La voracitat de Saturn

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de novembre de 2016 a Nació Digital.

1895267És com si el seu orgull ferit, enorme com una serralada de granit, se li hagués anat dissolent en la sang, enverinant-la per dins fins a destruir-la, fins a fer-la miquetes. El final de Barberà és digne de la més dramàtica de les òperes o del més amarg dels drames. La seva mort a penes admet la ironia, si de cas el sarcasme cruel de tots els que van ser els seus maltractats enemics, el d’un grapat també de ciutadans fastiguejats per allò que representava, la dreta més extrema transvestida de democràcia.

Molts l’idolatraven com només es pot idolatrar a un sàtrapa. Però molts també l’avorrien. Les xarxes han recordat fins a afartar-se’n com Barberà, encara coronada, feia pam i pipa des del balcó de l’ajuntament de la ciutat als desconhortats familiars de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006. Com li han recordat, també, jocosament, la seva afició descarada als Vuitton, un dels regals preferits de les bandes de gàngsters que van apoderar-se del país amb la complicitat dels seus propis confrares. Li han tirat en cara, amb el cos encara calent, que ella mai no va tenir pietat dels seus contraris. I aquesta és, mal que pesi als hipòcrites i als llepaculs, la pura veritat.

Fet i fet, Barberà va ser incapaç de dialogar mai amb ningú que no fos ella mateixa. Va matxucar qualsevol rebel·lió veïnal sense miraments, la dels veïns de Patraix, la dels d’El Cabanyal… estigmatitzant-los, criminalitzant-los… Va humiliar l’oposició i, encara, als seus més pròxims col·laboradors si de cas intuïa un bri de desaprovació en algun dels seus gestos autoritaris, sovint de nena malcriada. Nostàlgica febril del franquisme ni als assassinats pel règim va reconèixer el seu dret a ser plorats. Al capdavall, el vell general no havia fet més que salvar Espanya de la barbàrie.

Volia València com es vol a un esclau i no va dubtar en agenollar-la davant de Madrid quan allà manaven els seus o d’exposar-la fent sonar totes les trompetes irades del provincianisme més rabiós si de cas el poder canviava de mans.

La filla del falangista, l’emperadriu dels mercats, la Dux absoluta de València, podia ser ara mateix l’encarnació del déu Saturn devorant els seus propis fills o la fetillera venjativa arrossegant en la seva desgràcia aquells que van sacrificar-la covardament per a salvar-se. Ben mirat, la seva mort ha estat tan excessiva com la seva trajectòria política i vital, plena de clarobscurs, també de secrets inconfessables.

Ara els seus la santifiquen, la pugen als altars de la glòria civil, l’entronitzen com a l’alcaldessa de les espanyes. Barberà, però, no va passar mai de ser una dirigent mediocre d’una ciutat que va condemnar per incapacitat i mentalitat al faraonisme més xaró. D’una ciutat que va mantenir quasi durant una eternitat en la seva condició de capital de províncies genuflexa per a desesperació de les minories més preparades a les quals va marginar amb capteniment, per pur revengisme polític.

A l’hora de la veritat, inicialment, es va limitar a completar l’obra del seu antecessor, Ricard Pérez Casado, mentre li negava el pa i la sal. Després, en plena orgia de la rajola, va entregar les claus de la ciutat als constructors que van apedaçar-la aquí i allà, voraçment, sense consensos pertorbadors. Com sigui, la van votar a cor que vols, convertida en matrona virginal o en encarnació d’una València durant molt de temps atrapada en el passat, enverinada per l’anticatalanisme, narcotitzada pel xovinisme, amb unes esquerres en desbandada, ostatges ara i adés del pensament hegemònic d’una de les dretes més cavernícoles del sud d’Europa.

Intentaran santificar-la, cert. I de la seva exaltació treure’n profit. Potser se’n sortiran. Potser demà molts només la recordaran com un Saturn voraç que va morir de ràbia i de pena.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s