una consciència col·lectiva crítica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s