La venjança espanyola

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! primera setmana d’abril de 2017.

L’altre dia el president Puigdemont va advertir que si Catalunya no assolia la independència, Espanya es venjaria i que les primeres víctimes de la vendetta en serien el model educatiu i lingüístic. Lluny d’exagerar, el president, simplement es va limitar a subratllar un temor que existeix a la societat catalana i que han alimentat les polítiques i el discurs dels partits obertament espanyolistes. Només cal recordar com el PP aquí –però també al País Valencià o les Balears- ha fustigat a consciència l’escola en català o el fet que Ciutadans sigui un partit nascut a l’aixopluc del moviment antiimmersió.

Fet i fet, la història de la relació entre Espanya i Catalunya ha estat la d’una venjança. Durant segles, l’Estat no ha paït que els catalans es resistiren a ser assimilats. A molts racons d’Espanya es pot entendre la nostra obstinació per tenir unes institucions polítiques pròpies de les quals, per cert,  n’han recelat sempre com a instruments d’una suposada burgesia voraç. La voluntat de fer del català una llengua pública amb tot el que això implica, simplement, els treu de polleguera. Ho troben intolerable, el pitjor dissolvent d’una nació que només poden entendre en un sentit inequívocament cultural i lingüístic. L’unitarisme els encega per igual als uns i als altres, això és, a un Aznar neofranquista però, també, a una Susana Díaz suposadament progressista.

Tot plegat, l’animadversió a l’ús públic i normal del català ha estat un dels elements constitutius del nacionalisme espanyol, el senyal visible d’una catalonofòbia practicada amb contundència dia sí i dia també per funcionaris i policies amb total impunitat, per piuladors ignorants i per prohoms de la política. També, l’evidència d’un supremacisme lingüístic resolt a mantenir la preeminència del castellà al preu que sigui. El català és el nostre signe d’identitat més visible i, per tant, l’espanyolisme només el pot percebre com el catalitzador poderós d’un sentiment nacional que els resulta insuportable. D’aquí que el ministre José Ignacio Wert relacionés la incipient puixança de l’independentisme al demonitzat sistema d’immersió lingüística i que, per tant, proclamés la necessitat d’espanyolitzar els nens catalans com si Catalunya fos una mena de territori colonial per civilitzar.

No és tampoc gens estrany que el sistema educatiu català s’hagi comparat amb un autèntic camp de concentració i adoctrinament amb la connivència de mitjans de comunicació amb audiències gens menyspreables. Potser ningú no se’n recorda ja però el 2012 l’exalcalde d’A Coruña, el socialista Francisco Vázquez, va dir que no hi havia cap diferència entre un jueu amb una estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar català en el pati del col·legi. Molts abans, Aleix Vidal-Quadras, en el seu llibre Amarás a tu tribu (1998) ja havia definit l’escola catalana com “un gigantesco campo de reeducación, con sus celadores, guardianes, comisarios lingüísticos y hasta torturadores, porque no parece que negarle a un párvulo castellano-hablante un vaso de agua cuando tiene sed hasta que se lo pida en catalán sea un método pedagógico aconsejable (…)”.

Avui mateix, al País Valencià, amb un PP i uns Ciutadans fent el maquis, la histèria contra l’escola en català torna a ocupar portades a la premsa de la dreta. Els defensors del constitucionalisme no dubten a afirmar que el castellà està encalçat en un territori on no hi ha ni un sol mitjà públic en llengua pròpia i on aquesta ha estat reduïda en l’escola a una pura anècdota. En el fons, com ja passava amb Bauzà a les Balears, no tan sols menyspreen el català sinó que, a més, temen que amb aquest es propagui el ‘contagi’ sobiranista. La batalla per la supervivència del català no es lliurà només –ni s’ha lliurat mai- a Catalunya.

La bibliografia sobre els atacs a l’escola en català és molt extensa i no és aquest el lloc per repassar-la. Uns llibres, val a dir, doctíssims que palesen com des de l’Estat s’ha intentat tot a fi de destruir qualsevol possibilitat d’existència pública de la nostra llengua.

Durant els moments més durs de la Transició, quan la violència feia estralls a Euskadi, una influent directora de diari al País Valencià va assegurar en referir-se a l’escola en català, que les llengües de vegades podien ser més perilloses que les metralletes. Amb això està tot dit.

Òbviament que si el procés fracassa, allò primer que intentaran els vencedors serà reduir l’escola en català a cendres i ho faran, que ningú no ho dubti, en nom de la llibertat i de la igualtat dels ciutadans. Ho faran aquí i allà.