El valencià pel forro dels collons

*Article de Francesc Viadel publicat el 29 d’abril de 2017 a Nació Digital.

nacional-concentracion-Compromis-Corts-Valencianes_EDIIMA20170425_0503_5

La policia en el moment d’identificar la vicepresidenta de la Diputació, la diputada de Compromís, Maria Josep Amigó, el passat 25 d’abril. Foto/Eldiario.es

Ha tornat a passar. De fet, passa molt sovint. Fet i fet, humiliar el catalanoparlant forma part de la rutina de la policia colonial a Alzira, Maó, Inca, Blanes o Mutxamel. El passat 25 d’abril, dia en què els valencians commemoren la derrota en la batalla d’Almansa, el Harry el Brut de guàrdia va obligar a identificar-se  la vicepresidenta de la diputació de València, Maria Josep Amigó, per insistir a parlar-li en valencià. La dirigent de Compromís participava en una concentració contra l’infrafinançament a la porta de les Corts valencianes, organitzada per la pròpia institució, juntament amb una nodrida representació de càrrecs electes i ciutadans. Vet ací que l’agent, víctima d’un  atac de zel –o d’estupidesa operativa- va voler saber si la concentració tenia la deguda autorització. Ben mirat, és com si un dia el mateix tipus es trobés amb Mariano Rajoy inaugurant una placa a la porta del Gremi de Fallers i li demanés pel permís de l’ajuntament.

Vés per on que va anar a preguntar-li a Amigó. “A mi me habla en castellano…”, es veu que li va ventar més o menys a la diputada que es va quedar de pasta de moniato. El cas és que en posar-se aquesta tossuda i continuar expressant-se en el seu quítxua de l’Horta de València, a Harry li va sortir de l’ànima el colonitzador lingüístic que duu dins i li va demanar que s’identifiqués.
No tinc el més mínim dubte que el policia sabia molt bé de què anava aquella concentració, com sabia a qui li estava demanant el DNI. Estic segur també que d’haver-se tractat un qualsevol posterol del PP, d’aquells que aquests dies passen pels jutjats, no s’hauria atrevit ni a mirar-lo als ulls ni encara que aquest li hagués parlat en arameu antic. Per a segons quins servidors de l’Estat hi ha uns polítics que mereixen més respecte que d’altres. En aquesta primera categoria, sempre estan aquells que teòricament representen l’ordre, un cert ordre, és clar. Se’n podien agafar un munt d’exemples i utilitzar-los per a escriure un tractat sobre el llepaculisme ancestral de les forces d’ordre.

Els superiors del diligent policia ja han dit que va fer el que tocava. Hem d’entendre que passar-se el dret dels valencians a parlar en la llengua del país pel forro dels collons entra en allò que es considera complir amb la llei.

No fa massa temps van ser dos agents de la Guàrdia Civil de Gata de Gorgos els que van amargar per la puta mania de parlar en valencià, el tinent d’alcalde de la població, Jaume Monfort. Aleshores, el delegat del Govern, Juan Carlos Moragues, es va desfer en elogis sobre la importància de “el uso del valenciano” entre els seus subordinats i fins i tot va demanar al conseller Vicent Marzà que organitzés uns cursets per posar al dia  la plantilla. Ara Marzà li ha recordat a Moragues que de professors hi ha els que vulgui i que quan vulgui. El diputat Joan Baldoví ja ha demanat al Ministre d’Interior una explicació. Vés a saber amb quina història li sortirà.

Al ministre Zoido, que és de Sevilla, tots aquests incidents li deuen sonar a xinés mandarí o a purulència separatista o a revolta bolivariana. Al delegat Moragues que és de Gandia i del PP, segur que no.

Ni l’un ni l’altre faran res. Si de cas continuar permetent la persecució i a veure si a força d’acollonar el personal no s’atreveixen a parlar en públic ni les peixateres del Mercat Central de València.

Marzà i els seus professors es poden quedar esperant asseguts. Si només fora un problema de gramàtica, del saber escoltar, llegir i escriure… però, no. La cosa és molt més greu. És un problema de collons, dels de l’espanyolisme, és clar.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s