Poblenou, tarda d’un diumenge qualsevol

*Article de Francesc Viadel article publicat el 15 de maig a Nació Digital. 

Rambla-del-Poblenou

Voltants del carrer Espronceda del Poblenou la mitja tarda d’un diumenge qualsevol de primavera amb un cel lleganyós i un aire tendrusc i enèrgic que bat amb força les branques dels arbres. En un bar atrotinat, ubicat als baixos d’un edifici grogós, perjudicat com una fruita a punt de podrir-se, la gent mira el Barça amb aquella cara de fatiga que fan els que només tenen que les mans i vells pardals en el cap.

A la terrassa dues parelles enraonen sobre banalitats diverses al voltant d’unes birres mentre un nen de poc més de nou anys fa emprenyar un gos diminut i desesperat. El tipus quarantí que duu tatuat al braç esquerre una lluna negra i un cor trencat, potser fa de repartidor de begudes pels bars de la ciutat o, tal volta, va perdre la feina l’any passat o l’altre i des d’una quants mesos enrere només pot que rapinyar el que resta de la pensió de la seva mare.

Potser la seva companya, una dona corpulenta, amb els cabells tenyits de ros, es guanya uns euros per baix mà rentant caps de dilluns a dissabte en una perruqueria de les de tota la vida o netejant escales o tenint cura d’un parell de senyores velles com tortugues, més mortes que vives.

L’altre home de la taula ben bé pot ser un d’aquells tipus agrejats que fa el taxi els caps de setmana per la nit i que cada agost somia, ja sense quasi esperança, amb una escapada a Benidorm, piscina, hotel amb tot pagat. La seva muller mira el mòbil i de tant en tant badalla somnolenta i en cada badall s’engul, com una granota un insecte, un minut d’una vida no massa llarga, no massa alegre, no massa trista tampoc, tota plena de coses petites, lletges, inesperades, coses de la seva vida única, preciosa i intransferible.

Dins del bar un tipus prim com un secall capcineja davant d’una escapada màgica de Messi. Després pujarà a casa i descansarà, l’endemà es dia de pantaló vell i cal rendir, no badar tal i com estan les coses.

Una parella de joves s’agafa tendrament de les mans sense saber encara que el futur devorarà tots els seus somnis d’una sola queixalada el dia que menys s’ho pensen, a traïció, en l’hora més inesperada, una mitja nit posem per cas amb tots els monstres corrents per tots els racons de la casa com rates agressives. Ella té uns ulls verds preciosos i una llarga cabellera rinxolada. Ell fa pinta de tenir molta empenta i unes ganes terribles de menjar-se el món. Gent de carn i ossos. Fràgils i alhora indestructibles que només aspiren a viure. Gent qualsevol de carn i ossos respirant una mitja tarda de diumenge en un carrer qualsevol de Poblenou no massa lluny d’una mar arrissada, sota un cel que no acaba de caure. Gent de carn i ossos que veuen com el seu món cada dia es fa més petit, irrespirable, incomprensible, impossible.

Fet i fet, el seu món ja no és un món, només és un decorat on ells es mouen maldestrament entremig d’un allau de visitants atònits que fan olor de loció bronzejadora i perfums sofisticats. Visitants que riuen i enraonen distrets a les terrasses del barri, que passegen amunt i avall, que venen i van de la platja al carrer del carrer als apartaments i els hotels. Gent de carn i ossos que saben que aviat caurà un teló de foscor sobre les seves vides. Ho saben i esperen un punt fastiguejats, resignats. Saben que tard o d’hora seran devorats definitivament per l’avarícia insadollable, sepultats sota un allau de somnis paradisíacs que caben dins d’una maleta. Tard d’hora expulsats, esborrats, allunyats, oblidats.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Poblenou, tarda d’un diumenge qualsevol

  1. LaOniros ha dit:

    Hola Francesc, en primer lloc voldria demanar-te disculpes, ja que entenc que aquesta pregunta no és per fer-la per aquí, però no sabia a qui preguntar i…bé que em sap greu.

    La cosa és que estic a la columna d’opinadora al diari la veu i aquestos dies he intentar que me publicaren dos articles enviant-los al mateix correu electrònic que sempre. Com que no sortia ahir vaig escriure per veure si havien canviat de correu.

    No m’ho van d’eixar gens clar i van publicar el meu article com a carta al director i sense la meva foto. Cosa que m’ha ficat molt trista, ja que jo ja he publicat moltes vegades.

    Així que la meva pregunta és: han canviat de correu electrònic o hi ha que d’eixar clar al missatge que tens columna d’opinadora? Perdona i espere la teva resposta.

    Salutacions.

    • francescviadel ha dit:

      Hola, em sap molt greu. Però no ho sé. La persona que duu els temes d’articulistes d’opinió és Natxo Muñoz. Han fet canvis, supose que ell et podrà dir el què. Abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s