L’astronauta

*Article de Francesc Viadel publicat el 16 de gener de 2017 a La Veu del País Valencià.

Iuri Gagarin.

Iuri Gagarin.

De totes les criatures tristoies d’aquella escola pudenta de frares amoixamats i mosques pegalloses, l’únic que sabia del cert que volia ser de major amb una seguretat absoluta, enravenada, era l’Amadeu S. dels ulls rodons, aquell xiquet somiador, un punt escarransit i, molt possiblement, poc estimat.

A la seua classe, uns companys deien que si serien exploradors, uns altres que si bombers o policies, missioners a l’Àfrica, repartidors de gelats o de joguines, forners o practicants… Però només parlaven per parlar o perquè els ho feien dir. A l’hora de la veritat, aquelles ovelletes ignorants i aparentment felices, sempre atabalades com borinots atrapats dins d’un pot de vidre, fills tots de llauradors sense un cèntim, d’empleats de fàbrica, de llanterners i regadors, de guixaires i paletes, no tenien ni idea del que volien ser, ni encara menys d’allò que els acabarien deixant ser en el seu món del tot previsible, bastit sobre una muntanya d’ossos d’esclaus.

Amadeu, en canvi, tenia molt clar que ell seria astronauta. Ho va saber un matí glacial de novembre, camí de l’escola, quan en obrir el paquet d’un dels seus pastissets industrials preferits (el de bescuit recobert de crema de maduixa i farcit de xocolata) li va tocar el cromo de Iuri Aleksèievitx Gagarin. El menut es va quedar bocabadat amb aquella mirada perduda cap a l’infinit de l’home de l’espai, amb aquell teló de fons d’estels fulgurants de mil colors, amb el seu vestit taronja i el seu casc blanc de cavaller sideral. Fet i fet, durant tot el dia no va poder pensar en cap altra cosa que no fos de navegar els cels ben aclofat dins de la cabina diminuta del Vostok 1. Per sempre més es va obsessionar a travessar, sol, l’espai infinit, el silenci, la foscor tota espicossada d’encegadors punts de llum misteriosa. El silenci i la foscor com un riu gegantesc solcant les profunditats més ignotes de la seua ànima.

Quan ho va dir a casa, el pare, un jornaler pobre com una rata que, com qui diu, mai no havia eixit del terme del poble, se’l va mirar sorneguer i el va aviar amb una afectuosa estirada d’orella. “En el cel no hi ha res, fill meu”, li va amollar. Quina bajanada era aquella de voler ser astronauta, va pensar encara. Si hagués volgut ser taxista, infermer o capità de vaixell mercant, bé… Tot i que al seu pare el que de veritat li hauria agradat que fos Amadeu, és militar només per poder veure’l passar pel carrer ben empolainat, carregat amb un luxós sabre tan o més letal que les seues corbelles de desbarbar els marges salvatges dels arrossars. O potser metge o millor advocat, l’ofici preferit de la mare i, al seu parer, el més adequat per al seu fill, loquaç i amb un accentuat sentit de la justícia.

Aquell mateix any, Amadeu va demanar als Reis que li portaren un nino articulat d’astronauta que, una vegada instal·lat a la seua habitació diminuta, amb una sola eixida a un celobert angost on donaven les finestres dels retretes i de les cuines de tota la finca, es va convertir en el centre absolut de tot. El nino, de seguida, es va reencarnar en el mateix  Gagarin per tal de repetir milions de vegades la seua proesa orbital de 12 d’abril del 1961, la seua volta a la Terra a una altitud de 315 quilòmetres. “La Terra és blava”, va dir Gagarin i el món es va estremir. “Anem!”, cridava emocionat Amadeu per l’astronauta soviètic de joguina posant la veu grossa just abans de fer-lo volar com a càmera lenta i mentre frunzia els llavis i expulsava amb força l’aire dels seus pulmons per tal d’aconseguir imitar el soroll inconfusible d’un coet espacial.

Amb el temps es va arribar a aprendre tots els episodis de la vida de Gagarin i a catorze anys fins i tot es va enamorar com un idiota del rostre rodó i blanquinós de la infeliç i enganyada Valentina Goryatxeva, l’esposa del més gran dels herois de la Unió Soviètica. Als setze es sabia, amb el rigor d’un mag babilònic, el nom de tots els estels coneguts, de totes les constel·lacions. Tots aquells noms que només pensar-los li feien tremolar els genolls: Altair, Bellatrix, Mintaca, Pherkad, Merak, Dragó, Misar… Càstor, Pòllux, Perseu, Sirius…. També va aprendre els de les traces de pols estel·lar: la de les Lirídes, les Perseides d’agost, les Dracònides de la tardor, les Leònides del novembre…

Com siga, tots els esforços per ser astronauta es van veure frustrats, van ser tallats brutalment com els testicles d’un porc del qual només es vol que guanye pes abans de ser degollat. Així les coses, en complir els dènou li van trobar una faena de camioner en una empresa de la comarca i als vint-i-dos el van casar amb una xicota alegre i treballadora que li feia l’amor tots els divendres a la nit amb una sospitosa habilitat. Es posaren a viure en un pis que els va regalar el pare d’ella, barber de tota la vida, i en el balcó van plantar roses i geranis i en la galeria van posar una gàbia amb una cadernera.

L’univers, de colp, es va fer de la mida dels quatre carrers del poble on havia viscut sempre, de l’amplària exacta del llit on quan tornava de viatge jeia nu amb la seua muller, de la de la cabina del seu Pegaso Troner tota decorada amb adhesius d’astronautes. Un univers finit, temporalment organitzat per l’ordre de les rutines quotidianes, vigilat permanentment pels espectres de la memòria trista i els de la resignació, habitat per gent corrent presonera tant de la seua por a les pròpies passions com a la mort.

Així les coses, durant molts anys només li va quedar el consol de col·leccionar trossets de cel i nit d’arreu del món als quals en una qualsevulla ocasió li agradaria pujar en un bell Vostok de cristall. Va col·leccionar, doncs, un trosset de cel hivernal sobre el sostre de l’Hotel l’Havana de Barcelona, amb el rellotge de la façana marcant la mitjanit; un trosset de cel estiuenc roig com un caqui sobre el pont de l’A7 a la vora del cementeri del seu poble; un altre trosset de cel plujós sobre La Madeleine, amb un llamp de fermall; un trosset de cel sobre el Panteó d’Agripa amb la Piazza de la Rotonda perfumada d’espaguetti al bongole, sonant de fons J’attendrai en els acordions i violins malalts d’una colla de músics zíngars romanesos; un trosset de cel sobre l’Hospital Saint Thomas de Londres just en el moment màgic dels assajos de les celebracions de la nit de cap d’any, amb la foscor incendiada pels jocs d’artifici; un trosset de cel d’horabaixa a la platgeta de baix del camí de Manresa, amb vistes a la badia de Pollença i al cap de Formentor, la lluna plena i groga, assetjada pel vol de les gavines, una parella solitària, trista, asseguda sobre la sorra humida…
san-gimignano-di-notte_640x424

En una de tantes, un capvespre d’agost en què li pesava el somni de Gagarin com mai no li havia pesat, va voler capturar també un tros de cel toscà com qui captura un parotet o potser va voler engolir-lo o va voler perdre’s dins de la seua immensitat com un bri d’herba enmig un temporal de vent. Ningú no sap encara com va aconseguir enfilar-se al més alt de la Torre Grossa de Sant Gimignano mentre a la Piazza del Duomo el primer tenor de La Fenice interpretava l’aria E lucevan le stelle de l’òpera Tosca per a una multitud de turistes en pantalons curts devorant immenses mesuretes de gelat de llimona… E lucevan le stelle, Ed olezzava la terra,  Stridea l’uscio dell’orto… Ningú no sap qui li va obrir la porta de la torre, a quina hora va ser, per què a o canvi de què ho va fer… El cas és que, al cap d’uns dies, un funcionari municipal va trobar a la torre la roba d’Amadeu perfectament plegada. Al costat del muntonet de roba hi havia també la cartera amb tots els seus documents d’identitat, les claus de casa i les del camió, el seu cromo de Gagarin dins d’una vella funda de plàstic. Res més.

Les autoritats italianes des d’aleshores es pregunten desesperadament què va passar aquella nit. La dona d’Amadeu, en canvi, ja fa molt temps que se n’ha oblidat del seu marit. Al poble de tant en tant, en qualsevol conversació ociosa de taulell de bar es comenta en to jocós l’afició d’Amadeu el fill del jornaler al cel. Hi ha mares des d’aleshores que han prohibit als seus fills col·leccionar cromos de d’astronautes i en la vella escola fins i tot s’amaga que l’home va arribar un dia a la lluna.

Cada estiu, aficionats a l’observació del cel arribats d’arreu del món, planten els seus telescopis  a la Piazza della Cisterna, a la del Duomo, a Via san Giovanni, i enfoquen cap amunt totalment convençuts que algun dia veuran orbitar aquell misteriós astronauta.

 

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’astronauta

  1. Francesc Bayarri ha dit:

    Què gran ets Viadel!!!

  2. Emili Piera ha dit:

    Molt Bo, Francesc!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s