Franco en el bar Lorito

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 22 de gener de 2017.

cr3-2La primera vegada que vaig veure a Franco va ser al local de la Camara Agrària que s’ubicava en el pis superior d’un bar conegut com la Guàrdia de Franco, de fet, el darrer refugi dels falangistes locals durant les acaballes del règim. Devia tenir uns sis anys i acompanyava al pare a pagar la seva quota de la Seguretat Social com a jornaler del camp. Al local de la Camara –compartit amb el sindicat vertical- s’accedia per una estreta i inquietant escaleta de fusta que cruixia endimoniadament. Val a dir, que l’ expressió “te portaré a l’escaleta”, solia emprar-s’hi com a sinònim d’amenaça en el context d’un qualsevol contenciós laboral d’aquella època.

La part pública de l’edifici de la Camara era un lloc petit i fosc, amb el soler de fusta, on no cabien més d’una dotzena de persones. Els funcionaris, de tracte sec i expeditiu com correspon a un règim dictatorial, accedien al taulell des de darrere d’una pesant cortina de vellut vermell molt desgastada. El que més cridava l’atenció, però, d’aquell sinistre indret era un enorme retrat de Franco vestit d’uniforme militar, esgrogueït a causa del fum del tabac, que deuria estar penjat allà des de la fi de la guerra. Em va impressionar molt aquell soldat amb el cap rodó i pelat, la seva mirada entre altiva i melangiosa, distant. No era cap nimiesa estar davant d’aquell senyor. Al capdavall, tenia entès que ell era l’amo d’Espanya que traduït al meu llenguatge era com dir l’amo del món o l’amo de res ja que ben bé tampoc no tenia molt clar que collons era Espanya. Vull dir, si més enllà del terme del meu poble això d’Espanya també incloïa el terme dels pobles veïns o fins i tot el de països molt llunyans on es parlava el castellà, una llengua que a casa no havia escoltat mai i que tot just començava aprendre a l’escola.

Al cap d’un temps, no gaire, un matí fred de novembre, el meu veí em va dir molt excitat a la porta de casa que me’n tornés per on havia vingut perquè Franco havia mort i aquell dia no hi hauria escola. Recordo el pare molt nerviós, espantat pel que podria passar d’ara endavant. A la televisió passaven imatges dels darrers dies del dictador. Francament, vaig trobar-lo molt desmillorat, molt vell, en comparació al que havia retratat a la Camara. Uns dies després, a classe, em vam fer llegir en veu alta el testament del general. A les parets de les aules havien penjat uns cartells amb el seu testament i amb el primer discurs del rei Juan Carlos. Així que em vaig posar dempeus i vaig llegir solemne tot allò de “al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio pido a Dios” i bla… bla… bla…

Després d’allò, els dies de la meva infància, van continuar plàcidament entre les obligacions d’una escola força estricta i el temps infinit de jocs als carrers plens de vida del centre. Els grans, mentre, feien la política o, almenys, ho intentaven. La majoria, però, els desgraciats, continuaven treballant silenciosament per un sou miserable, sempre mirant que els canvis bruscos que es produïen al seu voltant no acabaren per trepitjar-los en la seua insignificança civil.

Uns mesos després del traspàs del dictador el pare em va fer baixar fins al bar Lorito per a comprar una ampolla de cervesa de litre. El bar es deia així perquè tenia sobre el taulell un lloro engabiat, xerraire i pobletà, que hauria pogut triomfar en qualsevol cantina pirata. Com haurien pogut triomfar també en qualsevol tuguri del Carib, els membres d’aquella clientela formada per tipus durs afeccionats a la cassalla i a l’absenta, al futbol i al trinquet. El cas és que a punt d’entrar al bar em vaig de trobar de cara amb el mateix Franco. Molt més abrinat i jove que el del retrat, molt més alt, molt elegantment abillat amb un vestit gris digne d’un director de banc. Em vaig posar a tremolar de cap a peus. Vaig fer tan ràpid com vaig poder l’encàrrec i me’n vaig tornar cames ajudeu-me cap a casa. Quan vaig dir que havia ensopegat amb un Franco com un gegant i tan jove com el de les monedes de duro, el pare em va fotre un clatellot afectuós i em va prohibir que tornés a dir bestieses d’aquella mena. El pobre home volia preservar-me de la bogeria o de la nostàlgia malaltissa o del passat nefast. Segurament havia confós aquell malparit amb algú del poble que se li assemblava molt però tal vegada havia vist un espectre segur de si mateix, vanitós, invicte. Com sigui, el dubte va arrelar en mi durant molt temps i encara ara.

Aquests dies, aquests anys, veient com hi ha jutges que demanen presó a ciutadans per haver fet acudits sobre un tipus com Carrero Blanco mentre els torturadors del franquisme corren solts pels carrers, fiscals que interroguen sobre l’etiologia violenta de l’art de cuinar truites, quan percep l’ombra amenaçadora dels sabres sobre la voluntat de les urnes, tinc la sensació que aquell Franco que vaig veure amb els meus propis ulls al Lorito mentre mitja Espanya plorava la seva mort, no deu d’anar massa lluny. Compte, doncs, amb els fantasmes, perquè poden ser ben reals.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s