Beatriz Gascó o quan ‘el valensiano’ els embogeix

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 12 de juny de 2107.

14665296277242

Beatriz Gascó, del PP. Foto/Benito Pajares, El Mundo.

Pel que sembla, el valencià escoltat i digerit segons per quin cervell humà pot tenir efectes pertorbadors en el benestar mental. Això passa des de fa un grapat d’anys, just des que els sectors més reaccionaris de la nostra desnerida societat van percebre la llengua del país com una amenaça, com la corretja de transmissió d’una voluntat de recanvi social i polític que qüestionava el vell ordre que, a casa nostra sempre, i encara ara, es va expressar en castellà. Al capdavall, com una llengua rústega, ‘aldeana’, parlada i conreada per pobletans, rojos, catalanistes i altres espècies podia ni tan sols gosar a discutir l’hegemonia de l’espanyol i del món que, seguint determinats paràmetres ideològics, expressava? No van veure més enllà, ni veuran, ni els interessa veure perquè duen el prejudici en la massa de la sang. Tant se val.

El cas és que els representants més genuïns d’aquests sectors van darrerament desbaratats a compte del tímid decret de plurilingüisme del conseller Vicent Marzà. Fet i fotut, volen fer creure que els burros volen i equiparen, desvergonyidament, fent grans escarafalls, el decret no ja a la diabolitzada immersió lingüística sinó a una mena de text fundacional d’un estat tipus teocràtic finançat per l’imperialisme català.

El cas és que els irrita tant que es plantege una certa dignificació pública del valencià, al qual odien tant com temen, que perden els papers i es posen a soltar bestieses de l’alçada d’un campanar.

La que l’altre dia es va destarotar –i molt– va ser la diputada del PP Beatriz Gascó, exdirectora, per cert, de Política Lingüística en el govern de Fabra. Vaja, exdirectora d’una cosa que no han aplicat mai els seus, ni tampoc els altres. Ben pel contrari –cal llegir Miquel Àngel Pradilla–, el PP va aplicar durant dues dècades una autèntica contraplanificació lingüística.

Diríem que Gascó va fer una mena de “la mate porque era mía”. Després de proclamar solemnement –en castellà, és clar- la seua puresa ètnico-lingüístico valenciana, la seua estima i respecte per la llengua del país, va assegurar que ningú no li l’imposaria i, menys encara, sent de Conca, com és la diputada de Podem Sandra Mínguez, a la qual s’adreçava i que va contestar l’exabrupte en valencià i amb molta serenitat. La intervenció de Gascó quasi em va fer més vergonya que la de la seua companya, l’exconsellera d’Educació Maria José Català, quan el 2011 es va disculpar en un acte del seu partit per parlar en valencià, després que, en el mateix aquelarre, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, fos rebut als crits de “habla en castellano”.

Val a dir que pocs dies abans de la manicomial intervenció de Gascó, el PP des d’Alacant torpedinava judicialment el decret de plurilingüisme. Això passava gairebé al mateix temps que un altre popular, Rafael Hernando, feia befa del cognom del president Ximo Puig en el congrés del PP de Castelló: “señor Puig (…) o Puy o Ximo Puich”, va espetar en un to clarament supremacista.

No són els casos més greus encara que el lector poc informat s’ho puga pensar. Al ‘caloret’ de la protesta contra el decret ha sorgit –una vegada més- una associació de Defensa del castellano. Pel que sembla, defensa, davant de l’abassegadora puixança del valencià durant dècades condemnat pel PP a la inanició pública i la humiliació política. Dirigeix l’entitat una senyora molt enfadada de Requena, Eva Tena. Fa no res, en un comunicat, relacionava el decret de Marzà amb “el plan catalán de imponer el nacionalismo-independentista a través de la imposición del idioma” i afirmava que la Conselleria pretenia ser una Gestapo lingüística. Quasi res diu el diari: Gestapo.

Tena, a més, sembla convençuda que el decret li acabarà negant tant el dret a la seua nacionalitat espanyola com al seu idioma, l’espanyol. Igual que Toni Cantó, per a qui aprendre en valencià a l’escola és com una mena d’amputació intel·lectual que limita les possibilitats futures dels xiquets a trobar una faena.

Ni partidaris del bilingüisme, ni de la llibertat, ni de la tolerància, ni de res. Consideren, ja ho he dit, el valencià com una amenaça i, també, com una insuportable pèrdua de temps. Si pogueren, que potser algun podran, el prohibirien i fi del problema.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s