*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 21 de març de 2017.
En molt poc de temps de diferència he llegit com dos dels autors en català més importants de les darreres dècades se’n planyien d’allò que en podríem dir el seu destronament del mercat editorial. Em refereixo a Josep Piera i Isabel-Clara Simó, un de Gandia i l’altra d’Alcoi. El primer va marcar una generació de poetes i va ser durant molts anys un dels pocs escriptors del sud amb una clientela lectora important a Catalunya quan saltar l’Ebre era molt més complicat que no pas ara. D’altra banda, algunes de les obres de Simó han sigut autèntics best-sellers tot i que el reconeixement públic més important li hagi arribat ara, en un moment de poca alegria pel que fa a les vendes. En aquest destronament han pogut influir moltes coses com ara els nous gustos literaris, la presència pública en xarxes i mitjans de comunicació dels nous autors, els problemes de tota mena del peculiar mercat en català. No ho sé. Però en qualsevol cas no m’agrada perquè els aprecio personalment a tots dos i, sobretot, perquè crec que cap obra sòlida com la d’ells n’és prescindible en un context com l’actual d’empobriment cultural.
Fa quasi quatre anys Josep Maria Castellet em va assegurar, sense fer escarafalls, que de cada generació d’autors només l’obra d’un parell sobrevivia els embats dels gustos, del temps. Que això era ben normal i que passava a totes les literatures. Injust i cert. El cas és que com que parlàvem de Joan Fuster no vaig poder evitar sentir-me neguitós. Durant molt temps vaig estar convençut que l’obra de Fuster era eterna fins que al llarg del temps he anat comprovant que també ell era un destronat. Per a la immensa majoria dels joves d’aquí i d’allà, l’assagista és un desconegut, un traspassat més sense connexió amb les sèries de Netflix, ni amb el manga, ni amb Internet. Un tipus que creuen que va escriure sobre coses que, com ell mateix, ja no existeixen.
Els que pensen això són uns autèntics indocumentats. Fuster tenia poc d’essencialista i menys encara d’inquisidor. Els seus anàlisis eren un pur desafiament al sistema i la seva erudició d’una exquisidesa impossible d’apreciar pels humanoides de torn. Si visqués avui, els polítics valencians –però també els de Catalunya- no tindrien on amagar-se, vull dir, aquells polítics que en teoria representen l’anhel d’una emancipació nacional i cultural plena. Sens dubte, entre els seus lectors abundaria la fauna rebel atès que, en el fons, molts dels problemes polítics i dels mals col·lectius que ens afecten continuen sent els mateixos que aleshores.
Per a entendre-ho només cal llegir l’antologia de textos que l’editorial Onada ha publicat amb el títol Joan Fuster per a joves amb pròleg de l’escriptor Salvador Vendrell. Fuster, recorda el seu antologista per si algú no ho sap encara, va escriure de tot i sempre sense cap voluntat de pontificar, “sense cap engruna de dogmatisme”. La seva iconoclàstia, el seu humor agre, les seves intel·ligents i alhora crues apreciacions sobre la realitat, el converteixen en un autor d’una frescor envejable. Els seus textos poden nodrir l’ànima rebel dels joves però també estabornir als desorientats de qualsevol edat. Cap d’ells, especialment aquells que tenen alguna responsabilitat ni encara que sigui de president d’escala, deurien de parlar de Fuster sense abans haver-lo llegit bé. Per greu que els sembli a alguns, vint-i-cinc anys després de la seva mort, el suecà, amb l’impagable ajut dels ases, continua fent bo un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir”.
francescviadel
