23f, encara

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 22 de febrer de 2017.

1456228224_729381_1456317998_noticia_normal

En cap lloc com al País Valencià, i molt especialment al cap i casal, es va sentir tan forta la remor de sabres del 23F de 1981. Jo estava a punt de fer els catorze anys i duia la vida de qualsevol adolescent de poble amb unes incipients inquietuds polítiques i culturals. Tot plegat, feia quatre dies que havia descobert tot un món al voltant de la meva menyspreada, gairebé proscrita llengua. Em sentia absolutament fascinat pel moviment de reconscienciació nacional que en aquell moment es vivia al país i, alhora, intentava esbrinar per què les coses eren com eren, per què la societat en la qual havia crescut estava tan lluny d’aquella Europa somiada, tan tenallada per la por, per què era tan desigual.

Aquella tarda quan vaig sortir de classes de mecanografia em va sorprendre veure com els atemorits botiguers del centre s’afanyaven a tancar. Als carrers a penes es veia una ànima. A la porta d’un dels bars més concorreguts vaig arribar a veure concentrat un grup dels més fatxendes del poble. Se’ls veia amb ganes de gresca, reptadors com mai. En arribar a casa, vaig trobar al meu pare completament abatut, enganxat a la televisió on en aquell moment es retransmetia en directe la presa del Congrés pels guàrdies civils del tinent coronel Tejero. El meu pare temia que el triomf del cop pogués afectar-nos directament o, encara pitjor, la possibilitat que esclatés una altra guerra civil com la que havien viscut els meus avis. Les perspectives eren ben sinistres.

A València, a poc menys de trenta quilòmetres del nostre poble, el Capità General Jaime Milans del Bosch va decretar l’estat d’excepció i va treure els 40 tancs del Regimiento Vizcaya 21, al carrer. Hauria pogut haver una matança però, a la última, tot va quedar en una grotesca xanxa. Tothom va fer veure que la democràcia havia escapat de l’ombra del franquisme. Altrament, els militars rebels van tenir unes penes lleus si pensem en el drama que van estar a punt de provocar. Al gall de Tejero fins i tot inicialment el van instal·lar en una estança de tres habitacions sense barrots, cuina i bany dins en el castell de La Palma de Ferrol. El visitaven sovint tipus de Fuerza Nueva. De vegades, les visites li portaven mariscs, carn o vi.  Molt probablement, Tejero i els seus no s’hagueren mostrat ni de bon tros, cas de triomfar, tan misericordiosos amb els seus enemics.

Un anys després vaig llegir en un aplec d’articles de Joan Fuster, L’’Operación Valencia’, una peçapublicada cinc dies després de la temptativa militar en el Diario de Valencia. Fuster explicava que li havia agafat la noticia just quan es disposava a sintonitzar en la ràdio una emissora que emetés música lleugera per tal de poder concentrar-se en la lectura d’El rodaballo, de Günter Grass. Llavors, va escoltar el ban militar de Milans del Bosch. No es va amoïnar. “En realitat”, va escriure, “els ‘colpistes’, individus probablement paranoics, potser no comptaven amb un fet obvi: que no són els mateixos que van ser el juliol del 36”.  Com sigui, Fuster, que mai no es va mamar el dit ni es va mossegar la llengua, ironitzava sobre el paper de la classe política espanyola en aquell afer, sobre les possibilitats que tenia de construir una democràcia burgesa com les hi havia a tota Europa. I, encara, irònicament,  el fracàs del cop havia donat una oportunitat d’or als Fraga i Martín Villa del moment, franquistes de facto per presentar-se com uns autèntics ‘herois de la llibertat’, com unes ‘marianitas-pineda’ rebla l’assagista.

A Fuster van voler amagar-lo però s’hi va negar. Va acabar la novel·la i es va dormir com un sant. Al capdavall, enraonà, el carnaval del 23 F era una cosa de la classe política de Madrid davant de la qual a un només li quedava que s’arronsar-se de muscles. A Madrid fan el que volen i com volen: “La cosa serà una llei, uns impostos, un capità general, uns ases que s’ocupen del bilingüisme, l’atur, la desemparança de l’Administració Central, les quintes, mil ansietats més. ‘Ells’ manen. I ‘ells’ ordenen i manen. ‘Ells’ ho són tot. Fins i tot la presumpta ‘oposició’ són ‘ells’…”.

Tants anys després no sembla que les coses hagin canviat gaire. Menys encara que ho vagin a fer. El 1981 va ser un escamot de la Guàrdia Civil el que en nom de l’Espanya eterna va intentar salvar d’una democràcia de pèssima qualitat a la seva particular pàtria de Pelayos, reis i infantes. Avui són una legió d’aprenents d’espia, pinxos, jutges i fiscals els que en nom d’una Constitució arnada intenten salvar-la de nou, ara però del perill dels catalans. Al mes que ve o d’aquí un any qui sap si dels perills del comunisme o d’una invasió de marcians. Ja tenia raó Joan Fuster quan deia que ‘despús-demà’ la temptativa de cop es repetiria, ‘perfeccionada’, és clar… Sense que cap professional de la ‘democràcia burgesa’ –començant per Carrillo– fos capaç de fer res.

 

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s