Coses que es veuen en el cel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 6 de febrer de 2017.

cel-2

En el cel, cendrós i tèrbol com un aigua de rentar pinzells, just a primeres hores del matí quan els campanars de la ciutat, erts i afamegats d’altura esquincen les primeres llums, no es veuen els àngels de la mort batent les seues poderoses ales amb la ràbia de l’àliga assassina, ni tampoc una bandada de fredelugues penetrant alegrement el secret de l’hivern, ni encara la figura gasosa, efímera d’un gall, d’un cavall excitat, el perfil enigmàtic d’un nan, d’una panderola blavosa. En el cel, en aquella hora de color taronja, es poden veure passar les vides diminutes, estranyes, lleugeres i fràgils com voliaines, ostatges del temps i de les casualitats. Ara mateix, allà dalt, dins d’aquell punt de llum metàl·lica que ha entrat per l’horitzó i que està creuant l’espai, confortablement assegut al seient 25L, al costat de la finestra que dóna sobre una de les ales de l’aparell de Swiss International Airlines, Panos K. pensa entristit en els marjals del seu país. Pot sentir en aquest precís instant, el vent traspassar els joncs suaument com els dits d’un amant una cabellera de seda. Pot notar l’escalfor del sol de la mitja vesprada sobre la seua espatlla nua, el batec dels cors dels tamarells, els salzes i els oms.

L’avió va ple però Panos s’ha arribat a convèncer que viatja tot sol a Lisboa i, de tant en tant, despreocupat, diu alguna cosa sense massa sentit a mitja veu o bé somriu o cantusseja una trista cançó de Babis Stokas o esbufega cansadament i pensa què farà a Lisboa tot el dia enfeinat, tan lluny de casa, de les seues tres filles menudes i de la dona. Si entre reunió i reunió li dóna temps, li abelliria molt visitar la casa de Pessoa al número 16 de la Rua Coelho da Rocha. Mentalment, repassa uns versos… Viu, em diuen en el present; viu solament en el present. Jo no vull, però, el present, vull la realitat; vull les coses que existeixen, no pas el temps que les mesura… Quin desconhort, déu meu!, pensa, ell que té una vida tranquil·la. Diríem que una vida dins d’una closca. Una vida que pensa com un relat previsible o no, tant se val, d’aquells que tant li agrada llegir els diumenges a la nit quan la casa es queda en silenci. La vida com una simple corrua de lletres atrapades en el paper, capaces d’hipnotitzar a qui les llegeix, però, alhora, inofensives, incapaces de canviar res de tot allò que pot passar en un qualsevol dels seus previsibles dies, incapaces de remoure els seus fantasmes que s’amaguen tots junts, justament, en aquell racó del seu món, a la desembocadura del riu Evros, dins d’una selva de joncs.

Capcineja, mig s’adorm amb el soroll dels motors. Pensa les coses que li agradaria fer abans no siga massa tard i es faça massa gran i ja no puga o ja no vulga perquè ha perdut tota capacitat de sorprendre’s de res. Somia, posem per cas, en veure món. Entotsolat, enfonsat en el seu seient, li ha semblat escoltar ara el repic de la pluja sobre els camforers gegants, els banians, les miricàcies, els Yaku-sugis i els Buddha-sugis en aquell bosc dels cedres de l’illa de Yakushima que tant li agradaria un dia visitar. La pluja persistent, alegre. L’olor de la terra humida, la queixa d’un violí enmig de l’espessor del bosc. De colp, també, li entra una set terrible com si hagués menjat saladures. Té la boca seca com un fregall. Si fos el cas, no podria besar la seua dona, entaforar la seua llengua en la boca fresca de la seua dona. Potser tot són nervis del viatge, la faena. També l’assalta una por a no se sap ben bé què i, alhora, se sent també feliç com mai no s’havia sentit i això que encara no sap que està a punt de perdre-ho tot, tenint-ho tot. Així són les coses sempre. Perdre sense perdre, guanyar sense guanyar. L’hostessa de l’avió passa i li ofereix una copa de cava i unes ametlles. Panos declina amablement la invitació, mira per la finestra i en la llunyania veu passar un avió, un puntet de llum a penes enmig d’un oceà de núvols. Llavors, tanca els ulls i somia pluja, la pluja sobre aquell bosc japonès ple de misteris.

A l’altre avió, un flamant Airbus de Lufthansa, viatgen Lucia S. i la seua filla adolescent, Carina L. ocupen els seients 61A i 61B, just al costat d’una de les portes de l’aparell. Venen de passar uns dies a Londres i tornen a casa, a Roma, on ja els espera impacient, el cap de família. És molt probable que Carlo L, haurà omplert de flors l’apartament de la Via Magenta, on viuen des que es van casar. Segurament, haurà reservat també una taula per a sopar tots tres plegats al Rossini de l’Hotel Quirinale, a tocar de la plaça de la República, a quatre passes només de casa. Lucia té ganes de tornar, però la seua filla potser s’hauria quedat més dies, sola, naturalment. Interessos enfrontats. El cas és que Lucia farà d’ací un parell de dies 50 anys i voldria celebrar-ho amb el seu marit. Carina en té dèsset. No li interessen gens els rituals associats al temps, car ella és immortal. Durant el viatge mare i filla a penes es diuen res. La xicota escolta música al seu telèfon mòbil mentre la mare no pot deixar de pensar en certes coses que no mai no deuria dir. Li fa por fins i tot que algú li puga llegir els pensaments. Aquest viatge a Londres l’ha sotragat tota per dins. Feia potser vint anys o més que no havia estat. Ha fet algunes fotos absurdes, incomprensibles per a tothom menys per a ella. Han visitat alguns llocs anodins, sense cap interès, llevat de per a ella, és clar. I entre unes coses i altres, Carina s’ha enfadat un parell de vegades. Ho sent molt per la seua filla però no li podia explicar el motiu d’aquell comportament tan estrany. Mai no li explicarà. Fet i fet, hi ha massa coses que no li pot dir, que mai no li dirà. Ja està. Ja ha passat. En unes poques hores tornaran a estar a casa de nou. Tot serà llavors com sempre. Bé, no tot. Lucia no sap encara que està molt malalta. Probablement, aquesta malaltia canviarà l’ordre de les coses, les seues prioritats, els seus punts de vista adoptats des d’un present que de colp deixarà de ser tangible i es tornarà tot d’aigua, s’escolarà a boquera per les escletxes dels dies. Ningú no entendrà mai més a Lucia. Esdevindrà una estranya fins i tot per a si mateixa. Tornaran els dies i hi viurà sempre per sempre més en el revolt de la memòria. Escriurà en un mur ocult en un qualsevol jardí de la ciutat el seu nom i altres coses. L’apartament de Via Magenta on tan feliços han estat durant tants anys ja no serà mai més de llum. Lucia es tancarà dins de les notes d’una cançó a l’eternitat o a l’impossible i es convertirà en música, en simples notes de música.

Sense saber el perquè, de sobte, un neguit li corre per tot el cos. Aleshores, per distreure’l, guaita per la finestra, i observa un puntet de llum que avança en direcció contrària. És l’avió que va d’Atenes a Lisboa. Ni ho sap ni li importa. Només és una ditada en el cel, una taca enmig del no-res.

Darrere del seient de Carina, el reverend Jack O. ronca com una balena. Està fet pols després de dues setmanes intenses de feina i de visites familiars. Demà, per fi, s’incorporarà a les seues classes de teologia i continuarà intentant convèncer tothom de l’existència del bon Déu. Això serà, si la seua companya de seient, Marian J., una jove alemanya amb uns pits grossos i punxeguts, no l’escanya abans. S’ha passat la nit fent l’amor i bevent cervesa amb un nuvi francès que té en un hotel de Candem i només té ganes que de dormir o d’arribar a la residència d’estudiants i tancar-se per un mes. El francès no s’aixecarà en tot el dia del llit fins que la seua mare, molt nerviosa perquè l’ha deixat el seu marit, li truque des d’Angers per dir-li que ha de tornar a casa. El xicot li farà cas i potser mai més tornarà a Londres ni veurà la Marian.

Els roncs de Jack s’escolten fins al fons de l’avió i hi ha el passatger que, incòmode, remuga. Com ara, l’Antonio R., que s’ha posat tant nerviós que ha decidit perdre’s mirant per la finestra. El dia és clar, lluminós. Passen per dalt d’una ciutat menuda. S’aprecien els campanars, alguns edificis moderns, un oceà de teulades com de cases de poble, les traces d’alguna avinguda que per força ha de ser gran, un riu…

En el cel cendrós i tèrbol, estrany, ara porpra, ara taronja, ara blau, ara roig de sang, ara transparent, si mai miràveu des d’un terrat o des de la finestra màgica d’un edifici secret, just quan es fa de dia i la ciutat somnolenta encara no sembla que siga real, sinó un simple escenari muntat per a la vida dels espectres, si mai miràveu, potser veuríeu, sense entendre’l, l’enigma de la vida, també les vides fràgils, passant totes com si no res d’una banda a l’altra del món a lloms d’un punt de llum, dins d’un punt de llum.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s