En la detenció de Joan Coma

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de desembre de 2016.

L’Estat espanyol ja fa temps que cerca caps de turc per a justificar un agreujament de les seves accions repressives contra el procés d’independència de Catalunya. En una altra època tot hauria estat molt més senzill i aquest mateix Estat s’hauria pogut estalviar  un grapat de formalitats. Però, en democràcia, també en aquesta democràcia de sopars d’a duro, les coses no són tan fàcils i cal vestir el sant. Fins i tot, ho hagut de fer un tipus com Erdogan per a que les potències democràtiques –les mateixes que deixen morir ofegats en la merda els refugiats sirians- no el puguin acusar de vés a saber què.

Tot s’ha de fer bé, d’acord a la llei, i així els ho va recordar als de la CUP el portaveu del PP a la diputació de Barcelona i regidor badaloní, Ramon Riera, quan aquests van constatar públicament que vivien en una democràcia de baixa intensitat. En Franco, va espetar Riera, ells ja estarien morts o en la presó.

El cas és que el regidor Joan Coma no és –ni serà- l’únic cap de turc que ha trobat la maquinària repressiva de l’Estat contra l’independentisme, però, sí un de molt significatiu. Cap detenció com la seva i les circumstàncies que l’envolten, exemplifiquen millor la predisposició de l’Estat d’actuar sense miraments contra els catalans que gosen qüestionar la unitat d’Espanya sota la corona dels borbons i d’una administració –especialment la judicial- penetrada pel marc ideològic del franquisme. No tinc cap dubte de que, si poden, l’enviaran a la presó acusat de sedició, en base a uns raonaments jurídics franquistes, anacrònics, tal i com ha denunciat el seu advocat Benet Salellas. 

Cal recordar que la persecució judicial contra Coma s’inicia arran d’una denúncia contra ell per part de l’ultradretà Josep Anglada després que aquest emprés en un ple de l’Ajuntament de Vic una figura retòrica (‘per a fer una truita cal trencar els ous’) a l’hora de referir-se al procés i a la necessitat en un moment o d’altre de practicar la desobediència si l’Estat no s’avé a jugar amb les regles de la democràcia. A Comas se’l persegueix per un delicte d’opinió com en un qualsevol país dictatorial. Un delicte d’opinió que en Espanya no abasta als negacionistes de l’holocaust ni tampoc als apologetes de la violència com el bocamoll aznarista de Miguel Àngel Rodríguez que volia afusellar Artur Mas, o les desenes de piuladors covards cansats de desitjar les cambres de gas per als catalans…

A Coma, volen tallar-li el cap i clavar-lo en el més alt d’una estaca. Que es vegi clarament que la seva persecució té un punt d’arbitrària, d’alliçonadora, i que l’Estat no s’aturarà en nimieses democratistes ni altres favades.

El jutge que entoma el cas és Ismael Moreno Chamarro, un ex-policia franquista, amb un reguitzell d’actuacions tèrboles, famós per haver dut a la presó no fa massa temps, amb arguments manicomials a uns titellaires de Madrid. Ara, Moreno, se n’ocupa d’investigar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Caldrà veure a quines conclusions n’arriba des de la seva òptica, sens dubte, filtrada i macerada en el magma de la ideologia de l’antic règim.

Res de nou. Com vulgui que sigui, la justícia espanyola fa una pudor insuportable a franquisme. Ho recordava l’historiador, Josep Fontana al pròleg d’un llibre escrit –vés per on- per Carlos Jiménez Villarejo i Antonio Doñate, sobre la pervivència del franquisme en la justícia. Fontana recordava  que el sistema judicial de la Transició es va nodrir de la plana major dels jutges i fiscals que van intervenir en els judicis de la dictadura. A més, aquests elements, en participar activament en política, es van convertir també en legisladors i en opressors alhora.

La detenció de Coma i la seva entrega per part de la Guàrdia Civil a l’Audiència Nacional de Madrid, a instàncies d’Anglada i Moreno, és sens dubte una advertència.

Si a Coma se’l jutja pel fet de dir el que diu, enmig del silenci vergonyant dels suposats partits democràtics espanyols, no crec que tardem gaire en veure jutjar també a aquells que en vegada de dir ho escrivim. Tot això, acaba tot just de començar. Els espanyols que es creuen la democràcia, deurien de prendre també bona nota del fet.