Felip VI i jo

*Article de Francesc Viadel publicat el 28 de novembre de 2016 a La Veu del País Valencià.

Família real a finals dels anys 70.

Família real a finals dels anys 70.

El 19 de juny de 2014 va ser proclamat rei d’Espanya, Felip Joan Pau Alfons de Tots els Sants de Borbó i Grècia com a Felip VI. Era dijous i l’única cosa que recorde d’aquell dia és que feia molta calor i que, com de costum, la faena m’eixia per les orelles. No veig perquè m’hauria d’haver interessat que el feren rei després d’haver-me passat tota una vida, i amb tot el dret del món, ignorant-lo. Ignorant-nos… Ben mirat, perquè hauria jo de preocupar-me de la seua agenda, de tots els seus maldecaps dinàstics? Des que existim tots dos, s’ha preocupat ell mai dels meus problemes? Gens ni mica, tot i que que hem estat molt a prop l’un de l’altre, més del que ell mai es podria imaginar. Vull dir que hem habitat el mateix plànol d’existència d’un país que per a ell ha estat una heretat i, per a mi, un pes insuportable a causa de ser ‘ningú’. També per ser ciutadà d’un territori perifèric, sotmès a la lògica d’un Estat voraç, parasitari, uniforme, unitarista a consciència malgrat la retòrica ampul·losa d’un constitucionalisme contaminat de franquisme. Hem compartit, també, un temps històric que ell ha cavalcat com qui cavalca a lloms d’un ase i que a mi m’ha passat pel damunt atesa la meua condició de fulano qualsevol.

Felip va nàixer un 30 de gener de 1968 a la clínica de Nuestra Señora de Loreto de Madrid i va ser batejat a la Zarzuela un 8 de febrer del mateix any, en presència d’una mà d’excel·lides personalitats entre les quals s’hi comptava el dictador Franco, el gran benefactor de la seua nissaga, una mena d’avi malparit. Jo vaig nàixer a les 9 del matí d’un 6 d’abril de 1968 a l’Hospital Universitari de València i sé el lloc on vaig ser batejat, Sant Jaume Apòstol d’Algemesí. Mai no me n’he preocupat, però, de saber-ne el dia segurament perquè mai ningú no m’ho ha demanat, ni li ha importat. Al meu bateig vingueren només els meus, d’això sí que estic molt segur. Sé també que no hi va haver convit perquè encara estàvem de dol del meu avi patern, escrivent, catòlic fins al moll dels ossos, un senyor d’ordre a qui no van poder presentar-me mai però que m’hauria agradat molt conèixer. De tot allò, del meu naixement i del meu bateig, no n’ha quedat cap rastre gràfic, ni cap notícia a les hemeroteques.

Ell va créixer com un príncep, en un ambient de luxe, lluny de qualsevol preocupació material i mentre molts li pensaven, li apedaçaven, li emmotllaven el seu futur. Jo, en canvi, vaig ser eternament un infant d’hivern que a les nits de fred es calfava al costat d’una estufa de butà en una sala diminuta d’un pis miserable, arraulit junt al seu pare, un jornaler aleshores encara jove i, això no obstant, esgotat de gratar la terra amb les ungles, de mirar cap a un avenir grisenc sense poder albirar cap esperança. Eren anys de misèria assuavida, adormida, petita, humiliant, silenciada, atemorida… Fet i fotut, la meua família real suportava malament el pes de la corona.

A ell l’enviaren a estudiar a l’estranger, el van fer soldat i hereu d’una corona. Res a veure amb el que em va passar a mi, estudiant d’un institut públic sense cap ínfula. Més tard estudiant pobre d’una universitat pública a la qual haig d’agrair que m’ensenyaren realment a llegir i escriure, on vaig poder amb molt d’esforç obtenir un títol que m’ha permès defensar-me en la vida no sense passar per moltes dificultats. Un títol universitari que vaig pagar a força de llarguíssimes jornades de treball en el camp, d’estar-me’n de moltes coses, també d’algun àpat, clar.

A diferència d’ell, tampoc vaig fer el servei militar. Em van lliurar els meus peus plans de segon grau i un oficial malcarat que em va fer sentir com una ovella. No crec que haguera pogut suportar viure entremig dels d’aquell exèrcit hereu d’una rebel·lió sanguinària i que aleshores es vantava encara de ser invicte sobre un poble al que havia matxucat sense pietat. Un exèrcit on la meua llengua hauria estat proscrita com en l’escola, on haurien intentat de totes totes avergonyir-me per allò que realment sentia que era, amb l’única finalitat que acceptara sense renecs la condició nacional que se suposava que em pertocava, la d’espanyol i la de súbdit, ves per on, del seu pare. I quin pare! Tan diferent del meu. El meu, un gegant d’orgull però sense agenda, sense grans negocis, sense còmplices, sense un clau, sense poder, sense amants, sense cort… Súbdit jo? Per què collons hauria de ser jo súbdit de ningú? Quan ho pense em venen ganes de riure i tot.

L’altre dia, mentre treballava en casa, com d’habitud contra rellotge, acabant articles, atenent els correus dels estudiants, preparant la classe de l’endemà, Felip VI va inaugurar la XII legislatura de les Corts espanyoles. Va dir, entre d’altres coses, que la corrupció havia d’arribar a ser un trist record. I ho va dir envoltat de diputats d’un partit podrit fins al moll dels ossos on no van faltar personatges esguitats per la corrupció com Rita Barberà (per cert, quina mala llet fins i tot per a morir-se). També va parlar de la diversitat cultural d’Espanya i del respecte a la llei, però ho va dir només en castellà i mentre l’Estat continua la seua persecució de les institucions catalanes i de tots aquells representants que legítimament i pacífica exigeixen un referèndum per a decidir sobre el seu futur com a poble. També va dir que les autonomies tenien l’obligació de garantir la igualtat de tots els espanyols, això és, que cap tenia més drets que una altra, un bonica metàfora per a negar el pa i la sal a uns i continuar mantenint uns desequilibris que permeten els pessebres dels poderosos i el manteniment forçós de la unitat espanyola. Va demanar també diàleg i respecte a la llei en un país amb una judicatura que aplica l’arbitrarietat i el nepotisme amb descaradura, on els bancs fan fora les persones de les seues cases després d’haver estafat mitja humanitat. Alguns diputats li van fer un lleig al monarca. La majoria, però, li va aplaudir el seu conte de fades o la seua impostura. Els convenia.

Vaig escoltar el discurs des del meu minúscul despatx, mentre treballava. Em va produir una immensa sensació d’indiferència i de cansament, com la seua coronació. Vaig comprovar, una vegada més, com en tots aquests 48 anys, que jo vivia en la realitat mentre que ell ho feia en un conte. Em vaig adonar que res no havia canviat. Ell envellia sent un rei. Jo envellia sent un infant d’hivern.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s