Putos turistes

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 10 de juny de 2017.

Mai no m’havia passat. Vull dir això d’anar en un vagó de metro acollonit, intimidat per la presència massiva de turistes. L’altre dia, viatjant a la línia 2, la que vola fins al pastís de la Sagrada Família, enfarfegat entre famílies d’estrangers de mirada atònita, mig atarantat per la música estrident d’un acordionista romanès, preocupat sobretot per la possibilitat de no poder obrir-me camí a temps fins a la porta, em vaig arribar a estressar més que una gallina en una granja de la Segarra en ple mes d’agost. I sí, he dit acollonit. Víctima d’una por instintiva a l’aglomeració humana, a que em falti l’oxigen, a ser arrossegat en qualsevol moment per la gentada fins al blau de la mar.

Atemorit i, també, cansat de caminar cada dia entremig d’un ramat de zombis atordits, de paios sense samarreta amb les aixelles més peludes que el llom d’un pastor alemany i noietes en bikini, mig embolicades en tovalloles de platja per un qualsevol carrer de l’Eixample, passejant amb la mateixa despreocupació que si estigueren a la vora de la mar.

640_1493914735008_metro_barcelona_foto_Adria_Costa_03052017-_ACR9741

Turistes al metro de Barcelona. Foto/Adrià Costa/Nació Digital.

Un divendres a les sis de la tarda vaig ensopegar a la Gran Via, quasi a tocar de la plaça de la Universitat, amb una vintena de joves estrangeres uniformades amb la mateixa samarreta i amb una polla de plàstic plantada al mig del cap. Les xicotes van entrar a un supermercat pakistanès, van assaltar el prestatge de l’alcohol i van tornar a sortir escarotades en direcció cap al centre, com si allà no hi hagués ja prou gent. No és l’única colla d’aquesta mena amb que m’he creuat darrerament. Al capdavall, els escamots més o menys multitudinaris d’acomiadadors de solters i solteres bufats, ja formen part del paisatge urbà com el monument a Colom o la Pedrera.

He estat a punt de morir atropellat en diverses ocasions per alguna manada de turiciclistes i fa temps que em miro de reüll qualsevol desconegut sospitós de procedir de guirilandia que entri a la finca, no fos cas que els turistes haguessin fet niu en un d’aquells apartaments il·legals que proliferen per tot arreu davant la impotència de l’ajuntament.

Desenes de milers de barcelonins n’estan ben tips. Ja no som aquells tipus acollidors i simpàtics que fèiem l’indi per unes pessetes i que ens deixàvem fotografiar simbòlicament amb el rerefons del nostre paisatge urbà civilitzat i moderadament cosmopolita. Estem, explica el diari britànic The Independent, entre les vuit destinacions del món més hostils als turistes junt amb Arlington, Amsterdam o les illes Koh Thai.

Els preus dels lloguers pugen, segons diuen, per la pressió turística i ja no hi ha barri -ni ciutat dels voltants- on encauar-se per anar passant la vida. Poblenou està que rebenta pels descosits, la Barceloneta, els barris de l’Eixample… Fins i tot el Carmel duu camí de convertir-se en una mena de barri atalaia sembrat de terrasses chill out des d’on contemplar la ciutat a la llum de la lluna i amb la cartera ben plena.

El negoci immobiliari que ha sorgit com a conseqüència del turisme sembla que ha excitat els especuladors més brutals i atret els inversors més foscos del planeta que ara mateix compren per tot arreu per a blanquejar les seves fortunes.

Ja no podem quasi ni passejar pel centre, per cap parc, ni trobar taula a les terrasses que tant ens agradaven. Fet i fet, bona part dels nostres indrets d’oci de tota la vida s’han tornat del tot irreconeixibles, d’una sofisticació postissa, s’han reconvertit en locals amb aires de metròpolis ultramoderna atesos per estrangers i pensats només per als eterns amb possibles, massa cars per a les economies precàries de la tribu local.

Arribats a aquests extrems a una bona part del veïnat li importa un rave que el turisme doni feina a 68.000 persones o que representi un 13% del producte interior brut de la ciutat. Només són estadístiques per als que ja no poden pagar un lloguer, això és per als milers de barcelonins que aviat hauran de fer les maletes i no precisament per esbargir-se viatjant. Aquests mateixos ciutadans també saben que cap mesura administrativa no podrà aturar aquest tsunami de forasters que sembla que hagi escombrat la quotidianitat d’una ciutat que està a punt de morir d’un infart d’èxit. Putos turistes, pensen, simplement.

Mai no m’hauria pensat que sentiria els irritants símptomes del turistofòbic, justament jo a qui tant li ha agradat viatjar per les nostres estimades ciutats de la vella Europa. Quina sensació més inquietant, quina impotència i això que encara estem a primeries de juny… Déu meu què serà a l’agost?

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s