De La Linge a l’oblit dels horrors de la guerra

*Article de Francesc Viadel publicat el 21 de novembre de 2017 a La Veu del País Valencià.

14-18-premieres-lignes-dans-la-region-des-eparges-1915

La darrera vegada que vaig pujar a La Linge era a les acaballes de l’agost i plovia. Una pluja persistent i molt freda et calava fins al moll dels ossos i feia impracticable la visita a les trinxeres alemanyes. Així les coses, el petit museu del Memorial du Linge es va omplir en un tres i no res de grups d’escolars i de turistes despistats per a alegria del grapat de jubilats entusiastes que, des de fa molt de temps, es fan càrrec del manteniment i de les visites. L’indret, situat als Vosges alsacians, és un dels llocs de batalla més emblemàtics de la Gran Guerra. Allà mateix, quasi a tocar del cel, entre el 20 de juliol i el 15 d’octubre del 1915, van perdre la vida 17.000 soldats de l’exèrcit francès i alemany –deu mil d’ells francesos– durant el transcurs d’un seguit de combats d’una gran crueltat. Tot i que tots dos bàndols es van massacrar ‘legítimament’ per la possessió territorial d’Alsàcia, la única petjada èpica visible que ha restat és la del vencedor. Mai no hi ha glòria ni pietat per al derrotat.

Passejar per les restes de La Linge és com endinsar-se en l’ànima d’una malmesa pel·lícula de cinema mut, com visitar l’escenari d’un estrany teatre abandonat. El pas del temps ha convertit aquell paisatge en un món, un punt irreal, que a penes cobra sentit a través dels objectes dipositats a les vitrines del petit museu, això és, dels uniformes, dels estris de la vida quotidiana dels soldats, de les armes, de les banderes… Els més joves s’atansen a aquelles restes del naufragi de la història amb un punt de perplexitat, aparentment sense gaire interès, quasi segur que sense saber com vincular aquell fet a la seua realitat immediata. Són europeus que no han conegut cap guerra. D’alguna forma, les guerres són allò que passa als telenotícies, en països llunyans que tenen molt a poc a veure amb els seus. Fins i tot, la tragèdia balcànica de la dècada dels noranta representa no un fet remot, sinó desconegut, ignorat a les escoles, a penes recordat als mitjans de comunicació. L’oblit ens aclapara. El nostre és un món dominat pel presentisme, per la immediatesa. Sembla que ja no tenim temps per a pensar en el passat.

La Gran Guerra no va ser, però, cap ficció. Les solitàries trinxeres de La Linge, avui assetjades per una vegetació exuberant, són una de les moltes petjades que encara existeixen d’un esdeveniment que, pel cap baix, va deixar 10 milions de morts. Una mortaldat que va afavorir extraordinàriament el progrés tecnològic que la humanitat havia acabat d’assolir. Ningú no va poder evitar una de les catàstrofes més terribles de la història recent de la humanitat. L’entusiasme patriòtic, l’avarícia i l’obsessió pel poder van poder més, com sempre, que els discursos pacifistes, que la política.

Poc després de visitar La Linge, durant una estada a la Bretanya –amb 240.000 morts en el conflicte–, vaig llegir La por de Gabriel Chevalier. Als 18 anys l’escriptor de Lió va ser mobilitzat i enviat al front. El seu llibre, tal com explica al prefaci de l’edició del 1951, és un al·legat contra la guerra. Publicat el 1930, nou anys després i d’acord amb el seu editor, Chevalier va decidir suspendre la venda. Començava la Segona Guerra Mundial i les paraules de Chevalier només podien sonar a derrotisme, a traïció, a covardia. Assegurava l’autor que, quan la guerra es fa present, “no és moment d’advertir la gent que es tracta d’una sinistra aventura de conseqüències imprevisibles”. Al capdavall, la guerra era un fet que calia comprendre abans i actuar, doncs, en conseqüència.

I la guerra és un desastre, res a veure amb allò que ensenyaven als joves soldats que si era “moralitzadora, purificadora i redemptora”. La guerra és igual a tortures, fam, traïcions, tuberculosi, sadisme, terror… I, també, a heroisme. Un heroisme, però, excepcional que, en cap cas, diu Chevalier, compensa la immensitat del mal.

Els crítics han convingut que La por és un dels millors llibres que mai s’han escrit sobre la Gran Guerra. Una vegada llegit només es pot estar d’acord sense necessitat de conèixer cap més obra. El relat de Chevalier és cruent, ple de passatges aterridors, un retrat brutal de la mort en tota la seua esplendor escrit des de la insignificança de l’home que té por, una por atroç en un lloc “on et poden especejar de viu en viu en qualsevol moment”. Sens dubte, Chevalier va escriure el seu llibre com un advertiment. Ben mirat, hem omplert el món en un lloc ple d’advertiments per evitar repetir l’horror, el mateix que avui es viu a la propera Síria, en tants indrets del planeta. Cementeris militars, osseres, monuments, museus, memorials… Llàstima que massa sovint ens passegem per tots aquests indrets amb indiferència, com uns estúpids turistes desenfeinats, ignorant el seu sentit profund, convertint en un fet absurd el sofriment de tanta gent.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s