Guàrdia Urbana, una policia fora de control?

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 25 de maig de 2017.

2011_11_30_988eYS2VbCxbJOslPFlow1

L’emissió el 17 de gener de 2015 pel Canal 33 de Ciutat Morta va impactar enormement l’opinió pública catalana. Amb una quota d’audiència del 20%, 569.000 espectadors, aquell relat de terror de policies torturadors, víctimes innocents i martingales, va posar en el punt de mira la Guàrdia Urbana de Barcelona. I no tan sols això, si no que va servir, sens dubte, per a empentar contra tot pronòstic la candidatura d’una Ada Colau fins aleshores en el caire del sistema, cap a l’alcaldia de Barcelona. Fer net en la policia local, posar-la al servei de tothom, es va convertir en una de les seves principals promeses, en un dels punts més destacats de la seva particular revolta política per a transformar de dalt a baix un sistema que durant massa anys havia jugat a la contra dels ciutadans, especialment dels més desfavorits.

Tenia tota la legitimitat i comptava amb no poques complicitats. Els fets parlaven per sí sols i, a més, la perillosa situació en què es trobava el cos policial quedava confirmada per no pocs testimonis de primera mà com ara el de l’exsergent José Martínez. L’agent retirat va afirmar amargament que el cos estava ple de pomes podrides, de torturadors que, a més, per més inri, n’eren els encarregats de la formació dels altres policies. Fins i tot, demanava la dissolució de la Unitat de Policies d’Administració i Seguretat, un ‘escuadrón’ el de las UPAS amb una trajectòria, afirmava, “plagada de violència, maltractaments i ferits”. Per a Martínez no tots els policies eren una colla de malparits però era evident que n’havien massa que sobraven i que calia determinació política per a fer-los fora. Es veu que en el seu moment va parlar amb tothom, des de l’aleshores regidor de seguretat Jordi Hereu, passant per la periodista Pilar Rahola. Ningú no li va fer cas. Tal volta, hi havia –hi ha- massa por a plantar cara a un tipus de funcionaris amb recursos suficients per a fer-te la vida impossible.

El cas és que Colau va arribar a l’alcaldia. De seguida, es van manifestar les primeres tensions entre el govern de la ciutat i determinats sectors de la policia. Una de les decisions més encertades va ser el nomenament d’Amadeu Recasens com a gerent de la GUB. Recasens té una trajectòria professional impecable i un nom en l’àmbit de la defensa dels drets humans. Es va llançar la idea d’un Pla Director de la GUB amb l’objectiu de redirigir la policia cap a un servei de proximitat.

La intervenció dels republicans va permetre que la Unitat d’Assumptes Interns depengués de Recasens mateix tot i que no se’ls va escoltar quan van exigir augmentar els efectius en 500 agents més per tal d’acomplir satisfactòriament amb el Pla Director i garantir els drets i la seguretat de la ciutadania en una ciutat cada dia més desbordada per problemes com el de la massificació turística.

El temps ha anat passant i sembla que poques coses s’han mogut. El truculent crim de l’agent Pedro Rodríguez suposadament a mans també de dos agents de la Guàrdia Urbana ha tornat a embrutar la imatge del cos. L’assassinat ha posat de nou en circulació els relats de males praxis, de greus incidents interns estranyament resolts, en definitiva, l’existència d’una intrahistòria insuportable per a un sistema democràtic. Quantes coses no sabem encara?. Sospito que moltes i de molt greus.

Certament, netejar un cos policial –i encara, mantenir-lo net- no és una papereta fàcil de resoldre per a cap govern. Requereix molta valentia, informació, iniciativa política, garanties de tota mena, protecció al màxim nivell per als qui s’hauran d’encarregar de fer la feina més feixuga, per als de la primera línia. Requereix, però, sobretot, unitat política. Potser ja va sent hora que Colau es plantegi posar-se a fons, parlar amb totes les forces polítiques del consistori, implicar-s’hi veritablement amb allò que va prometre, buscar ajuda fora si cal. Començar per dalt i arribar fins al fons.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s