Colau: Cèsar o res

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 24 de desembre de 2016.

colau-barcelona-seguridad-620x349

La cosa ja va començar malament quan el juny passat Ada Colau va decidir celebrar la seva victòria electoral fent-se un bany de masses que ben mirat hauria pogut acabar com el ball de Torrent. Només li va faltar entrar a cavall a la plaça de Sant Jaume seguida per una escorta de timbalers reials. Ni que hagués acabat d’enderrocar Fulgencio Batista o d’expulsar els bàrbars de la Ciutat Eterna.El cas és que mentre ella rebia les efusives felicitacions dels seus, alguns dels regidors del seguici municipal pertanyents a l’oposició van haver de patir amb resignació els improperis dels més exaltats o forassenyats. Sincerament, crec que no va calcular el riscos i, sobretot, que no va apamar bé quina era la dimensió real del seu èxit. La idea era, segurament, escenificar la victòria del poble –quin de tots?- sobre no es sap ben bé quines forces ocultes parapetades en la Casa Gran, però, en realitat allò que s’estava escenificant era la seva unció com a dirigent egocèntrica i un punt megalòmana.

Més d’un any després l’alcaldessa no tan sols ha estat incapaç d’aplicar la majoria de les polítiques que va prometre als seus en plena crisi sinó que tampoc no ha sabut entendre’s amb la resta de les forces polítiques del consistori. Bé, llevat del PSC, partit al qual va passar de qualificar de màfia a entregar-li les renyes de la maquinària municipal.

L’alcaldessa no ha trobat suports per a aprovar el Pla d’Acció Municipal (PAM) ni les ordenances fiscals que haurien de regir els propers anys. Ara, tampoc no els ha aconseguit per a tirar endavant els pressupostos i en comptes de recórrer a la finezza ha optat per reptar a l’oposició a constituir una majoria alternativa –impossible d’altra banda amb l’actual correlació de forces- que la faci fora. O César o res.

A l’ajuntament ja fa temps que les coses es fan així i si no fos per la diplomàcia de Gerardo Pisarello en aquella casa ja no es parlaria ningú. La impressió és que a Barcelona es governa a cops de puny sobre la taula. S’impulsen iniciatives com la de les superilles que potser estan justificades ideològicament però que es duen a terme sense el mínim consens.

És un joc cansós i que acaba per avorrir tothom, sobretot a qui més mana. De seguir així les coses, i encara que pugui semblar una paradoxa, Colau acabarà fent els mateixos badalls que aquells alcaldes que s’han tirat governant anys i panys amb majories absolutes. Fet i fet, la impressió és que l’alcaldessa està molt ensopida i que el càrrec li queda molt petit o, segons com es miri, li va massa gran.

Colau ja fa temps que es mira de reüll l’altra banda de la plaça de Sant Jaume mentre les xicotes d’Iniciativa fan mèrits del dret i a l’inrevés per a pujar de grau. D’altra banda, la colla del PSC es prepara per a empeltar-s’hi amb la nova esquerra i poder continuar així en el ball. Tot comença a ser massa previsible i alhora preocupant.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s