Mónica Oltra se’n va a ballar a compte del finançament valencià

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de juny.

mani1

Imatge de la manifestació contra l’espoli valencià que va tenir lloc a València el primer de juny.

Un miler de persones es van manifestar ahir pels carrers de València exigint un finançament just per al País Valencià. Molt poca gent tristament si considerem que la situació econòmica dels valencians ja ha arribat a uns límits dantescos. L’espoli fiscal s’ha fet insuportable i sense diners l’autogovern és una pura il·lusió de l’esperit. Es calcula que l’Estat espanyol deu uns 25 mil milions d’euros als valencians. Per si no fora poc, tot i ser un dels territoris més pobres –i empobrits també a causa de vint anys de saqueig del PP- paga com si fos dels més rics.

La concentració feia dies que venia movent-se des de la Intersindical Valenciana i, finalment, va aconseguir congriar diverses forces polítiques i civils com ara Podem, Esquerra Republicana del País Valencià, la Plataforma pel dret a Decidir, El Tempir d’Elx, Escola Valenciana o Esquerra Unida del País Valencià. Forces a les quals cal afegir el corrent del Bloc, Bloc i País, i encara alguns dirigents que es van sumar a títol personal com el conseller d’Hisenda, el socialista Vicent Soler, la secretària de la mateixa conselleria, la nacionalista Clara Ferrando o la màxima dirigent del Bloc, Àgueda Micó.

El Govern valencià i els dos partits principals que li donen suport, Compromís i PSPV, van fer orelles de marxant i no es van afegir a la manifestació llevat d’alguns col·lectius locals. No cal dir que el seu suport hauria estat decisiu per a garantir l’èxit absolut i massiu de la protesta però es veu que ara toca dissimular i prémer el cul no fos cas que la virulenta dreta indígena els mostri la targeta vermella. Es veu que com en els anys setanta és la caverna la que continua marcant l’agenda política valenciana per més que des d’alguns sectors s’entesten a dir que està morta i enterrada. El cs és que a falta d’una explicació oficial no se me n’acut cap altra.

Val a dir, que la discreta presència de Soler o de Micó no va compensar l’absència del president de la Generalitat, Ximo Puig o la de l’alcalde de València, Joan Ribó, la de consellers, diputats, canonges i dotors del nou poder. Però per si encara no fora poc, la vicepresidenta Mónica Oltra, a la mateixa hora en què els manifestants recorrien el centre del Cap i Casal, va assabentar tothom per Twiter -amb imatges incloses d’ella marcant-se un swing– que es trobava a Elx aprenent a ballar.  Sabent com se les gasta Oltra, la piulada en cap cas és ni casual ni innocent. Ben pel contrari, té una intencionalitat clara, fer un pam i pipa als que considera des de l’atalaia del seu càrrec, un residu polític, un llast, una incòmoda realitat, tant com a la que ella mateixa va pertànyer en els anys de Maria Castanya. Segur també que mentre ballava en va prendre bona nota dels que hi havia darrere de la convocatòria, vull dir dels que encara s’hi consideren dels ‘seus’ en un moment en què dos anys de poder comencen a tenir efectes erosionadors.

Està clar que el Consell i els partits que el nodreixen, molt especialment Compromís, no volen per res del món eixir a passejar-se de la mà de formacions o entitats considerades fora d’un cert ordre, minoritàries o crítiques amb com s’estan fent les coses. Posats a muntar “el pollo” que en diria Oltra, prefereixen potser fer-ho a l’octubre, per Sant Dionís, en temps de diada i ofrenes, junt amb l’empresariat –el mateix que sostingué vint anys el PP- i sobretot comptant amb les benediccions de la premsa d’ordre, Las Provincias i tutti quanti, i de l’arquebisbe també si és possible. És ben legítim però una cosa no treu l’altra i l’electorat fidel, no el prestat, sempre és l’electorat fidel.

Mentre tant, el temps va passant i en els sectors més conscienciats de la societat valenciana va condint la sensació que el canvi tan esperat no ha estat més que un recanvi en l’administració, una exhibició de gestos, un ball de màscares. Si almenys es pogués entretenir el personal veien la televisió valenciana…

 

 

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s