El problema catalán no existe

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 3 de gener de 2017.

El metge Oriol Doménech, líder dels Grups Nacionals de Resistència. Foto/Nació Digital.

Els catalans no es dobleguen fàcilment. Al llarg de la història han demostrat en nombroses ocasions una voluntat irreductible de prevaldre políticament i culturalment. Ni el règim de terror del franquisme –val a dir que amb col·laboradors ben assenyalats a dins de casa- va aconseguir que desistiren. La rebel·lia catalana sovint s’ha manifestat en accions tant ingènues com arravatades com la que, per exemple, van protagonitzar un grup de joves just acabada la guerra civil per mantenir viu el símbol de la senyera. Accions que han mantingut encesa la flama la lluita per a existir en el context d’un Estat tradicionalment unitarista i reaccionari.

Exemples hi ha molts com el dels Grups Nacionals de Resistència (GNR), un grupuscle de joves nacionalistes, esportistes i de casa bona. El cas és que la tardor de 1945 el madrileny Bartolomé Barba, aleshores governador civil de Barcelona, va afirmar arrogantment en la revista Destino que el ‘problema catalán’ no existia.  Poc es podia pensar Barba que aviat s’hauria d’engolir aquelles paraules. El cas és que la nit del 9 de novembre mentre al Palau de la Música sonava la Setena Simfonia de Beethoven, es van sentir uns petards i tot seguit sobre l’escenari va caure una senyera mig desplegada amb la superba frase del governador. Al Palau hi era el mateix Barba junta a una bona representació de la classe dirigent franquista. Era evident que el problema català existia. La col·locació de la bandera va requerir d’una enorme preparació i va ser cosa de la noia d’origen alemany Maria Kremer, l’Oriol Doménech, Francesc Estragués, Robert Nolla i Esteve Cassanelles.

No era la primera senyera que desplegaven una senyera ni tampoc seria la darrera. La primera, l’havien penjat el 5 de setembre de 1945 dels cables del telègraf en la cantonada d’Aragó amb Balmes. A la policia li va costar un plet treure la bandera. La tercera la posaren el 31 de desembre de 1945 entre les dues torres principals de la Sagrada Família. Oriol Domènech i Jordi Casassalles ‘Jaus’ van ser els responsables d’enfilar-se’n al capdamunt del temple mentre l’historiador Josep Benet, Maria Kremer i Robert Noya, vigilaven. Per mantenir-la més temps penjada van col·locar també unes piles grosses pintades de negre amb un llum i enrotllades de cables amb un rètol on es podia llegir: “Hay bombas”.

Hi hagué algunes banderes més i una certa inquietud entre els franquistes convençuts que s’enfrontaven a un enemic molt més important del que en realitat era. Fins i tot el diari francès L’Indépendent se’n va fer ressò de les accions dels GNR amb una caricatura on es podia veure Franco i la seva dona a taula enfront d’una sopera d’on emergia una bandera catalana.

El Governador Civil feixista, Bartolomé Barba (al centre) durant els actes de la Fiesta de la Liberación celebrada a Manresa el 1947. Foto/Arxiu Comarcal del Bages.

El mateix grup va ser el responsable també de la senyera que es va desplegar des del Gorro Frigi mitjançant un rudimentari artefacte explosiu. La bandera va onejar davant dels nassos de totes les autoritats franquistes el 27 d’abril de 1946 durant els actes religiosos d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. L’ensenya, d’unes dimensions importants, la va cosir la dona de Benet amb trossos de tela comprats en diferents mercats i la va penjar un escalador i falangista penedit, Jordi Farreres. Aquesta va ser la darrera acció del grup que va haver de dissoldre’s davant de la pressió policial.

Aquesta història la vaig recuperar per al setmanari El Temps l’octubre de 1997. Un dels membres del grup, Esteve Tàpies, em va manifestar que els espanyols temien més la llengua catalana que les pistoles. A fil d’aquesta opinió el seu company Francesc Estragués, va afegir: “Els que odien els catalans ja no ens diuen jueus perquè encara ens farien un favor, però s’entesten a combatre’ns en el terreny de la llengua. Amb tot, els sortirà malament, i el primer lloc on els sortirà malament serà al País Valencià, on la gent és més combativa. A més, d’aquí a cinquanta anys anirà cap a estructures supranacionals i a la força hauran de reconèixer les minories”.

L’any 1997 l’independentisme no era ni ombra del que es avui. Esteve i Estragués van encertar a mitges però en el més fonamental i és que els intents d’anorreament polític i cultural dels catalans per part de l’Estat, han fracassat. També al País Valencià, malgrat tot i a les Illes Balears. Les coses han canviat molt menys a Madrid. Només cal recordar les declaracions de Mariano Rajoy fent de Bartolomé Barba el 2012, davant la primera gran manifestació del procés: “En este momento en España no estamos para grandes algarabías”.  En una altra ocasió el president espanyol es va referir a les reivindicacions de l’independentisme amb el terme de zarandajas, és a dir, com a coses petites, sense valor. Els espanyols han passat de negar que hi hagi un problema català a la persecució sistemàtica de tota acció o manifestació que el fa evident. Encara com que no existeix…