Periodistes contra el bunker-barraqueta

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 d’abril de 2017 a Nació Digital.

En memòria de l’amic Paco Carrasco Escoda.

portada-vs-070

Al País Valencià, la Transició es va saldar amb la desfeta d’un incipient i dispers valencianisme d’esquerres i amb la imposició manu militari de l’univers simbòlic i ideològic de la dreta regional, sucursalista i franquista fins al moll dels ossos. En aquest fatal resultat hi va contribuir decisivament la força de xoc del blaverisme, això és, de l’anticatalanisme indígena que sempre va estar ben proveït per les clavegueres de l’Estat i recolzat pels mitjans de comunicació del país, notablement pel diari Las Provincias. La dreta valenciana era violenta i corrosiva. L’estimulava en l’acció el pànic a un canvi social i polític que percebien apocalíptic i, també, naturalment, els poderosos interessos econòmics que administraven des de la llarga nit del franquisme.

L’esquerra, amb més entusiasme i ideologia que cap, sabia això no obstant que sense premsa pròpia difícilment es podria combatre l’hegemònic discurs reaccionari, picar allò que el periodista Amadeu Fabregat va batejar com el bunker-barraqueta, un indret metafòric on s’aixoplugaven “els caps-grossos de la pinteta enverinada i assassina”.  El bunker-barraqueta o tota aquella colla de falangistes rabiosos, carlins, fallers fanàtics, exfactòtums del règim, botiguers espantats, capellans de Cristo Rey i altres espècies.

El cas és que després de les eleccions de 1977 amb el consegüent fracàs del nacionalisme a les urnes, Ernest Sena, dirigent de l’Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), el socialista Paco Carrasco i el controvertit periodista Fabregat –el qual, vés per on, havia d’acabar seduït pels poc glamurosos caps-grossos ja consabuts- van posar en marxa el setmanari Valencia Semanal, un mitjà valencianista de centre-esquerra. La revista va assajar un periodisme combatiu –especialment contra l’extrema dreta-  com mai no s’ha vist al País Valencià en unes condicions ambientals gairebé insuportables. L’entusiasta producció cultural en català es va fer visible en un país que no públicament a penes reconeixia Sorolla i Blasco Ibáñez, mites de quasi un segle expropiats pel franquisme.

València Semanal era el contrari de l’estampa de la barraca i els llauradors disfressats per a l’ocasió entomant un pomell de taronges. Era la protesta contra el model econòmic de l’especulació salvatge i la preservació del patrimoni mediambiental i cultural, la caixa de ressonància de la memòria històrica del país. Era el càustic Joan Fuster, el president rebel Josep Lluís Albinyana, el poeta Vicent Andrés Estellés, era l’escultor Josep Renau, Els Joglars i el Virgo de Visanteta, Ovidi Montllor, Al Tall o Miguel Hernández, Joan Monleon transvestit de Fallera, els bars hippies del barri del Carme i el ritual del porro, Tarradellas i el valencià a l’escola, el sexe lliure, les quatre barres i l’aplec… Valencia Semanal era una bomba contra la secular, plàcida i gris anomia valenciana exemplificada en el mite del Levante Feliz.

Dos anys després de la seva aparició, la publicació, asfixiada pels deutes, va acabar en mans del PSPV-PSOE que la va soterrar com va fer amb no poques de les seves pròpies iniciatives i conviccions, especialment totes aquelles que li venien de la banda del valencianisme més coherent. Amb uns quants Valencia Semanal, una televisió i una ràdio pública mínimament civilitzada, el país possiblement hauria estat tota una altra cosa.

de-la-ilusio-al-desencisLes peripècies d’aquesta mítica publicació ara les explica amb pèls i senyals el doctor en Història i periodista, Carles Senso en el seu llibre De la il·lusió al desencís. La transició valenciana a través del Valencia Semanal (PUV). Paga la pena endinsar-se en les seves pàgines per veure fins a quin punt -i per desgràcia- les coses no han canviat tant ni gens.
Avui, com a finals dels vuitanta, la premsa cavernícola continua matxucant els modestos intents de l’actual govern de la Generalitat de rehabilitar públicament la llengua del país després de dues dècades d’anorreament. Ixen quatre gats al carrer insultant el valencià i el conseller Marzà i els diaris de torn els converteixen en una multitud de ciutadans clamant per la llibertat.

El País Valencià no té ni ràdio ni televisió pública des que el PP la tanqués després de saquejar-la. Un cas insòlit. És veritat que s’estan posant-se les bases per a una reobertura, però també ho és que aquest procés ha esgotat la paciència de molts i que a hores d’ara hi ha més dubtes que il·lusions davant d’un projecte que vindrà a ser realitat, amb sort, a finals de mandat quan la dreta ja haurà desplegat per tot arreu els seus tancs metafòrics i minat de mentides l’opinió pública. L’estructura comunicativa valenciana és avui un autèntic desert on no planten tenda ja ni les sucursals dels principals diaris de la capital d’Espanya i on trobar premsa de Barcelona és, simplement, impossible.

Així les coses, el discurs dominant de la dreta hegemònica, tant cafre avui com ho era la de la Transició, no té contestació mediàtica per bé que el món d’Internet ha possibilitat l’existència d’algunes iniciatives molt potents com la del digital La Veu del País Valencià.

Com sigui, avui l’esquerra política s’ha de conformar en treure el cap per les finestres que, de tant en tant, s’obrin a les televisions de Madrid i encara gràcies. No estem com en 1978. No, estem pitjor.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Periodistes contra el bunker-barraqueta

  1. El blaverisme que no és més que la continuació del franquisme, caldria estudiar perquè el franquisme va poder arrasar de forma tan exhaustiva el País Valencià, va aconseguir perpetuar el seu poder a València amb tots els factors que assenya-les però principalment perquè el PSOE, partit teòricament d’esquerres en el que van confiar molts valencianEs, lluny de defensar el País, amb els vots d’una ampla majoria durant 16 anys, es va dedicar a deixar fer dirigit des de Madrid per aconseguir la mateixa fi que el franquisme, la submissió total dels valencianEs al sistema ejpanyol, eliminant qualsevol similitud amb altres territoris dels Països Catalans. Un partit amb seu a Madrid i on aquesta ho ha d’aprovar tot, no pot defensar territoris que no tenen els mateixos interessos. PSPV, des de llavors, només és una marca per enganyar als valencianEs, res més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s