Eclipsi

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 7 de març de 2017.

L'escriptor austríac, Stefan Zweig.

L’escriptor austríac, Stefan Zweig.

L’11 d’agost de 1999 vaig poder contemplar el darrer eclipsi solar del segle XX en una carretera als afores de Salzsburg. A la gent se la veia entusiasmada com a criatures,  corrent amunt i avall amb les seves ulleres especials, buscant la millor posició per no perdre’s ni un instant d’aquell moment tan insòlit anunciat a bombo i plateret durant setmanes pels mitjans de comunicació d’arreu del món.

Per uns breus instants tot es va paralitzar. Vaig quedar absolutament fascinat i un punt atemorit per aquella foscor aclaparadora. Potser sí, vaig pensar, alguna criatura o ésser sobrenatural es menjava en aquell moment el sol que era com dir que es menjava la vida en el sentit més absolut. Possiblement, aquell fenomen extraordinari era una advertència dels déus a la humanitat de que una terrible catàstrofe estava a punt d’ocórrer a causa, com sempre, de la nostra estupidesa.

Vet aquí, però, que en els segons, minuts, mesos immediatament posteriors a aquell eclipsi, malgrat els temors terribles de molts davant del canvi de mil·lenni, no hi van passar gaires coses. Vull dir que la humanitat, com d’habitud, va empitjorar raonablement bé mentre que, d’altra banda, en alguns indrets del planeta tot just vam començar a viure una època de bonança econòmica com mai no havíem conegut.

Cert que a la majoria dels països del món la vida continuava sense valdre res, però en aquesta banda, en la nostra banda, en canvi, tot funcionava com un rellotge. Els joves trobàvem feina, el preu de les coses s’abaratia i ens tornàvem en consumidors embogits i cofois, milloraven la nostra esperança de vida i el nostre sistema polític, amb tots els ets i els uts, ens semblava sòlid i capaç de garantir eternament aquella situació.

Decididament la catàstrofe no vindria del cel. Les catàstrofes, és clar, sempre ens han vingut de terra estant, independentment dels moviments dels astres o de les prediccions dels mags i dels bruixots per més que els supersticiosos i els fanàtics d’allò ocult s’entesten a dir el contrari. No ens calen aquests firaires atemoridors o atemorits perquè per saber que passarà només ens cal veure com respiren les nostres societats civils davant de les amenaces, com traslladen el seu estat d’ànim a les urnes.

Tot d’un plegat, el món viu el seu darrer eclipsi aterridor des del dia que va esclatar virulentament la crisi econòmica que va alimentar la misèria i la por de milers de ciutadans i alhora va nodrir, aquí i allà, personatges com Trump, Le Pen, Farage, Wilders, Orban i tutti quanti. Uns tipus que ara mateix semblen indeturables, espadatxins del sentit comú en un escenari mundial de problemes aparentment irresolubles. Cap mobilització ni denuncia no frena el suport de què gaudeixen.

El pitjor és que a un sovint l’assalta la sensació de no poder fer res. Una sensació d’impotència però també de por que evoca allò que va sentir l’escriptor Stefan Zweig l’agost de 1939 en el seu exili provisional a Bath, Anglaterra, desposseït de tot, perseguit, ja sense esperança alguna. “En tota la meva vida -escriu en Memòries d’un europeu– no havia sentit amb més espant la impotència de l’home davant dels esdeveniments mundials. Heus aquí un home despert, pensant, que treballava al marge de la política, consagrat a la seva feina i dedicat, tranquil i tenaç, a transformar els seus anys en obres. I heus aquí en algun lloc, invisibles, una dotzena d’altres homes, que no coneixia ni havia vist mai, uns quants a la Wilhelmstrasse de Berlín, uns altres al Quai d’Orsay de París i uns quants més al Palazzo Venezia de Roma i al Downing Street de Londres, i aquests deu o vint homes, dels quals molts pocs havien demostrat fins ara un seny i una habilitat especials, parlaven, escrivien, telefonaven i pactaven coses que la resta no sabíem. Prenien decisions en les quals no teníem part i dels quals no arribàvem a saber els detalls i, tanmateix, disposaven així irrevocablement de la meva vida i de la de tothom d’Europa. El meu destí estava a les seves mans i no a les meves”.

Zweig es lamenta com aquells tipus, com els d’ara avui, decidien la pau i la guerra per tots, destrossaven o esclavitzaven milions de persones. “I heus-me a mi assegut a la meva cambra -prossegueix l’austríac- indefens com una mosca, impotent com un caragol, mentre m’hi anava la mort o la vida, el meu Jo més íntim i el meu futur, els pensaments que se’m formaven al cervell, els projectes nascuts o encara per néixer, el meu son i la meva vetlla, la meva voluntat, els meus béns, tot el meu ésser. Heus-me a mi assegut, esperant amb ànsia i fitant el buit…”.

Heus-nos aquí, doncs, a milions de persones esperant que el drac de la reacció, dels populismes, es mengi un dia qualsevol, definitivament, el sol de les nostres falses seguretats.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s