Ramon Serrano Suñer, un feixista entre nosaltres

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la penúltima setmana de desembre de 2106.

Serrano Suñer, al mig, a Berlín junt amb el genocida Heinricch Himmler.

Serrano Suñer somrient, al mig, acompanyant al genocida Heinrich Himmler (a l’esquerra) durant una estada a Berlín.

L’abril de 1989 els historiadors Agustí Pons i Josep Maria Solé i Sabaté van signar en El Temps una inoblidable entrevista amb Ramon Serrano Suñer, titular de diversos ministeris dels primers temps del règim franquista i conegut amb el malnom del ‘Cuñadísimo’ per estar casat amb la germana petita de la muller de Franco, Zita Polo. Val a dir que Serrano era fill de catalans, el pare de Tivissa (Ribera d’Ebre) i la mare de Gandesa (Terra Alta), i que es va criar a Castelló.

La peça va ser portada del setmanari i es va publicar amb la foto del personatge i un títol ben cridaner: ‘Ramon Serrano Suñer. Memòries d’un feixista intel·ligent’. L’exmandatari ja tenia 87 anys i quan Pons i Solé van entrar al seu pis de Madrid, folrat d’obres d’art, just havia acabat de caure un bac a la banyera. A causa d’aquest contratemps, l’entrevista va estar a punt de suspendre’s però es veu que el vell, astut com una guineu, tenia ganes de parlar i, a la última, la conversa es va allargar durant quatre hores.

Encara avui, o potser caldria dir avui més que mai, paga la pena rellegir-la. Als ulls del lector poc espavilat o mal informat, Serrano Suñer pot semblar un idealista ingenu que es presenta davant la història gairebé com un simple testimoni, com algú que providencialment va veure passar mil i una atrocitats sense poder evitar-les. Ben mirat, com algú que no va ser gaire important o, si més no, per molt poc temps. Tan poc important que tal i com ell mateix confessa va acabar per ser marginat pels seus, condemnat gairebé a la misèria. Sort de la intervenció gairebé divina de Francesc Cambó, un altre personatge que caldria regirar, a manta lloat i santificat pel catalanisme d’ordre.

És important dir que a l’entrevista l’exministre d’Exteriors es desentén de tota responsabilitat en la repressió desfermada pel règim en assegurar que això eren coses dels militars, assumptes on a ell, avorrit per aquests, no li deixaven posar el nas. Vol dir amb això que d’haver-lo deixat s’hauria convertit en un àngel benefactor? Segur.. No és la única impostura. Serrano no té vergonya de maleir els seus confrares. Per exemple, l’ambaixador en París José Fèlix de Lequerica, el responsable de la deportació de Lluís Companys, a qui descriu con un autèntic oportunista, com un covard i un fartó, com un llepaculs de la Gestapo. Pel que fa a Companys, admet que no li va interessar gaire el personatge, “un home de segona fila”, diu. Dir el contrari l’hauria situat en una posició incòmoda, és clar, sabent quin va ser el tràgic final del president.

Suñer es va entrevistar nou vegades amb Hitler de qui diu que era un ser “no humà”. El contrari que Benito Mussolini, un tipus bonhomiós de qui es va fer un bon amic. Precisament, del dictador italià relata una anècdota que no té preu. Explica que un dia li va relatar a Mussolini la conversa mantinguda durant un dinar en Berlín amb Alfred Rosenberg, l’artífex de les teories racials dels nazis. Serrano va descriure quin era el marc de relacions d’Espanya amb Alemanya accentuant-ne, però, les diferències: “(…) hi ha un abisme profund que ens separa i és el problema religiós; nosaltres som catòlics i creiem en la unitat moral del gènere humà”. Després de dir allò, a Serrano se li va quedar mal cos, es va preocupar. Mussolini, però, li va treure ferro a l’assumpte i va qualificar de cretí a l’ideòleg bàltic. En resum, Serrano es va autodefinir bàsicament com un jurista, com un buròcrata insubstancial si vostès volen.

Quan aquella entrevista es va publicar, l’escriptora Montserrat Roig polemitzava en la premsa sobre la responsabilitat de Serrano en l’holocaust i sobretot en la deportació als camps nazis dels exiliats espanyols en Europa. L’exministre va negar fins fer-se’n un tip  cap responsabilitat. Tot plegat, no en tenia ni idea del que els alemanys estaven fent amb els jueus i amb tots els seus opositors com ara els republicans. La veritat és que Serrano va abandonar als espanyols a la seua sort amb una fredor esborronadora.

Quan negava la seva responsabilitat el ‘Cuñadísimo’ mentia més que no pas alenava. La historiografia contemporània, les rigoroses investigacions de periodistes com Eduardo Martín de Pozuelo han posat de relleu com Serrano i el mateix règim van deixar que els seus aliats mataren sense pietat als republicans exiliats. Per si encara no fora poc, posteriorment, el règim va aprofitar algun episodi confús sobre el salvament d’uns centenars de jueus sefardites grecs per a presentar-se internacionalment com un país defensor dels drets humans enmig d’una de les pitjors hecatombes de la història. Mentides. Serrano mateix i familiars directes del dictador van aparèixer vinculats a comptes suïssos constituïts molt probablement amb diners robats als jueus. Tot i admetre que l’existència del compte també va negar que el seu origen tingués cap relació amb l’espoli nazi contra els jueus. Potser mai no es sabrà tota la veritat.

Com sigui, a aquestes alçades del ball no hi pot haver cap dubte sobre la naturalesa moral del personatge, sobretot sobre la seva responsabilitat política en afers d’una gravetat extrema. Cap dubte ni de Serrano ni de tota la tropa de sicaris del règim franquista, començant si es vol per Millán Astray i acabant per Fraga Iribarne, aquell gran demòcrata. Tots ells han escapat d’una manera o altra al judici públic, tots ells s’han ocultat dins de l’espessa i tòxica fumarola de l’amnèsia col·lectiva.

El cas és que recentment Tele 5 ha tingut la gosadia de finançar i emetre una sèrie de televisió dedicada a la relació adúltera de Serrano amb Sonsoles de Icaza, marquesa de Llanzol. El guió s’ha basat amb la novel·la de Nieves Herrero (recordada per inaugurar l’era del telefem espanyol amb l’explotació obscena del cas de les xiquetes d’Alcàsser), Lo que escondían sus ojos. En la Espanya del Cine de Barrio i dels homenatges a la División Azul protagonitzats per democràtics delegats de govern, a penes hi hagut alguna protesta pel retrat pegallós i estúpid d’un feixista com Serrano. L’exministre convertit en un galindoi refinat, en un amant de luxe. Ni rastre de la seva vertadera condició, ni rastre del patiment dels altris. Com si una televisió alemanya festegés l’amor castíssim del psicòpata de Himmler per Margarete Boden o el de Martin Bormann per la bellissíma Gerda.

Tot plegat, es com si la cadena de televisió hagués ballat sobre la tomba de tots els republicans morts a Mathausen enmig de la indiferència general, com si no res, com si hagués ballat sobre els assassinats que encara queden soterrats als revolts de les carreteres, sobre la memòria de Companys i sobre la de Carrasco i Formiguera… A Espanya el feixisme encara és un assumpte banal. Per això, molts confrares del PP es poden permetre de tant en tant saludar a la romana o vomitar qualsevol elogi sobre el dictador. És un feixisme subtil, quotidià, quasi imperceptible, que massa sovint enverina la vida pública com si no res. El porten en la massa de la sang. Qualsevol dia emetran la sèrie d’un heroi anomenat Franco i faran veure que ha estat un accident.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s