De Porreres a València, memòria i repressió

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! primera setmana de desembre de 2016.

Excavació de la fossa de Porreres, Mallorca. Foto ARA Balears, Miquel Barceló.

Excavació de la fossa de Porreres, Mallorca. Foto ARA Balears, Miquel Barceló.

La població de Porreres es va convertir entre el juliol de 1936 i fins a mitjans de 1937 en l’epicentre de la repressió feixista a l’illa de Mallorca. Només de veïns del poble en van caure 38. La xifra de víctimes fetes pels falangistes es podria elevar, però, fins a les 200. Un reportatge de 1986 d’Antoni Oliver publicat dins d’una sèrie dedicada a la Guerra Civil a Mallorca, quan encara vivien molts dels botxins, dóna compte d’aquells tràgics fets. Relata Oliver que els afusellaments tenien lloc a la paret de l’església de Sa Creu, al costat del cementeri, on a poca distància es va instal·lar una metralladora. “Segons constaten diferents testimonis”, explica Oliver, “la víctima era conduïda a darrera la capella –convençuda que era posada en llibertat-, i mentre li feien tocar la porta, era metrallada”. La gent comentava que algunes nits, “hi va arribar a haver-hi ‘més de quatre pams de sang’, en el petit desnivell del terreny de davant de la porta de la capella”. Un sacerdot del poble vestit de falangista era, segons Oliver, l’encarregat d’engegar el tret de gràcia. Els falangistes van matar també a cor que vols en la possessió de Sant Lluís, a uns cinc quilòmetres del poble.

Fa res que s’ha excavat, sota l’empara del Govern balear, la fossa de Porreres. En una primera fase, els arqueòlegs han trobat 55 cossos, la majoria d’homes d’entre 40 i 45 anys. En alguns casos hi ha indicis d’haver estat torturats. Com sigui, Porreres no és l’únic indret de Mallorca marcat per la infàmia del feixisme. L’entitat Memòria de Mallorca n’ha comptabilitzat fins a 47 fosses més que esperen ser excavades i estudiades. Sens dubte, la iniciativa, marca un abans i un després en la voluntat de saber la veritat sobre la repressió del franquisme, de restituir una memòria segrestada per la dictadura franquista i gelosament mantinguda pel PP com si d’una autèntica heretat ideològica es tractés.

Catalunya, amb 380 fosses i uns 5000 desapareguts, malgrat els titubejos i els endarreriments, va ser el primer territori dels Països Catalans en posar fil a l’agulla. S’ha avançat molt en aquest terreny i podríem dir que la tasca feta al llarg de molts anys ha actuat com a un autèntic detergent desplaçant col·lectivament les visions interessades del franquisme sobre la repressió a les zones més fosques, enfortint alhora la musculatura democràtica del país.

Ara sembla que ha arribat, per fi, el torn al País Valencià. No serà gens fàcil. Només cal recordar com l’any 2006 la dreta local de la capital, encapçalada per Rita Barberà, va ballar sobre la fossa sèptima del cementeri general en ple debat sobre la Llei de la Memòria Històrica. Aquell cementeri i aquella fossa van ser un dels escenaris més íntimament associats a la repressió junt a d’altres com el del camp de tir de Paterna o el camp d’Albatera, veritable precedent dels camps d’extermini nazis. Barberà, filla d’un falangista com alguns dels seus més íntims col·laboradors, va fer el mateix que el PP a la resta d’Espanya, això és, amagar la veritat  o, encara, justificar amb subterfugis ideològics la repressió com un mal necessari en un temps històric convuls.

Malauradament, el relat franquista autolegitimador de les matances està fortament arrelat, encara, en sectors molt amplis de la societat de l’Estat espanyol. Els valencians no són una excepció. Anys d’inculcació ideològica i de silenci, han adobat el terreny a una visió dels fets totalment distorsionada.

Així les coses, el Govern valencià ho tindrà difícil per a engegar un procés de restitució de la memòria que del ben segur tindrà enfront un Partit Popular rabiüdament contrari i uns sectors de la població com a poc perplexos o indiferents. De moment, la Generalitat ha aprovat un avantprojecte de llei que engloba tots els aspectes de la memòria històrica, també el de les fosses a l’exhumació de les quals es destinaran 4,8 milions d’euros. Hi ha molt de terreny per recórrer. El Grup per la Recuperació de la Memòria Històrica estima que hi ha unes 300 fosses al País Valencià i uns 10.000 desapareguts. Fins ara, en molt temps, només s’ha intervingut en 11 d’aquestes fosses, una xifra del tot anecdòtica. Val a dir, que la iniciativa del Consell no arriba a la contundència de les adoptades pel Govern català en aquesta matèria, però, és un bon principi. Els anys que queden de legislatura seran fonamentals per a determinar una política que cal consolidar i blindar i que hauria d’anar acompanyada d’un programa de divulgació capaç de superar una visió encara hegemònica en un Estat que, d’acord amb el filòsof Rafael Escudero, no satisfà, pel que fa a les desaparicions forçoses, els drets a la veritat, la justícia i la reparació integral.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s