Valencians, una coartada espanyola contra Catalunya

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 de juny de 2017 a La Veu.

Retrobament5.005

La matinada del 25 d’agost de 1960 la ‘motonau’ Virginia de Churruca amb cent quaranta-una persones a bord procedents de Catalunya, País Valencià i Balears, entrava al port sard de l’Alguer. La visita, carregada de simbolisme, va aixecar una enorme expectació a la petita ciutat. El conegut com a ‘viatge del retrobament’ volia posar de bell nou en contacte totes les terres i les gents de parla catalana amb el reducte lingüístic i humà de cultura catalana més allunyat de l’antiga Corona d’Aragó.

L’aventura havia estat, segons explica Marcel A. Farinelli en Història de l’Alguer (Llibres de l’Índex, 2014) idea d’un catalanista assenyalat, Pere Català i Roca. L’interès per l’Alguer venia de llarg i Català no havia estat l’únic fascinat per l’existència de l’enclavament però sí el qui va ser capaç de dur més lluny el seu somieig per un món mitificat des dels anys trenta i encara abans pel catalanisme. Va caldre que el viatge, boicotejat i vigilat pel règim franquista, es revestís d’un marcat caràcter turístic i religiós i, així doncs, els creueristes van dur fins a l’illa una imatge de la Mare de Déu de Montserrat que encara pot veure’s avui a la catedral algueresa. Tal com explica Farinelli, el ‘retrobament’ no tan sols va impactar en tota una nova generació d’algueresistes sinó que, a més, va suposar una represa dels contactes entre la l’Alguer i els catalans continentals.

Com vullga que siga, el règim no estava disposat al fet que aquella represa quedés en mans de catalans i, el 20 d’octubre de 1963, Lo Rat Penat, amb el patrocini dels diaris franquistes Levante i Jornada, promovia un altre viatge ara amb l’objectiu d’entregar a la ciutat una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats a fi de substituir la que va ser destruïda el 1943 durant el salvatge bombardeig aliat de l’Alguer. Explica Farinelli que “naturalment es volia també competir, des d’uns sectors que no s’oposaven al règim, amb la iniciativa catalana per no deixar el monopoli de les relacions amb la illa sarda en mans antifranquistes”.

L’edició de La Vanguardia Española de 19 d’octubre de 1963 es va fer ressò de la visita valenciana en què també va participar la Casa de València de Barcelona en uns termes que confirmen les intencions referides per Farinelli. “Alguer”, podem llegir al diari barceloní, “ciudad privilegiada de la isla de Cerdeña conserva su ascendencia valenciana, desde que en tiempos del rey Pedro ‘El Cerimonioso’, la ciudad, de gran importancia estratégica, fue repoblada por valencianos, catalanes, mallorquines i aragoneses. Gran número de nobles valencianos participaron en la ocupación de Cerdeña y aún hoy buena parte de la nobleza lleva apellidos valencianos y títulos sardos los ostentan familias valencianas. Pero los valencianos no sólo llevaron a L’Alguer soldados, pertrechos de guerra y vituallas, llevaron agricultores y sederos, se renovó el campo, però sobre todo, se entronizó la Virgen de los Desamparados, que recibía culto en la Iglesia del Hospital y contaba con infinidad de devotos. (…)”. Podríem dir que, en certa manera, amb aquest relat el cronista arravatava al catalanisme un dels símbols del seu univers sentimental i posava al capdavant de la proesa històrica els valencians, poc sospitosos del seu compromís amb Espanya.

L’anècdota només serveix per a posar en relleu allò que ha estat una constant històrica com és el de la utilització de la particularitat –o del ‘cas valencià’, si voleu– per part del nacionalisme espanyol per a frenar Catalunya en qualsevol de les seues aspiracions col·lectives. L’espanyolisme ben sovint presenta els valencians com una mena de parents llunyans dels catalans lleials a la idea d’una Espanya inequívocament unitària i culturalment castellana. També, com una col·lectivitat greument amenaçada per un imperialisme català que, en el seu encegament expansionista, vol engolir els valencians i, de passada, trossejar l’única pàtria real. Un punt de vista molt conegut i que coincideix bastant, posem per cas, amb la descripció que l’intel·lectual republicà Salvador de Madariaga va fer dels valencians en l’edició de 1978 del seu llibre, España. Madariaga ens presentava com un poble assetjat pel nacionalisme català, amb una llengua pròpia diferent de la catalana, alhora que ignorava deliberadament tot el moviment de represa valencianista iniciat el 1962 per Joan Fuster. Val a dir que l’únic moviment valencianista possible tan allunyat dels plantejaments liquidacionistes de l’espanyolisme autòcton refugiat en un regionalisme tan melancòlic com estèril que acabà convertint-se en un anticatalanisme furibund, reaccionari i suïcida.

A primeries d’aquest any, l’ultranacionalista José María Aznar es reunia a València amb l’Asociación Valenciana de Empresarios. L’expresident, cínicament, criticava l’actual sistema de finançament autonòmic atès que aquest condemnava “la Comunidad Valenciana” a l’infrafinançament a costa de beneficiar altres territoris. Quins? No és difícil d’endevinar a quins territoris es referia.

Altrament, defensava que ‘la Comunidad Valenciana’ no tenia a veure amb el retrat tenebrós que s’havia dibuixat “falsamente para esconder una historia de éxitos”, enterrant així vint anys de corrupció protagonitzada pel seu propi partit, evadint-se de la realitat per a refugiar-se en la mítica visió del Levante feliz ocultant de passada el drama d’una societat devastada. Per acabar de reblar el clau, en ple procés català, Aznar afalagava la defensa que els valencians en feien de “su singularidad” allunyada del “radicalismo de otros”. La ‘Comunidad’ no tan sols havia estat un gran motor de creixement econòmic sinó també “un factor esencial para el equilibrio territorial dentro de nuestro país”. Tot plegat, la clau del seu èxit havia estat, precisament, una bona comprensió d’aquesta singularitat, “integradora dentro de un proyecto nacional compartido”. I precisava que no es referia a la singularitat que “cultivan los particularismos, ni a la singularidad de los que siempre creen tenir derecho a exigir más”, ni tampoc a la dels qui “creen que la historia les hace acreedores de más derechos però de ninguna obligación hacia aquellos con los que han compartido esa historia”. Una singularitat que feia de la ‘Comunidad’ “una expresión alentadora de lo español”. No és difícil llegir entre línies. De nou, un representant de l’espanyolisme més ultramuntà fantasiejava amb uns bons valencians enfrontats a uns catalans egoistes, inclinats a la traïdoria. Al capdavall, uns bons espanyols amb les seues peculiaritats perjudicats per la voracitat catalana. Res de nou. Durant anys i panys aquest ha estat un relat que ha anat molt bé per a reforçar el procés de dissolució del País Valencià dins d’una Espanya uniforme i, alhora, per a evitar el contagi d’una reconscienciació valencianista per la proximitat catalana.

Tot i això, només un valencià mesell, idiota, sotmès irremissiblement a l’espanyolisme més ranci pot empassar-se aquest discurs pervers sense sentir una repugnància civil infinita. Malauradament, hi ha molts valencians que hi creuen. Són les conseqüències d’unes elits i d’unes classes dirigents sucursalistes fins el moll dels ossos que no mouran un dit pel país mai.

Quan es revoltaran els valencians contra aquesta visió del tot interessada? Quan entendrà la majoria de la societat valenciana que els nostres interessos no són contraris als dels catalans? Perdran els actuals dirigents polítics del valencianisme la por a quedar atrapats en la teranyina de l’espanyolisme? Quin dia els valencians s’hi negaran a continuar sent una coartada de l’espanyolisme contra Catalunya?.

De moment, els símptomes d’un canvi d’actitud s’hi perceben febles per més que des d’una certa visió de la realitat –més oficiosa que oficial– se’ns venga el desvetllament contra el jou del centralisme de l’empresariat indígena o la rebel·lió assenyada del nou poder valencià contra Madrid. Poca cosa en comparació als reptes que ens esperen com ara el de la recuperació econòmica, la nostra supervivència lingüística i cultural, el manteniment d’un cert marge polític de decisió, ridícul a hores d’ara…

És cert que després de dècades de sotmetiment no hi haurà prou ni de bon tros amb fer uns quants remucs, uns quants passos de ball políticament calculats. La partida que s’hi juga és de vida o mort i ja no s’hi valen les ambigüitats.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Valencians, una coartada espanyola contra Catalunya

  1. Robert ha dit:

    Gran article del Professor Viadel.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s