La figuera

*Article de Francesc Viadel publicat al País Valencià el 12 de desembre de 2106.

figuera-figues-03

En cap més lloc del món que en aquell racó a la vora del Xúquer, existia una figuera com aquella. L’arbre enfonsava les seues arrels gairebé fins a tocar el cor de la terra i de la sensació del seu batec esponerós s’alimentava i creixia i creixia sense atur fins al punt que sovint les seues branques més altes podien tocar la panxa suau dels núvols del cel. Podríem dir que no era una figuera, que potser era un bosc de branques immenses esclatant al bell mig d’un jardí de tarongers arrenglerats en fileres perfectes que anaven totes des del camí de pols a la séquia, on a la vora creixen esbarzers, un gingoler moribund i una llimera de llums. Del ben segur que Luperca, la lloba capitolina, hauria preferit l’ombra d’aquella figuera per alletar Ròmul i Rem, o que el rei Ezequies hauria sanat més ràpidament de la seua úlcera si el profeta Isaïes hagués utilitzat els seus fruits tan dolços i sucosos com el secret d’una verge. Sense dubte, no hi havia cap altra figuera com aquella i tots els déus de l’Olimp van mirar-se-la sempre amb deler imaginant que a la seua ombra seductora s’haurien entregat sense fre al gaudí dels cossos. I així ho haurien fet si no fos perquè sabien que les calors de l’agost haurien atiat encara més el foc de la seua luxúria i, així doncs, també ells haurien acabat consumits junt a tot allò que existia en aquell país desolat, assedegat, perdut…

El pare sempre deixava el seu esgavellat ciclomotor (o parotet màgic o cavall alat) sota la figuera, i llavors Cesc V. baixava d’un bot amb les maneres d’un cow-boy d’El Gran Chaparral i ben dret, unflat d’orgull, feia una ullada a l’horitzó tot retallat per les puntes descarades dels caquiers, dels magraners, dels anouers… De vegades, en la llunyania, li semblava veure un immens ramat de vaques roges caminant mansament cap a la fi del món, i un molí de vent removent una atmosfera de pols i un sioux hieràtic sobre el seu cavall en la punta d’una penya blanca com un crani dessecat al sol del desert més infernal, i tal volta uns núvols allargassats com llengües de sargantana…. En aquell moment, se sentia el xiquet més feliç del món. Això, no passava massa sovint. Fet i fet, son pare només el portava al camp a l’estiu, cap a finals d’agost, just quan la figuera respirava amb força per totes les seues fulles obertes igual que mans de gegant, just quan començava a donar muntanyes de fruita que després calia anar recollint en un cop i dipositant amb cura en un poal que sempre s’omplia ran a gavadals.

Ell es quedava sota la figuera mentre el seu pare, aixada al llom, cofat amb un mocador amb les quatre puntes nugades, es perdia dins del camp. Al cap d’uns pocs segons, només es podia sentir el passar secret del vent entre les fulles dels arbres, el refilar d’una cadernera desconhortada o el d’una palput emprenyadora, el brogir constant de l’aigua de la séquia, de tant en tant, també, el ras-ras de l’aixada gratant, removent la superfície de la terra… Enmig d’aquella quietud, assegut a la soca de la figuera, en contacte íntim amb la seua fusta tova, el xiquet somiava països que només sabia encara a blanc i negre, somiava gents, pensava històries… traçava mapes sobre el soler, soterrava pedres de formes estranyes, acompanyava el vol d’una merla fins la branca més alta de la seua figuera i, després, encara, sobrevolava amb ella l’amplíssima extensió de la fèrtil planúria, el traç del riu fins a la mar, els espessos boscos de canyes habitats per éssers misteriosos mai no vistos, xiuxiuejants en la solitud de la vesprada… Un migdia, mentre el pare dins del camp maleïa entre dents la sort que li havia tocat, mentre l’aigua de la séquia es detenia de sobte, mentre el sol adquiria el to de la corfa d’una taronja sanguina, mentre una rabosa de mirada amenaçant guaitava entre els matolls, mentre l’aire es perfumava amb el fum encegador de les canyes cremades…, mentre tot això passava, una granota petita va mussitar-li a Cesc V., a cau d’orella, un secret ,i tot seguit, va morir. La criatura aleshores va dipositar el cos de l’animal en una capseta buida de llumins i la va guardar en un forat angost del tronc de la figuera per on, si estiraves molt el braç, podies arribar a tocar-li el cor.

En acabar la vesprada, el pare i el xiquet van tornar cap a casa a lloms d’aquell ciclomotor, o drac alat, o papallona de metall… I allà es va quedar la granota ben morta, ben guardada dins de la capsa de llumins. Cesc V. mai no en va parlar d’aquell succés sorprenent i trist, ni encara el dia que, amb la mort rondant-li, va decidir escriure en les parets de l’habitació de l’hospital tot allò que volia endur-se si de cas se l’emportaven.

Molts anys després, un llamp va matar la figuera envejada pels déus. L’arbre es va partir en dos fent un gran terrabastall enmig d’una cortina d’aigua, mentre el riu s’emportava les seues restes terra endins… No en va quedar ni rastre. Mai més no va brotar cap figuera ni en aquell camp, ni en cap dels del veïnat. El xiquet, encara avui, a punt d’arribar a la meitat del seu viatge per la vida, serva el secret d’aquell animal lluent, perfumat amb l’ànima de l’arròs nodridor i el fang, el batec també d’aquell arbre gegant i el desig irrefrenable que l’habitava.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s