La quarta parada

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 5 de desembre de 2016.

oratge

Imatge, Francesc Viadel.

Tercera parada de les nou que ha decidit que farà aquella vesprada lleganyosa de finals de novembre. Ni una més, ni una menys. Fa uns minuts ha eixit de casa precipitadament i s’ha enfilat en un bus de la línia 7. Hauria pogut muntar en un de l’H12, de la 6 o de la 54, però, simplement n’ha triat un de la 7. Tant se val. El trajecte no té cap importància. En realitat, Hèctor B. no va enlloc. Allò només és un joc estúpid. Juga a ser invisible enmig del brogit eixordador de la ciutat, a desaparèixer per a poder endevinar quina cosa s’és en el no-res. De moment, però, tan sols ha pogut comprovar que invisible i tot, des que se n’ha anat i fins ací, tot és com sempre. El cel, avui gris, continua al seu lloc, immòbil, immens, misteriós. La vida continua també transcorrent lentament per l’espessor selvàtica del temps com el primer filet d’aigua d’un desgel esperat des de fa un milió d’anys. Els busos, com sempre, fan olor d’humanitat i la humanitat fa olor de sexe i de mort, de principi i de fi.

Tercera parada de les nou… Puja una senyora molt grossa, entre ofecs. En una mà duu un parell de pesades bosses de supermercat i en l’altra manté apegat a l’orella un enorme telèfon mòbil que intermitentment emet unes llampades de llum violeta. Parla a crits -com si estigués sola- del cretí del seu marit que aquest any diu que vol fer el dinar de Nadal a ca la insuportable de la seua mare… Algú imagina aquell dinar i li venen arcades. Puja també una estudiant universitària menuda, esvelta, de cuixes arrodonides, rostre enigmàtic, uns llavis molsuts que donen unes ganes irresistibles de mossegar lentament. La xicota s’asseu al seu davant, treu el telèfon i, aleshores, resta quieta, paralitzada davant la pantalla. Ara prem delicadament els llavis. Somriu. Es fa endarrere els seus cabells pèl-rojos. Sospira. Torna a somriure sense deixar de mirar l’aparell. Sospira de bell nou… Puja un vell elegantment vestit, alt com un Sant Pau, amb un coll llarg com el d’una tortuga el qual dissimula amb un enorme mocador vermell de seda. Potser és estranger. Té un ulls blavíssims i unes restes de melena que encara conserven un color lleugerament daurat. Del ben segur que morirà, d’ací a no massa, amb aquell residu de joventut capil·lar. Puja també l’home més menut que mai no s’ha vist en tota aquella ciutat de prodigis. Tan i tan menut que sembla que siga sorgit d’un conte de fades. Vesteix un xandall i va cofat amb una gorra vermella de llana. Finalment, puja ella. Es queda dreta al costat de la porta. Vesteix un llarg abric negre de llana. Un jersei de coll alt, també negre. Unes sabates negres amb uns talons molt discrets. La seua pell continua sent molt pàl·lida i es percep suau com el vellut. Són els mateixos llavis de sempre, d’un roig apagat, a penes insinuats. Aquells llavis que tantes vegades ell havia resseguit amb el tou d’un dit com qui repassa el traç perfecte d’una pintura per tal de sentir el seu batec més íntim. La mateixa mirada melangiosa, aquells ulls de la lluna grossos com el puny. Duu les mans a les butxaques.

El bus arranca. I ella perd la seua mirada per la finestra. Les façanes dels grans edificis de l’avinguda passen davant seu com una exhalació, amb la velocitat amb què passa una vida qualsevulla. La vida és una guspira, res, un instant.

A Hèctor B. se li entelen els ulls. No pot ser. Fa una eternitat que no l’havia vist, que només havia pogut somiar-la, recordar-la, desitjar-la en la distància més dolorosa de totes… I ara, de sobte, la té allà mateix. Només ha d’allargar el braç una mica per tocar-la, allargar les puntes dels dits… potser només fent això tornaria a ser-hi de bell nou dins d’ella, plenament… No sap què fer. S’ha quedat totalment paralitzat, indefens.

El vell estranger estossega. La senyora grossa continua parlant sense parar, sense respirar. La jove estudiant acaba de sentir una coïssor agradable entre les cames. Uns xiquets malcriats criden al fons del bus, canten, salten com si foren micos… L’èsser diminut ara escolta Aretha Franklin amb un somriure d’orella a orella… s’imagina amb Marilyn en un elegant bar de la tercera avinguda de Nova York… Beuen una ampolla de Mumm…  ell de sobte s’abraona sobre ella i li mossega el mugró del pit esquerre per sobre el seu jersei morat d’angora. El jersei queda mullat en aquella part i a ell se li omple la boca de pelussa… Marilyn riu com una boja i els pits li ballen…

Comença a ploure. Ell no sap què fer. Saltaria sobre ella, l’abraçaria, se la menjaria a poc a poc a mossegades petites… moriria per un sol bocí del seu alè ben a la vora de la seua boca… la dona només mira per la finestra. Plou, dèbilment. Ara li diria tot el que durant aquests anys ha callat però no creu que el puga escoltar. En qualsevol cas, de què serviria? Es desespera. Li parla sense despegar els llavis: on has estat tots aquells anys? Què has fet? On ets? On vas…? s’acaba el temps, implacable, malparit, el temps fill de puta, impossible ara tornar endarrere… Recordes quan no existia el temps? Recordes quan érem immortals?… No, potser no te’n recordes… o potser sí… Tindràs uns fills i un marit, una vida d’ordre com la que tots tenim. Uns costums castíssims d’acord al deure moral de servir els teus. Ausades que has estat enyorada…. Digues-me alguna cosa? Un sí o un no… Capcineja només si vols… mostra’m un pit, castament si vols… dóna’m la mà… Ella, però, no sent res. Només mira per la finestra. No l’ha vist. No el veu. Potser no el veurà. Ell calla… Bé, rebenta de silencis.

Quarta parada de les nou… Només baixa ella. Continua plovent. El nan ja ha tombat sobre el seient de cuiro vermell d’aquell bar de la Tercera, el cos imponent de Marilyn. L’escomet amb l’ímpetu d’un brau… Marilyn s’enrosina i riu molt feliç, deslliurada del tot al plaer… El vell estranger tornar a estossegar molt poques hores abans de morir… la senyora grossa continua parlant i parlant i parlant… Plou. És una pluja fina i freda. Ell es queda al seu seient, quiet, sense saber què li cal fer ara. El bus arrenca de nou i enfila l’avinguda en direcció cap a l’infinit. D’esquitllentes la veu peuplantada sobre la vorera. És una dona encara molt fina, bella. Una dona pàl·lida que vesteix tota de negre…

 

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s