Josep Bort-Vela, el periodista que va vetllar Durruti

*Article de Francesc Viadel* Publicat a la revista Mainhardt, núm. 87 abril, 2017.

 

El periodista d'Alcalà de Xivert, Josep Bort-Vela. Foto cedida per la seua neboda, Teresa Bort León.

El periodista d’Alcalà de Xivert, Josep Bort-Vela. Foto cedida per la seua neboda, Teresa Bort León.

Pocs periodistes com Josep Bort-Vela exemplifiquen millor la tragèdia de l’exili. Un fet que Bort mateix va narrar amb el detallisme del crític d’art i amb el nervi literari del reporter que també va ser en el seu llibre La angustia de vivir. Memorias de un emigrado republicano español publicat a Madrid el 1977 per Revista de Occidente. Un llibre amb valor de testimoni que, com ha subratllat Paula Simón,  s’insereix de ple en el context d’una narrativa posterior a la mort de Franco en què comencen a irradiar-s’hi els discursos de reconciliació que els polítics de la Transició van habilitar com a via per a la reconstrucció democràtica.

[1] Val a dir que La Angustia de vivir és un dels textos més destacats, tal i com també assenyala Simón, de tot un sistema narratiu que gira al voltant dels testimonis republicans sobre la vida en els camps de concentració francesos.

Segur que Bort mai no es va imaginar que el destí li reservava l’experiència amarga del desarrelament forçós, les privacions i la por. Com siga, ni els seus orígens benestants ni tampoc la seua preparació intel·lectual, no li van estalviar el tràngol. Republicà convençut, ugetista,[2] anarquista potser circumstancial, quan va acabar la guerra va haver d’agafar el dolorós camí cap a França on es va veure obligat a viure del seu treball físic, en condicions sovint molt penoses. Allà patí també un breu període de presó i els rigors dels camps de concentració, àmbits de mort, desesperació, misèria, tristor i malalties que ell mateix va descriure del tot corprès, atònit. I encara, amb l’arribada dels ocupants alemanys, va haver de patir la por a les represàlies dels nazis atesa la seua doble condició d’apàtrida i de membre de la resistència de la ciutat de Tours.  El 1951 es va instal·lar a la llunyana Belgrad on va ser nomenat pel Govern iugoslau redactor en cap de les emissions de Ràdio Belgrad en llengua castellana. Uns anys després, el 1960, seria el  primer lector d’espanyol de la universitat de la capital iugoslava. Tot plegat, en la república socialista va arribar a ser un personatge conegut que fins on sabem va  mantenir una estreta relació amb el president Josip Broz Tito, per bé que molt desconeguda encara.[3]

Jubilat de la universitat a la ciutat croata de Rijeka[4], ja no abandonaria el país socialista fins als darrers anys de la seua vida quan va decidir tornar al Madrid de la seua joventut que tant estimava i des d’on va visitar sempre que va poder el seu enyorat, Alcalà de Xivert, ciutat on va morir el 7 de novembre de l’any 1979 com a conseqüència d’una bronquitis.

Josep Bort-Vela, havia nascut el 29 de gener de 1905 a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) al sí d’una família benestant. El seu pare, Josep, havia estat un destacat dirigent liberal del poble, militar de professió i descendent d’una nissaga de petits propietaris. Com a militar va intervenir en les guerres colonials d’Àfrica i Cuba, participació que li va valdre les màximes distincions. La seua mare, Dolors, una dona de fortes conviccions religioses, era filla d’un dels terratinents més acabalats de la comarca, Juan Vela, conegut per la gent amb el sobrenom de “l’agüelo collita”.

Imatge del centre d'Alcalà de Xivert de principis del segle XX.

Imatge del centre d’Alcalà de Xivert de principis del segle XX.

De jove va cursar els seus estudis primaris al poble i, posteriorment, els de comerç a Castelló de la Plana des d’on es va traslladar a Madrid. A la capital espanyola va ser professor de la Escuela de Comercio i més tard, el 1934, exercí també la docència a l’Escuela de Artes y Oficios com a encarregat de curs d’Història de Gravat Artístic. L’art va ser, de fet, una de les passions de Bort-Vela i tant és així que va ser un crític reconegut que va col·laborar en publicacions de prestigi com Estampa, Gaceta de Bellas Artes de Madrid i Ahora així com en d’altres projectes vinculats al país com “La Ciudad del Miguelete. La revista gràfica, literària i de propaganda”-al costat de Carles Salvador, Francesc Almela i Vives i Federico García-Sanchiz– i en Valencia Atracción fundada el 1926 sota els auspicis de l’Ajuntament i de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. En aquesta darrera publicació concebuda com un instrument de la propaganda a favor de les bondats turístiques de la ciutat de València, Bort-Vela va entrevistar a alguns dels principals artistes valencians del moment com José Pinazo, Julio Vicent, Manuel Benedito o Ismael Blat. En algunes d’aquestes entrevistes, Bort-Vela, deixa la seua petja de reporter amb traça literària. Entrevistes com la que li fa a Manuel Benedito i Vives, pintor format amb Joaquín Sorolla. El periodista arrenca l’entrevista amb una descripció d’ambient d’un preciosisme notable: “Una mañana fría de invierno. Un sol pajizo, sin luz apenas, envuelto entre una tiniebla tenue, diluida. Una barriada tranquila, señorial. El barrio de Salamanca, con sus calles rectas, sus edificios suntuosos y sus palacios cercados de recoletos jardines. Un tranvía que tintinea incesante. Unos pasos más. La cadenita de una campanilla. La campanilla que suena estrepitosa. Una cancela que gira. Un jardín geométrico, de plantas perennes. Y la morada de Manuel Benedito, como un convento de clarisas o cartujos, todo entonado y discreto. Notas conventuales en la luz, en el decorado, en el ir y venir de pasadizos y escaleras. Manuel Benedito es el cartujo de la belleza pictórica, que medita y piensa en medio de estos corredores y pasadizos recoletos, llenos de retablos místicos y lienzos paganos. (…)”[5]

És el cas també de l’entrevista que li fa en la mateixa publicació a l’escultor classicista Julio Vicent Mengual: “Círculo de Bellas Artes. Mármoles, alfombras, columnas, divanes. Artistas que van y vienen por el hall. Ujieres y cancelas que giran. Una tarjeta. Julio Vicent que llega. Saludos. Salimos. Calle de Alcalá. Efervescencia de muchedumbre, de vehículos, de ruídos de motores, de tintineo de tranvías, de sones de claxones y de bocinas. Atardecer. Luces ahiladas al borde de las calzadas. Destellos de colores de los anuncios luminosos. Paseamos. Julio Vicent me cuenta de su vida artística. Julio Vicent, pequeño de estatura, es grande de cerebro y de alma. Sus palabras son ciertas y firmes”.[6]

La crítica d’art, en definitiva la seua producció periodística centrada en l’àmbit artístic serà de fet la que li atorgarà el seu prestigi com a periodista fins al punt que el 29 de juny de 1935 el Govern republicà el nomenava delegat de Belles Arts de la província de Terol.[7]

Boceto-de-cartel-para-el-diario-El-Pueblo-Joaquín-Sorolla-Colección-Pere-Maria-Orts-i-Bosch

Durant aquests primers anys de periodista va escriure també en mitjans de l’òrbita lerrouxista com La Voz, El Pueblo o El Liberal de València. En aquest darrer diari va publicar regularment una columna de secció amb el nom de Horarios que sovint era reproduïda després per diversos mitjans de l’Estat espanyol. Els d’aquest període són articles d’opinió decididament militants, d’acord amb l’ambient d’exaltació ideològica d’aquells temps. Uns articles enardits, totalment entregats a la passió propagandística, proselitistes. Bort-Vela no dubtarà en mitificar i glorificar la figura d’Alejandro Lerroux en articles com aquell d’El Radical en què escriu: “(…) Lerroux es un hombre que quiere gobernar la República para todos los españoles para redimirles de la ceguera de ayer, y los republicanos y rameras del pasado puedan purificarse en el jordán de la democracia republicana, porque es la única forma de que la República se asiente en el corazón de todos los españoles, no como una tiranía, sino como una resurrección de democracia y de fe republicana que haga una República eternamente amada por todos los españoles”.[8]  O aquell altre en què compara Lerroux a Crist just en plena crisi del govern que aquest presidia amb la CEDA. És al poc que tres ministres d’aquesta formació política es negaren ha aprovar en consell la commutació de la pena de mort dels diputats socialistes Ramón González Peña i Teodomiro Menéndez per la seua participació en la Revolució d’Astúries. I el periodista aleshores escriu: “Como los grandes, como los buenos, ha sabido perdonar don Alejandro Lerroux. (…) Es el hombre de la patria. (…) Y Lerroux, ateo, laico, librepensador, ha sabido perdonar. En cambio, los otros, los que se llaman católicos, que defienden la doctrina de Cristo y se dicen seguidores de las máximas de los Evangelios, no han querido perdonar. Se han sentido inquisidores, continuadores de los autos de fe. De Cristo ni tienen ni aún el perdón ni la clemencia. El perdón y la clemencia ha ido de los otros, de los laicos, de los ateos, de los librepensadores (…)”.[9]

angustiaCom tants altres del seu ofici, Bort-Vela participa en el debat públic amb les seues reflexions al voltant dels problemes d’Espanya i insisteix una i una altra vegada en la necessitat d’afrontar reformes socials profundes que porten a un canvi de la mentalitat dels espanyols. La transformació d’Espanya forma part, doncs, com de tota la seua generació, de les seues principals preocupacions. Una Espanya on la convivència és difícil, dominada per la fractura social la qual es reflecteix  en una bipolaritat ideològica extenuant i destructiva. En un article publicat a El Pueblo el 1935, escriu: “España es el país de los saltimbanquis. Es el país de los saltos mortales. El país que pasa del calor tórrido, tropical, al frío glacial e hiper bóreo. Todo son excentricidades. Lo mismo domina el fanatismo más contumaz que el anarquismo más exaltado. Al lado de un Torquemada hay un Miguel de Molinos. Al lado de un Calomarde un Riego. Al lado del padre Claret, un Ferrer. Al lado de una democracia, una dictadura. Después de un período laico, un período clerical. Al lado de un auto de fe, la quema de conventos. Al lado de la expulsión de los jesuitas, los cien mil hijos de San Luis. Al lado de ‘vivan las caenas’ la ‘trágala’. No hay zonas templadas. Un país siempre en constitución, un país que vive eternamente en un período constituyente. (…) Una España en perpetua desamortización. Ahora sucede otro tanto. De una dictadura férrea, intransigente y fanática, pasamos a una República laica y liberal. (…) A saltos y como los saltibanquis. (…) Es la mentalidad anárquica de los analfabetos que no saben leer. Es nuestra pobretería y locura. Es el fanatismo secular de nuestra raza (…)[10]

Una Espanya, també, tan profundament catòlica com hipòcrita, llastada per l’analfabetisme, tal i com la descriu en un article el setembre de 1935: “No hay país como el nuestro que más crea en Dios, pero a la vez ninguno tampoco que más blasfeme de Dios. Un pueblo blasfemo es el nuestro. Parece que la blasfemia en boca de un hombre, lo hace más hombre, más macho. (…) Blasfemar es una forma de hablar corrupta. (…) Es la denigración espiritual del hombre. (…) Un pueblo católico, si siguiese las máximas de Cristo, sería un pueblo modelo. En cambio ningún pueblo más inmoral y corrupto. Al lado de Suiza, de los países escandinavos, de la misma Inglaterra, España resulta ser el pueblo más inmoral y corrupto. Basta con que leamos y comparemos las estadísticas de estos países con el nuestro. Y en cualquier orden veremos cómo España ofrece el mayor número de taras inmorales. Así en la murmuración, en el alcoholismo, en el infanticidio, España es el país de mayor masoquismo espiritual. (…) ¿Y sabéis por qué?  Porque nuestro pueblo ha sido un pueblo de analfabetos. Por ahí se mide la moral de los pueblos. La incultura es la única forma de fomentar la inmoralidad de los pueblos. Pueblos cultos, pueblos morales. Pueblos analfabetos, pueblos inmorales. La religión sea ésta cual sea, no es más que la tapadera, la encubridora de la inmoralidad. Los pueblos más fanáticos son los pueblos más salvajes caribes. El alma se templa por la educación, y la educación se adquiere por la cultura. Por eso las naciones que antes he mencionado poseen un nivel superior de moral que el nuestro, porque la cultura es superior y los analfabetos o no existen o apenas se conocen. (…) El día que elevemos el nivel de nuestra cultura, todas estas lacras de nuestra raza desaparecerán. Y entonces comenzaremos a ser un pueblo cristiano. ¡Pero quizás dejará de ser católico!”.[11]

La reforma de l’educació, acabar amb la xacra de l’analfabetisme no és l’única qüestió greu que requereix urgentment una atenció prioritària. Espanya pateix també un greu problema de desigualtats socials i Bort-Vela compren com n’és de necessari que les classes conservadores cedeixen i contribueixen a pal·liar aquestes desigualtats si no es vol caure en la revolució i la dictadura d’estil soviètic. A penes uns mesos després de la sagnant Revolució d’Octubre, autèntic preludi de la guerra civil, Bort-Vela reflexiona: “(…) En España las clases conservadoras lo habían de comprender así. La revolución no está vencida. Está aplacada. Retoñará si la represión fuese cruel y violenta, si las clases conservadoras se aprovechasen de este aplastamiento y quisieran explotar de nuevo al obrero de la ciudad y del campo, reduciendo sus jornales, aumentando sus jornadas, tratándoles como esclavos, haciéndoles parias de su trabajo y su miseria y cerrándoles todo cuanto camino de remisión y de ventura. (….) La revolución solo se vence dando pan y trabajo. (…) Este es el camino de desarmar la revolución, señores conservadores de España. Si no, os espera lo de Rusia. Porque al no querer perder una parte de vuestros privilegios os exponéis, en plazo más o menos lejano, a perderlo todo”.[12]

Revolucion-de-Asturias

Revolucionaris fets presoners l’octubre de 1934 a Uviéu.

Dins d’aquestes preocupacions reformistes el periodista participa també d’un cert sentit autonomista que es revela davant d’un País Valencià desvertebrat territorialment, tibat entre la influència de Madrid i Barcelona, ignorat per l’Estat o interpretat des d’un reguitzell de tòpics –encara vigents- que havien estat impulsats i difosos per la burgesia de la Restauració monàrquica com posteriorment s’ha teoritzat des de l’anàlisi històrica i sociològica. “Yo me congratulo”, escriu en 1932 en el El Pueblo, “de este renacer regionalista dentro de nuestra querida Valencia. Porque en Valencia después de un sector o minoría valencianista, apenas se han preocupado de la personalidad de Valencia. Valencia en las múltiples manifestaciones de las tres provincias hermanas. Y nunca se han preocupado porque cada provincia se ha desligado de las otras, porque cada una posee una personalidad destacada. (…) La leyenda de la Valencia rica es un mito que debe desaparecer. (…) en general, en la región valenciana existen tantas necesidades y miserias como en cualquier región española.”.[13]

Bort-Vela serà sempre un home inquiet i, també, ben relacionat no tan sols en l’àmbit de l’art que domina sinó també en el de la política. Entre les seues principals coneixences s’hi compte alguns dels principals dirigents polítics del seu temps com ara Largo Caballero o Diego Martínez Barrio per a qui arribarà a treballar personalment en París, després de la guerra, quan aquest siga nomenat president del Govern de la República en l’exili. I ho farà com a redactor de la publicació setmanal governamental, La Nouvelle Espagne. Hebdomadaire d’Information apareguda el 20 de desembre de 1945.[14] A París formarà part també el 1948 de la Junta directiva de l’Asociación Profesional de Periodistas Españoles Exiliados que presideix el periodista murcià, César M. Calderón.[15]

Al llarg de la seua carrera tindrà contacte també amb d’altres professionals molt reconeguts com Arturo Mori, redactor en cap d’El Liberal, o Roberto Castrovido, que també fou diputat republicà i a qui va conèixer per les seues col·laboracions per al diari fundat per Blasco Ibáñez, El Pueblo.

Com tantíssims espanyols Bort-Vela no podrà evitar les conseqüències de la polarització política del seu temps. També ell es sentirà aïllat, aliè espiritualment  de la  radicalització de les posicions polítiques enfrontades. Una radicalització que durà finalment a la guerra i a la catàstrofe de la dictadura i de l’exili de centenars de milers de ciutadans. Entre les seus moltes consideracions que farà hi ha la de que la consolidació d’una república democràtica i federativa passava per no perdre de vista que el seu naixement havia estat producte d’un pacte polític. La república només es podria sostenir segons aquest punt de vista mantenint un equilibri de forces democràtiques que passava per respectar les dretes. Tot plegat, aquesta circumstància, recorda Bort-Vela, “(…) Era una garantía a la continuidad politica del régimen frente la monarquia secular. O eso –como dije antes- o la revolución. (…) España no puede ser un país de l’ESTE. La República democrática es –entonces y ahora- la única salida histórica a la convivencia de todos los españoles”.[16]

Ja durant la guerra, la seua condició de periodista de les publicacions del sindicat anarquista CNT com Solidaridad Obrera o Castilla Libre,[17] li permetrà tenir contacte amb molts dels principals protagonistes de la contesa com ara el general Vicente Rojo o la ministra, Federica Montseny.  Cada nit, mentre viurà a Madrid, anirà al Comitè de Defensa de la CNT a recollir els parts de guerra que després apareixeran publicats a Solidaridad Obrera diari amb redacció a Barcelona de la qual n’és el seu corresponsal en el front. Així mateix serà un dels periodistes que assisteixen a les trobades amb el general Miaja als soterranis del Ministeri d’Hisenda de Madrid per saber l’última de l’evolució en els diferents fronts espanyols.

Aquesta etapa serà, sens dubte, un dels períodes més interessants de la seua carrera professional. Bort-Vela canviarà la crítica d’art per la crònica des de la primera línia de foc, signant amb el pseudònim d’Ariel.

quien-mato-a-buenaventura-durruti-el-otro-caido-del-20-n

El líder anarquista, Buenaventura Durruti en el front.

 

Viurà amb estupor, igual que el seu col·lega sevillà de l’Ahora, Manuel Chaves Nogales, l’abandonament de la capital per part del Govern el 6 de novembre de 1936. I amb el mateix sentiment viurà també la defensa heroica de Madrid per part dels partits polítics i els sindicats antifeixistes sota el comandament de José Miaja. Una victòria que no dubtarà a qualificar com d’un autèntic miracle.

Així mateix, va ser testimoni directe de batalles com la del Jarama a principis de febrer de 1937 una de les més cruentes de la guerra en què el bàndol sollevat va intentar aïllar Madrid tallant la carretera que enllaçava a València. Bort-Vela, va cobrir la batalla des del pont d’Arganda, batut per l’artilleria nacional des dels alts de la Marañosa. En aquell punt del front va protagonitzar un episodi embogit quan ell i el xofer de vint anys i cenetista que l’acompanya, decideixen travessar el pont a tota velocitat només per poder confirmar al Solidaridad Obrera que els rebels no han tallat la carretera entre les dues ciutats. Segons el seu propi relat el cotxe va desplaçar-se a tota velocitat durant dos quilòmetres sota una pluja de dispars d’artilleria i ràfegues de metralladora.

Des d’Arganda, aquella nit, ell mateix serà l’encarregat de comunicar la noticia als corresponsals estrangers que poques hores més tard la difondran a tots els seus diaris i agències.[18] No serà la única batalla que presenciarà. Serà també l’únic periodista testimoni de la batalla de Guadalajara en la part de Torija on l’exèrcit republicà es va batre contra els voluntaris feixistes italians del Corpo Truppe Voluntarie (CTV). En aquest mateix episodi victoriós per als republicans, Bort-Vela arribarà amb Cipriano Mera, comandant de la 14 Divisió, a la ciutat de Brihuega. Poc després conversarà amb els presoners italians en els soterranis del quarter general republicà del carrer Alcalà.

Conegué el duríssim front de Guadarrama on servia el seu germà militar, Juan, i l’estiu de 1938 també visità el front de l’Ebre en el punt de La Fatarella i juntament amb corresponsals estrangers escoltarà les explicacions del general Juan Modesto sobre la marxa de la guerra.

La gosadia de Bort-Vela en el front fou elogiada pel mateix Mauro Bajatierra Morán,[19] el corresponsal de guerra anarquista més conegut de la guerra.

En Madrid, un dia de la tardor de 1936 va conèixer Buenaventura Durruti de la mà del seu germà Eduard.[20] “(…) Estando un día en mi casa, vino a verme mi hermano Eduardo, diciéndome que Buenaventura Durruti había llegado a Madrid y quería conocerme y hablar conmigo. Me esperaba a las tres de la tarde en el café Molinero, en la Gran Via. Cuando fuimos al establecimiento me encontré con Durruti sentado en uno de los divanes, frente a la puerta de entrada, con su típica gorra de cuero y su chaquetón del mismo género. Hablamos; y Durruti, con la franqueza que le caracterizaba como buen castellano-leonés, cuyas facciones no lo negaban, me explicó el motivo de su viaje a Madrid y de haber dejado el frente de Aragón, donde era el alma y el cerebro de la acción y de la guerra. Me dijo que el objeto principal del viaje era visitar a Largo Caballero y a Indalecio Prieto, para poder adquirir, con destino al frente de Aragón, el material de guerra le ofrecían unos contrabandistas extranjeros. (…)[21] El crèdit per a aquesta operació de compra d’armes només li’l podia facilitar el Govern. Durruti va demanar a Bort-Vela que l’acompanyàs a parlar amb Largo Caballero i amb Prieto i és el que va fer encara que vanament. Entre el periodista i Durruti va nàixer una certa amistat. Bort el visitava quan estava en Madrid en la seua caserna general del carrer Miguel Angel per saber sobre la situació dels fronts a Madrid.

En una d’aquelles, el vespre del 20 de novembre de 1936, mentre Bort-Vela redactava el seu informe diari sobre els fronts per a Solidaridad Obrera, es va presentar en casa un dels més estrets col·laboradors de Durruti preguntant pel seu germà Eduard: “(…) En esto entró el chófer de Durruti,[22] un muchacho pequeño y pálido, catalán, y pregunto por mi hermano Eduardo; le dije que se hallaba en otra habitación descansando. Pasó a ella y al poco rato escuché que lloraban. Entré corriendo en la habitación contigua y le pregunté qué es lo que pasaba. Me dijeron: “Han matado a Durruti”. El chófer, entre mil sollozos me contó lo que había sucedido. (…) Me fui, sin pérdida de tiempo, al hotel Ritz, donde me había dicho el chófer que habían llevado el cuerpo de Durruti ensangrentado, por ser el Hospital militar de la brigada de Durruti. Crucé el hall del hotel y, al empezar a subir la escalera principal, vi al médico Santamaría, de la brigada Durruti, que descendía hacía mí. Me dio la mano. Me confirmó el estado de gravedad de Durruti. Díjome que no subiese porque les estaban aplicando unos sueros. Pero me dio poca confianza en la vida de Durruti. A media, estando yo en el Comité Nacional, nos dieron la confirmación de su muerte. (…) Por la mañana temprano me fui al hotel Ritz y en una habitación pequeña encontré el cuerpo completamente desnudo de Buenaventura Durruti, como un hércules castellano, pues en aquel momento el escultor Víctor Macho, con la ayuda de algunos díscipulos, hacía la mascarilla, que aún se conserva y que se ha hecho legendaria. (…)”.[23] Bort-Vela acompanyaria el cadàver del líder anarquista en el seu periple de dol valencià i barceloní.

 

SAMSUNG

Imatge del cadàver de Durruti, poques després de la seua mort en el front de Madrid.

Dos anys després, amb el pseudònim d’Ariel, el periodista publicava una semblança del líder anarquista i de les circumstàncies de la seua mort en Solidaridad Obrera. El retrat de Bort-Vela d’un Durruti aparentment invicte en la seua caserna de la capital, abocat sobre els plànols del front de Madrid, és vivaç, amb nervi narratiu. Bort-Vela després recompondrà el relat de la mort de Durruti a través del seu xofer i, finalment, descriurà per primera vegada el líder abatut com un Hèrcules mític en la seua primer capella ardent del Ritz de Madrid: “(…) Por los cristales del balcón de la habitación donde se encontraba el cadàver de Buenaventura Durruti comenzaron a resplandecer las primeras claridades del día. Se hicieron los primeros preparativos para embalsamar el cadáver. Se buscó al escultor Victorio Macho, con la ayuda de dos escultores más, hizo la mascarilla. Puso en su modelación  todo su empeño. Hizo descubrir el cuerpo del cadáver que yacía sobre la cama, fuerte como el de un gigante, con la herida aun sangrante que le había ocasionado la muerte, como un Cristo yacente, en el lado izquierdo.

            Victorio Macho dijo contemplando el cadáver de Durruti:

-Parece un Hércules. Era todo un hombre. Era un prototipo de la raza celtíbera.

            Y la mascarilla del héroe quedó hecha para la posteridad, como recuerdo de aquel hombre que había muerto por la defensa de Madrid y de un ideal magnánimo. (…)”.[24]

 

Al poc d’abandonar Madrid el Govern, Bort-Vela va rebre l’ordre de David Antona, secretari general de la Regional del Centre que per ordre de la CNT  i a proposta de la Juventut Anarquista Ibèrica calia que deixés la capital per a dirigir a València el diari Juventud Libre i convertir-lo en un setmanari.  Amb recursos obtinguts a través dels cenetistes de Barcelona Bort-Vela assolí l’objectiu que se li havia encomanat. La primavera de 1938 eixirà de València camí de Barcelona. Bort-Vela s’incorporarà a aleshores a la redacció de Solidaridad Obrera diari dirigit pel periodista Josep Viadiu i Valls,[25] on publicarà amb el pseudònim ja sabut d’Ariel.

Serà amb Viadiu i amb part de la redacció del diari anarquista que mamprendrà els darrers dies de la desfeta republicana el camí de França a bord d’una vella camioneta després de tirar in extremis un darrer exemplar.  El cronista viu la desesperació de la massa de fugitius durant dels darrers moments abans de creuar la frontera, l’atac de l’aviació franquista sobre Figueres, la incertesa: “(…) De la Junquera a la frontera era una masa humana y de vehículos. Todo estaba perdido. La desesperación cundía por todas partes y en el ánimo de cada uno. Una masa polvorienta, escuálida. Caras famélicas y cetrinas, demacradas y llenas de coraje. Ojos grandes, desorbitados de tanto mirar escenas de horror. Las conciencias no podían encontrar reposo. Era una maldición del mundo. Las mujeres como esqueletos vivos y los niños como esqueletos muertos. Los civiles se mezclaban con los militares. Las indumentarias eran heterogéneas. Era como un carnaval trágico y desesperado. Eran verdaderamente los aguafuertes de Goya al vivo (…)”.[26]

Al camp rossellonès Bort-Vela aconseguí treballar temporalment, sense papers, en una finca agrícola. La llibertat va durar poc, però. Detingut per la gendarmeria fou empresonat quasi durant un mes a Perpinyà i posteriorment internat al camp de Sant Cebrià.[27]  “Por grupos –relata- nos llevaron a diferentes barracas. En el campo no había luces. Todo estaba oscuro. Las barracas daban la sensación de tumbas. La lluvía no había cesado durante toda la tarde. Los charcos lo invadían todo. El pisar barro y arena humedecida no era muy agradable. Los pies se nos pegaban en el suelo, hostigados por los gendarmes, cargados con los hatillos o cajas y mal calzados, algunos con alpargatas o sandalias. El andar se hacía cada vez más difícil. Delante de nosotros sólo veíamos tinieblas y más aún quienes desconocíamos los campos de concentración. Todo era misterio e incógnita. La noche parecía cerrarnos todos los horizontes. (…)[28]

55f3077d1a89b

Camp de refugiats d’Argelés per on va passar, Bort-Vela.

 

El camp aviat serà devastat per la malaltia, la fam, la misèria i la mort. De Sant Cebrià serà traslladat a camp d’Argelés sense que el canvi supose cap millora en les condicions de vida dels internats. Per a escapar d’aquella existència el periodista decideix allistar-se a una de les primeres Companyies de Treballadors Espanyols juntament amb el seu germà Juan amb qui s’ha retrobat. A finals de gener, els voluntaris seran enviats al nord, a Crosville, un llogaret de la població de Le Neubourg al departament de l’Eure. A les dures condicions climàtiques i de reclusió calia afegir encara l’hostilitat d’una població civil tradicionalista i catòlica que en desconfiava dels refugiats demonitzats per la premsa conservadora francesa. Com fos, la vida millorà en comparació als camps de la Catalunya Nord i fins i tot els francesos s’acostumaren a la presència dels espanyols que fins i tot acabaren contractant-ne alguns per a petites feines domèstiques. L’arribada dels alemanys a Amiens el 20 de maig de 1940 tindrà com a conseqüència l’evacuació dels espanyols cap a l’interior enmig d’un paisatge, una vegada més, de desolació, el de la caiguda de França. De nou les escenes de pànic dels bombardejos i la marxa desesperada cap enlloc. Els germans Bort-Vela arribaran després de dies caminant a Angers amb l’esperança d’embarcar però se’n duran la desagradable sorpresa de comprovar que a la ciutat també han arribat els ocupants. Finalment, trobaran lloc on acollir-se en Faymoreau-les-Mines on treballaran juntament amb d’altres refugiats, en condicions inhumanes,  una mina de carbó els dirigents i els propietaris de la qual seran coneguts a la comarca com “els negrers de La Vendée”.

Per al moment de l’alliberament de París, Bort-Vela està instal·lat a Niort on havia arribat des de Tours. En aquesta darrera ciutat, segons relata a les seues memòries, hauria redactat el primer document de propaganda en castellà antinazi com a membre de la resistència.[29] El cas és que el desembarcament en Normandia el 6 de juny de 1944 atiarà les esperances dels republicans de reconquerir Espanya i Bort-Vela serà un dels molts refugiats que somiarà en la caiguda de Franco. A Vierzon dirigí el diari La Reconquista de España,[30] un mitjà concebut pels comunistes com a eina de propaganda a fi d’estimular l’activitat dels refugiats contra el règim en el marc de la coneguda com a Operació Reconquista de Espanya concebuda per Jesús Monzón del PCE.

Bort-Vela escriu l’editorial d’aquell diari inspirant-se en el vers d’Antonio Machado España, de carnaval vestida del poema a A una España joven del llibre Campos de Castilla (1914). L’operació, consumada l’octubre de 1944 amb la invasió principalment per la Vall d’Aran, al Pirineu lleidatà, d’uns quants milers de guerrillers, va acabar en fracàs. Com siga, el periodista continuarà implicat en la lluita republicana ara com a responsable del diari del govern republicà La Nouvelle Espagne editat per encàrrec del president de la República, Diego Martínez Barrio.[31]

 

tito01_971

Josip Tito, dirigent iugoeslau que va mantenir una estreta relació amb el periodista valencià.

El destí voldrà que, finalment, i des de 1951, siga l’antiga república socialista Iugoslava el país on Bort-Vela passarà bona part de la seua vida. Serà un dels pocs espanyols que cerquen refugi en aquell país on fins i tot a finals dels cinquanta la legació republicana espanyola en Belgrad acabarà per extingir-se per si sola degut als problemes financers i a les disputes polítiques internes.[32] Poc sabem de la seua etapa a Iugoslàvia. Hauria arribat al país del bloc socialista l’any 1951 per a fer de redactor en cap de les emissions en castellà de Ràdio Belgrad. El 1960 va ser també el primer lector d’espanyol de la universitat de la capital iugoslava. En jubilar-se s’instal·la en Rijeka i als pocs anys abans de morir es va instal·lar a Madrid des d’on mai no va deixar de visitar la seua Alcalà de Xivert natal on va continuar relacionant-se amb artistes. Sobre tota aquesta etapa de la seua vida els arxius de l’antiga Iugoslàvia deuen servar molta informació del tot inèdita d’un personatge interessant, amb una vida agitada.

La vida de Bort-Vela forma part, sens dubte, del trencaclosques vital de tota una generació de periodistes valencians el rastre dels quals es perd en l’exili.

 

[1] Veure la tesi sobre el memorialisme a l’entorn de l’exili republicà de la doctora Paula Simón Porolli, Por los caminos de la palabra. Exilio republicano y campos de concentración franceses: una historia del testimonio. Departament de Filologia Espanyola. Universitat Autònoma de Barcelona, 2011.

[2] A les seues memòries assegura que va tenir el carnet número 3 de la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza com a professor de la Escuela de Artes y Oficios de Madrid tot i que als arxius del sindicat consultats no hi ha constància de la seua filiació.

[3] Sabem de la seua relació amb el dirigent iugoslau pel seu nebot, Vicente Bort Moreno. Entrevista telefònica estiu de 2015.

[4] Informació facilitada a Manuel Pellisser el 2006 per Juan Fernández Elorriaga director de l’Instituto Cervantes de Belgrad.

[5] Charla con Manuel Benedito, Valencia Atracción, febrer de 1932.

[6] Charla con Julio Vicent, Valencia Atracción, desembre de 1931.

[7] La Vanguardia, 29 de juny de 1935, pàg. 22.

[8] ¿Gobernará Lerroux?, El Radical, 30 de gener de 1933.

[9] Lerroux ha perdonado, como Cristo; los otros, como fariseos, han deseado la muerte, La Voz de Menorca, 12 d’abril de 1935.

[10] España, la de los tristes contrastes, reproduït d’ El Pueblo per La Voz de Menorca el 4 de juliol de 1935.

[11] Horarios. Nuestro pueblo es el que más cree en Dios, pero el que más blasfema de Dios, La Voz de Menorca, 13 de setembre de 1935.

[12] Horarios. La revolución sólo se desarma dando pan y trabajo, La Voz de Menorca, 19 de gener de 1935.

[13] Horarios. El Estatuto valenciano, El Pueblo, 18 de octubre de 1932.

[14] Atesa la manca de recursos la publicació es transformarà en 1947 en el Boletín de Información del Gobierno de la República Española o Servicio de Noticias del Gobierno de la República Española mantenint-se la seua continuïtat amb daltabaixos fins 1960. Veure, ALTED VIGIL, ALICIA (2005): “La voz de los vencidos: el exilio republicano en 1939”, Aguilar, Madrid.

[15] Lluita. Òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 24 de març de 1948.

[16] BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 78.

[17] Òrgan de la CNT a Madrid dirigit per l’escriptor Eduardo Guzmán de Espinosa. Segons Bort-Vela la redacció d’aquest diari matinal estava formada per “viejos anarquistas como Nebruzan, con algunos fascistas camuflados”. Veure, BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 116.

[18] BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 64.

[19] VADILLO MÚÑOZ, JULIÁN (2013) “Mauro Bajatierra: anarquista y periodista de acción”, La Malatesta editorial, Madrid.

[20] Eduard Bort-Vela (Alcalà de Xivert, 27 de desembre de 1910-28 de desembre de 1979), capità d’artilleria durant la guerra, va col·laborar en el diari del matí Castilla Libre. La seua filla María Teresa Bort-León es va casar amb  el filòsof i lingüista navarrés, Víctor Sánchez de Zavala amic de Miguel Sánchez-Mazas, Rafael Sánchez Ferlosio o Carmen Martín Gaite, entre d’altres. L’altre seu germà, Juan, també va ser militar professional i amic dels generals José Riquelme i Federico Martínez-Monje Restoy que ajudaren a evacuar cap a Barcelona la seua mare i la seua germana Lola davant els temor de l’avanç de les tropes rebels cap Castelló.

[21]BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 79.

[22] Es refereix a Clemente Cuyàs. En 1993, Cuyàs, canvià la seua confusa versió de la mort de Durruti per assegurar ara que va ser a causa d’un tret accidental del propi fusell de Durruti. Veure, Andreu Manresa, Así murió Durruti, El País, 11 de juliol de 1993.

[23]BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 81-83.

[24] Ariel, Ahora hace dos años. Los últimos días de Buenaventura Durruti. Se confirmó su profecía. “No obstante la barbarie que emplean los fascistas, no entrarán en Madrid”, Solidaridad Obrera, Any VIII, Època IV, Número 2049, 20 de novembre de 1938.

[25] Veure, Antoni Dalmau i Ribalta, Retrats d’anarquistes igualadins i anoiencs (i VIII) Josep Viadiu i Valls (1890-1973), publicista i director de Solidaridad Obrera, Revista d’Igualada, núm. 33, Anoia, desembre de 2009.

[26] BORT-VELA, JOSÉ (1977), La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, p. 18-19.

[27] El seu germà Juan havia estat internat amb anterioritat al de Bacarès com el mateix Josep va poder comprovar en visitar-lo abans de perdre la llibertat.

[28] BORT-VELA, JOSÉ (1977), “La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 68.

[29] Sobre aquest episodi ara com ara no hem pogut concretar a través de diversos contactes d’antigues associacions de resistents el grau de la seua participació en la lluita clandestina.

[30] Bort-Vela confón en les seues memòries el nom de la capçalera que en realitat és, Reconquista de España. La referència la trobem en la pàgina 172 de les seues memòries. El diari segons el relat del mateix periodista s’acabà editant en la impremta d’un diari de Bourges.

[31] Alicia Alted i Manuel Aznar situen a més a Bort-Vela com a editor el 1948 de la revista Nueva Cultura en Rennes, així com la publicació el mateix any d’un llibre de poemes amb el títol, Romances Populares.

[32] Veure la tesi sobre el memorialisme a l’entorn de l’exili republicà de la doctora Paula Simón Porolli, Por los caminos de la palabra. Exilio republicano y campos de concentración franceses: una historia del testimonio. Departament de Filologia Espanyola. Universitat Autònoma de Barcelona, 2011.

 

 

BIBLIOGRAFIA

BORT-VELA, JOSÉ (1977), La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid.

GARCÍA, MANUEL (1995), Exiliados la emigración cultural valenciana (siglos XVI-XX), (Vol. III), Generalitat Valenciana.

GIRONA, ALBERT; MANCEBO, Ma FERNANDA (editors) (1995), El exilio valenciano en América. Obra y memoria, Instituto Juan Gil-Albert. Universitat de València.

RÍOS CARRATALÁ, JUAN A. (2011), Hojas volanderas. Periodistas y escritores en tiempos de República, Publicacions de la Universitat d’Alacant, Alacant.

SÁNCHEZ ILLÁN, JUAN CARLOS (DIR.) Diccionario biográfico del exilio español de 1939. Los periodistas. Fondo de Cultura Económica, 2011, Madrid.

VADILLO MÚÑOZ, JULIÁN (2013) “Mauro Bajatierra: anarquista y periodista de acción”, La Malatesta editorial, Madrid.

 

 (*) Francesc Viadel és periodista, doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor del departament de periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-Universitat Ramon Llull de Barcelona.

 

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s