A la Guàrdia Civil sempre en ‘español’

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de gener de 2017 a Nació Digital.

El tinent d'alcalde de Gata, Jaume Monfort (Podem). Foto/ARA

El tinent d’alcalde de Gata, Jaume Monfort (Podem). Foto/ARA

Va passar el dia de la sagrada Constitució espanyola a Gata de Gorgos, una població d’uns sis mil habitants situada al cor de la Marina Alta, als peus de l’imponent Montgó. El regidor i tinent d’alcalde Jaume Monfort, de Podem, esmorzava amb la seva família en una cafeteria del poble quan una patrulla de la Guàrdia Civil va estacionar en una cantonada on estava prohibit. Monfort es va adreçar en valencià als agents per a demanar-los que feren el favor d’estacionar en un altre lloc. La resposta d’un dels guàrdies no es va fer esperar: “Háblanos en español. La Constitución no nos obliga a que te entendamos en valenciano”. Monfort va replicar que considerava haver actuat correctament i se’n va tornar amb els seus. Els agents, llavors, enretiraren el vehicle i tot seguit tornaren al bar per a manpendre el regidor: “Ya estará contento el señorito”. Aleshores, Monfort li va demanar en castellà que corregís el to i aquest li va espetar  que si tenia cap queixa que parlés amb el seu sergent. En això, Monfort demana la identificació del guàrdia i el guàrdia el DNI de Monfort per a identificar-lo atès que considera que aquest ha comès una falta de respecte a l’autoritat en haver-los parlat en valencià.

Una mica més tard, el sergent defensava davant Monfort l’actitud dels seus constitucionals subordinats: “No tienes razón, estamos en España y se habla en español”. Fa molts pocs dies, aquest ciutadà, representant electe del poble al qual se l’ha tractat com una autèntica merda, se li ha comunicat l’obertura d’una nota interna per part de la Guàrdia Civil a compte de l’incident. Monfort ha quedat estigmatitzat, doncs, ha estat humiliat per uns funcionaris públics en nom de la Constitució i només pel fet de parlar la llengua del país, una llengua que ateses les circumstàncies podem pensar que els agents perceben hostil, innecessària, arrogant, antiespanyola i merdosa…. La llengua al capdavall d’un indígena rebel a qui cal posar en el seu lloc. Tot plegat, la d’aquests tipus uniformats és una percepció conseqüent amb una educació filla del nacionalisme espanyol més ruc que tant ha contribuït a la construcció d’una societat  plena de tipus amb mentalitats excloents, estranyes a la manera d’entendre el món en tota la seva complexitat. Ciutadans que a sou o no de l’erari públic, no entenen la diversitat interna, la decodifiquen com una autèntica amenaça. Una altra cosa ben distinta és quan miren cap a la diversitat externa. Què hagueren fet si Monfort s’hagués dit Heim o Bartram i se’ls hagués adreçat en alemany o potser en anglès per a demanar per un carrer com si ells fossin uns guies turístics?. Doncs, segurament, acotar i comportar-se com el més humil dels servidors públics o dels aborígens educats, deixar-ho córrer…

Lamentablement aquest no és tracta un cas aïllat ni al País Valencià ni a la resta del domini lingüístic del català. A Miquel Gironés, dolçainer d’Obrint Pas, el van colpejar i emmanillar dos policies nacionals al barri valencià de Benimaclet per parlar també en valencià. Al judici els policies van admetre que dirigir-se a ells en una altra llengua que no fos castellà era una grolleria i van quedar absolts. A Carles Mateu Blay li retiraren el carnet i el condemnaren a sis mesos de presó per parlar en valencià a uns guàrdies civils que l’havien aturat en Almassora per a fer-li un control d’alcoholèmia. Saïda Saddouki va ser condemnada per un delicte injúries en denunciar que un capità de la Guàrdia Civil l’havia vexat en la caserna de Palma per parlar en català. Al pacifista valencià Paco Muñoz se l’endugueren detingut els policies nacionals per adreçar-se en valencià durant el transcurs d’una protesta contra la corrupció del PP davant de la seu d’aquest partit a Elx. A Lluís Xavier Flores Abat el va denunciar un policia local al Campello per la mateixa raó. Seria començar i no acabar.  

El representant de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), Ferran Suay, va denunciar fa uns mesos davant de les Nacions Unides, que el català era sistemàticament perseguit pel mateix estat espanyol. Europa fa anys que se’n fa creus de les agressions sistemàtiques que les llengües minoritàries  pateixen per part de l’Estat a Espanya. La Constitució no serveix per a que no et desnonen ni per a que se’t garanteixi una vida digna però si per a que et poses la llengua, la catalana, al cul.  El primer punt de l’article 3 de la Constitució afirma que “el castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Per a la resta de llengües només existeix la cooficialitat en unes condicions d’igualtat gens clares i la “consideración y el respeto”, vés per on.

El cas Monfort ha aixecat una enorme polseguera mediàtica i política. El mateix Pablo Iglesias ha defensat amb una piulada els drets lingüístics dels pobles i el conseller valencià d’Educació, Vicent Marzà, ha assegurat que es reunirà amb el delegat del Govern al País Valencià, Juan Carlos Moragues, per a exigir-li que les forces i cossos de seguretat espanyols respectin el dret dels valencians a expressar-se en la llengua pròpia i a ser tractats amb respecte. La de Marzà és una reclamació tan elemental en el context d’una democràcia que el simple fet de plantejar-la ja resulta inquietant.

No crec que ni Marzà ni Iglesias treguin res a carregador. El supremacisme lingüístic espanyol està tan arrelat sociològicament i blindat legalment que escanya qualsevol possibilitat de que es respecten els drets lingüístics dels catalanoparlants. Els alts comandaments de la Guàrdia Civil o del Sèptim de Cavalleria i algun polític fent d’home bo, lamentaran els fets i s’arronsaran de muscles. No tenen solució.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s