Infants d’hivern

*Article de Francesc Viadel publicat  a La Veu del País Valencià el 27 de març de 2017.

Paris 1920 Else Thalemann xiquets hivern

París, 1920. Interpretació d’una foto d’Elsa Theleman.

Hi ha infants que creixen invisiblement i contra tot igual que si foren arrels d’ensopegueres solitàries sobrevivint durament entre el cel i la sal. Salvatges i esquívols, just en els inicis del lent camí cap a la mort, sempre es perden en el laberint de la memòria, s’oculten en la claror tèbia d’un instant estimat amb l’esperança secreta que l’eternitat els devore. Ningú no els va ensenyar mai a cordar-se les sabates, ni va saber jugar amb ells, ni va entendre què o qui ploraven o reien en aquell racó ombrívol de la casa quan el silenci s’estenia per tot, lentament, tancant al seu pas funest portes i finestres, passant el forrellat de cada porta, esgarrinxant amb les seues ungles llargues tots els murs de colp convertits en inconsistents fulls de paper.

Són infants d’hivern criats en el fred de la indiferència, alletats sense ganes i, amb tot i això, capaços d’estimar infinitament. Infants d’hivern com aquell que un Nadal llangorós de misèria va fer un amic de l’altra banda de les vies del tren, aquell país desconegut d’edificis lletjos aixecats al voltant d’una plaça amb quatre albers moribunds i un gos apedregat. Un amic a qui mai més va tornar a veure. Com aquell altre que una vesprada d’agost va perseguir una xiqueta de pell bruna entre les muntanyes d’enderrocs d’un paratge desolat assedegat de la saliva del seus llavis. Una xiqueta a qui tampoc mai més va trobar. Com el qui va somiar la conquesta de països fabulosos perdut en l’espessor d’un canyar vora el riu assassí. Infants d’hivern que somien una nit d’abril en la coberta d’un vaixell que fa via en la foscor bressolat pel cant de les banderes agitades pel vent o que somia el tacte excitant d’un malucs o la visió hipnòtica de l’esperança tatuada en el bell mig d’unes pupil·les.

Somnis de grans avingudes i aparadors de llum càlids com matrius, d’orquestres de jazz que gemeguen en el fons d’un local il·luminat per una constel·lació de bombetes roges, somnis de rellotges esventrats, de calaixeres plenes de secrets, de fanals a l’albada il·luminant un camí de til·lers, de mans que s’uneixen, de mans que volen trencar una presó d’aigua, somnis de trossos de cel enganxats en un vell àlbum de fotografies, somnis de marjals, de terra madura, de ràdios antigues emetent belles melodies que només els eterns poden escoltar.

Infants d’hivern que creixen sense créixer. Infants que, en realitat, malgrat el pas del temps, mai no han eixit d’aquell carrer estret i fosc on cada any la primavera quedava atrapada com un rossinyol en el vesc. Un carrer que feia olor de rent i d’ametlles torrades i de gessamins marcits. On cada casa tenia un pati amb una llimera i una figuera i una pica de pedra rosegada per l’aigua i un mur antic on, de vegades, alguns amants escrivien amb un carbó els seus noms en una cal·ligrafia maldestra, juraments impossibles de desfer. Infants que creixen sense créixer, aparentment només, entre tots aquells mateixos amb els qui van jugar, anar a l’escola, amb els qui van amar i odiar.

Hi hagué un infant d’hivern que sovint dormia entre els cossos calents dels seus avis. Damunt del capçal del llit un Jesuset vetllava la son. Sota el llit, damunt d’una estora maduraven els melons i la pols. L’habitació tenia una finestra que donava al carrer. La persiana deixava passar un milió de punts de llum que s’estavellaven com bales contra l’espill de l’armari gran on habitaven tots els vells fantasmes de la casa entre vestits de núvia i de mort, bates d’estiu, jaquetes i pantalons de pana negra, boines i barrets.

A l’hivern, a trenc d’alba, sempre els despertava l’alegre xerrameca de les dones camí de la fàbrica. Unes parlaven d’allò que havia passat a la nit. Les altres callaven i escoltaven, de vegades reien. El carrer feia olor de llenya de forn i rosada.

De vegades, els avis, en fer-se de dia, pujaven el seu infant d’hivern al tren i se l’emportaven a la ciutat. Al mercat, compraven pomes, xocolata de desfer, anís i caramels de violeta. Un dia, aquell infant d’hivern es va deixar anar i es va perdre entre les parades, el va esborrar una glopada de llum filtrada per una vidriera de cristalls blaus i taronja. Molts anys després els seus avis i aquell infant, en el somni, encara es cerquen en aquell mercat. Infants d’hivern que creixen sense créixer, invisibles, atrapats en el laberint de la memòria, en la claror d’un instant.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s