Quan ens diran la mort

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 de desembre de 2016 a Nació Digital.

noticias_37491_640x480Fa unes setmanes vaig haver d’acompanyar un familiar a urgències. Anar a urgències mai no és un plat de bon gust. En aquesta mena de visites sobtades, l’espera al resultat de no se sap ben bé quines proves que ens han fet, la incertitud, totes les coses que veus, poden arribar a ser molt pitjors que els símptomes patits d’un qualsevol mal. La imaginació, ja se sap, és una enorme font de plaer però pot fer, també, de conscienciosa torturadora, adoptar la forma de la més terrible de les pors.

El cas és que mentre esperàvem en el box el “nostre” propi veredicte al del costat, del qual només ens separava una cortina, va arribar una metgessa jove i petita, d’aparença fràgil, per a informar a un senyor gran del què li passava. Aleshores, jo ja feia més d’una hora que observava aquell ancià alt com un Sant Pau i amb aspecte d’haver sigut durant tota la seva vida un respectable empleat de banca o el directiu d’una important firma d’assegurances. No em va semblar que tingués res llevat de molts anys a les esquenes i sobretot de moltes ganes d’anar-se’n cap a casa seva, a encauar-se per a tot el dia. Durant tota l’estona havia estat bellugant-se pel passadís com si aquest fos una autèntica rambla de passeig, amunt i avall, lentament, amb les mans a les butxaques de la bata, cantussejant, amb la mirada absent mentre la seva angoixada filla no li treia l’ull de damunt.

La jove metgessa, deia, va arribar enèrgicament, amb un somriure càlid dibuixat al seu rostre un punt infantil, carregada amb una carpeta plena de papers que, per cert, no va arribar ni a obrir. Va córrer les cortines del box i, de seguida, sense torbar-se ni un segon, va donar l’amarga notícia. No hi va haver ni una gota de dramatisme, ni un sol afegitó cortès i, en canvi, sí tota la delicadesa del món. El cas és que l’escàner havia detectat un tumor cerebral maligne en un estat ja molt avançat i, així les coses, no hi havia gaire cosa que es pogués fer. El senyor -va afegir la metgessa- tenia tot el dret a saber que li passava i ella, certament, l’obligació de dir-l’hi. Com fos, calia traslladar-lo de manera immediata a un hospital amb més recursos on possiblement podrien reduir l’edema causat per la tumoració. Res més. De tot allò que venia després, tot, ja l’informarien en l’altre centre hospitalari. En l’aire va quedar un sobreentès pesant, sinistre. L’home va encaixar la notícia amb un deix de tristesa i resignació i tot seguit va fer-li un amable retret a la metgessa en la seva qualitat de missatgera d’un infortuni: “Doncs, sí que em dóna vostè bones notícies, vaja…”. Al cap de poc, pare i filla van anar-se’n molt abatuts i nosaltres ens vam quedar sols, esperant també el metge que, a l’última, sortosament, va arribar amb molt bones notícies. Falsa alarma. Tot estava en ordre. Una simple reacció medicamentosa de res. Unes pastilles i au!. Cap a casa, doncs, a reprendre la rutina d’un dissabte qualsevol, lleganyós i previsible com tants dies de la vida.
Durant molta estona no vaig poder foragitar el pensament que potser algun dia també a mi m’arribaria una notícia com aquella. Aquella notícia. Un diumenge a la tarda qualsevol, posem per cas, després de sentir una forta molèstia a l’espatlla o a l’estómac, un mareig, una pèrdua momentània de consciència. Vull dir, exactament una tarda qualsevol en un hospital qualsevol de la ciutat mentre al carrer la vida faria la seva, això és mentre uns nens jugarien al passadís de la planta de traumatologia a matar-se i una infermera somiaria en què arribés la nit per a deixar-se estrènyer entre els braços del seu amant o mentre la dona de fer feines acabaria de recollir les seves coses després d’haver deixat neta l’habitació d’un traspassat. O potser no. Potser la mort vindria sense avís, mentre jo dormia, com li va passar al pare aquell setembre de fa quasi vint anys, a punt del trenc d’alba. De cop em van venir al cap també aquells versos de Vicent Andrés Estellés, entremaliats, primaris, com diria Joan Fuster, amb la nua elementalitat de la vida de cada dia.

(-Toc toc.
-¿Qui és?
-La Mort.
La Mort ve descalça:
Quan se’n va duu socs
Que van fent
Cloc… cloc… cloc… )

Posats a triar encara no sé si és millor marxar sense saber que ho fas o bé tenir uns minuts, unes hores, uns dies, ni que sigui un sol instant breu, fugaç per a disposar la partida, per a poder aferrar-se a un darrer alè de vida, a aquell record que tan feliç ens va fer. Facin la pregunta i ja ho veuran. No crec que ningú ho tingui clar.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s