Processons de quatre gats contra el decret Marzà

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 3 d’abril de 2017.

Captura-de-pantalla-2017-03-22-a-las-3.38.26

Aquests darrers dies hem assistit a un parell de processons, una a Alacant i l’altra a València, contra el Decret de Plurilingüisme del conseller Marzà. No n’eren centenars, ni milers, ni menys encara una multitud tal com proclamava amb entusiasme la premsa de la caverna. Eren més aviat quatre gats valencianòfobs convocats per mitja dotzena d’entitats espectrals darrere de les quals hi ha una part del sector negoci de l’educació a més dels defensors del “valenciano” del PP i de Ciudadanos, tots més monolingües en castellà que el Cid Campeador. Llegint els rètols exhibits en algunes de les pancartes, un ja se’n fa una idea del pelatge reaccionari d’aquests cosmopolites de pesseta, autoproclamats defensors de la llibertat: “Somos valencianos y hablamos castellano”; “Marzà, el mundo ya es global y tu eres regional”; “No a la vulneración de los derechos constitucionales de nuestros hijos”; “No a la imposición de una lengua de minoría”; “Ese decreto solo vale para limpiarse el culo”.

La presidenta d’una de les associacions convocants, Marisol Legaz, fins i tot ha anat una miqueta més enllà del cul i, en un to encès, ha assegurat que la intenció darrera de la Generalitat amb això del decret és, no s’ho perden, la de dividir la societat entre ciutadans de primera i de segona i, a l’última, la de sembrar l’odi entre els valencians. Caldria que ens preguntàrem, però, amb quin objectiu hauria de voler Ximo Puig i companyia, sembrar l’odi entre els seus escurats administrats. Buscar el martiri, potser? Provocar una guerra cagué i enriquir-se amb la compravenda d’armes de contraban? Guanyar un concurs internacional a la idiotesa política? Ells sabran.

Res de nou. Són les mateixes reaccions dels mateixos personatges sinistres que als vuitanta van enrabiar-se amb la implantació a mitges de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Entre les moltes bestieses que es van dir aleshores paga la pena recordar les del president de la Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos, Àngel Aguado, que va assegurar que la LUEV posava en perill la identitat alacantina i que el valencià “(…) una lengua que se ha perdido desde hace trescientos años”, sols podia “considerarse como algo histórico, un monumento”. I mentre Aguado predicava contra l’obsolescència del valencià, els d’Unió Valenciana cremaven llibres en les places i Las Provincias culpava els mestres d’una conspiració catalanista i clamava, com avui, contra la llengua del país. El castellà, assegurava fa quatre dies una editorial del diari degà, està encalçat a ca nostra des del minut zero en què es va publicar el dimonitzat decret de Marzà. I ho diu la mateixa capçalera que en temps de Font de Mora instigava per amor al país a la desaparició del valencià a les aules en favor de l’anglès. Tot molt modern, internacional i antivilatà.

La veritat és, però, que tot el que s’ha fet pel valencià durant les darreres dècades ha estat poc, per no dir gens. S’ha fet infinitament més a la contra. No hi ha hagut una política lingüística seriosa en cap àmbit. Per no tenir no hem tingut ni tan sols una televisió pública que complís amb la seua pròpia llei de creació segons la qual aquesta havia de convertir-se en un instrument de normalització lingüística. TVV no tan sols va parlar poc en valencià sinó que, a més, va servir per a legitimar el marc ideològic d’un regionalisme estèril del qual s’ha servit el PP.

Dit això, no perdem de vista que tant la LUEV com el Decret de Plurilingüisme d’avui, a penes representen una minúscula passa, políticament molt tèbia, en favor de la recuperació del valencià en un àmbit com l’escolar sense la capacitat de socialització que tenia mig segle endarrere. El valencià es mor i el maten i ho podem pintar del color que vulguem per no patir. El valencià, el nostre català d’ahir i d’avui, percebut per amplis sectors de la societat valenciana, profundament castellanitzats i fidels a l’ideari del nacionalisme espanyol, com el vector de contagi de tots els perills que pensen que poden venir de Catalunya.

L’actual mobilització a la contra de Marzá és més vella que l’anar a peu, i com sempre, al darrere té la dreta. El dirigent del PP, Vicente Betoret, fa dies va anunciar a bombo i plateret la promoció d’una caravana contra el decret de plurilingüisme la qual hem d’imaginar com una mena de fira zíngara amb aire decimonònic, carraques pintades, bruixes que llegeixen la mà, musica d’acordió i ossos que ballen sota la llum de la lluna. Volen també legitimar administrativament i posar al nivell de la filologia, els títols de valencià xim pam pum de Lo Rat Penat i la RACV. Igual igualet que als anys de Maria Castanya. A l’esquerra li fa pànic entrar en el debat i la dreta, és clar, se n’aprofita. L’esquerra, de vegades, però, hi entra. Quan ho fa, però, equivoca l’estratègia parlant de normatives, grafies i exquisideses filològiques. La dreta, com sempre, se’n fot.

És evident que tant a Betoret com als seus, posats a parlar d’educació, els resulta molt més productiu excitar els valencianòfobs habituals i els fanàtics de la modernitat monolingüe en espanyol, que no parlar de la màfia que el seu partit va emparar en CIEGSA, deixant els valencians més nets que una patena.

La polèmica és vella i cansosa. El sociolingüista Lluís Vicent Aracil fa molts anys va fer llum sobre el tema amb un article titulat Qui té por al País Valencià. Afirmava que la dreta sempre havia jugat la carta del castellà per tal com això del valencià –del català- els semblava vulgar i rústec. Qualsevol promoció de la llengua del país els posava –i els posa- en evidència i en perill perquè en realitat no podien presidir la causa d’un idioma en què ni tan sols sabien de lletra i molts, encara, ni parlar-lo. “Els avantpassats i antecessors d’aquesta gent”, va escriure, “van cremar les naus quan van decidir que el català no servia per a res, i van optar per l’uni-lingüisme en l’idioma que els unia al Poder tutelar. Qualsevol promoció del català –del valencià- havia de venir de ‘baix’ i seria descontrol, subversió i insubordinació. Seria una crisi d’autoritat, una situació anormal, mala de dominar si fallaven els recursos més contundents per imposar la disciplina. És quan falla això que cal improvisar arguments i excitar sentiments, com a últim recurs”. I en això estan encara. Improvisant arguments, excitant sentiments, embolicant la troca.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s