La trucada

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de novembre de 2016 a La Veu del País Valencià.

cabina-unaLondres no era el final de res com potser s’havia pensat en algun moment aquell juliol just abans de tirar-se a la carretera, de prometre’s que mai més no tornaria, de fantasiejar amb la seua desaparició per sempre més. Ho va saber quan des de la coberta d’aquell ferry gegantesc, mort de fred i de son, va albirar els penya segats de Dover, aquella murada imponent com l’esquelet d’un monstre marí abandonat sota un plovisqueig de gel quasi imperceptible, amenaçat per un violent onatge d’acer.

Només unes hores després, des de la finestra de l’habitació d’una petita casa en Medora Road, en el cor de Brixton, Marçal L. va contemplar atònit, entre els arbusts d’un parc abandonat, en els patis infectes de les cases blanques i roges, també en les goles de les xemeneies, la negritud de Harlem que un dia va estimar Lorca després de conèixer el desengany: panderoles borratxes d’anís, els ulls glaçats dels cocodrils, la remor, el silenci i els ullals, el venedor ros d’aiguardent, una muntanya de safrà, el vell tatuat de setes, el desesperat rei de les barbes llargues vigilat per la mar…

El cas és que aquella primera boqueta nit de Londres es va sentir molt sol, molt trist. Era la tristesa immensa del que fuig de la vida cap a enlloc. Endarrere havia quedat aquella seua nissaga que li pesava com plom en l’ànima, la casa terrible amb els seus fantasmes enfurismats, envaïda pels insectes, les lletres secretes que ella li havia estat escrivint durant tota una eternitat pulcrament ordenades dins d’una capsa de fusta vermella que el futur va acabar per consumir, una promesa no dita que mai no havia de complir-se encara que aleshores, ell, no ho sabés encara.

Trist. Es va sentir tan trist com aquelles vesprades fosques perdut en la gran ciutat devoradora, la ciutat perfumada de mantega fregida i cautxú recremat, assetjada per la deessa Kali des del secret dels roures, des de la boca pudenta de les clavegueres, des de les entranyes dels poals de fem abandonats en els carrerons, des de la mirada de por de les rates, la ciutat gust de cervesa de sang tèbia i ronyons, la ciutat d’aquella strip girl de deu lliures i mirada melangiosa que encara mor entre les quatre parets d’un local infecte del Soho, la ciutat de les iguanes endormiscades sobre coixins turcs darrere dels vidres calents de les bay windows… la ciutat que des de sempre havia somiat.

En algun moment, certament, va pensar que mai més no tornaria d’aquell laberint. Tornar hauria estat perdre una altra vegada, com sempre. Al capdavall, res ni ningú no l’esperava. Com ell, milions d’éssers s’abandonaven cada dia al deliri de la multitud. A ningú no li importava aquella gent. Nàufrags oblidats en meitat del temporal del present. Vides, com l d’ell, a la deriva.

Cada dia del món vagarejava per aquelles amples avingudes, sense un clau a la butxaca, sense res que fer, amb la única obsessió d’aconseguir fer-se invisible. Pensava que ho aconseguiria. Només el turmentava, però, el dubte de saber si aquella xicota prima i de pell pàl·lida el deixaria partir, el deixaria anar-se’n definitivament. A la cartera guardava un paper rebregat amb el seu número de telèfon. Un migdia va decidir trucar-li. En Atlantic Road, enfront d’una perruqueria afro i d’una oficina de canvi de divises, mentre un home de color de quasi dos metres cridava embogit “my name is Moses”, va trobar una cabina de telèfon. La cabina feia olor d’esperma i de tabac fred, d’abandonament, de restes de pizza i de pollastre precuinat, de desesperança. La cabina era també una làmpada màgica amb un geni del desig ocult disposat a acabar per sempre amb la solitud: Mistress Leyla, all services… Marie, young ex model, no rush… beautiful norwegian girl, V.I.P service… Marçal L. va marcar el número i va esperar. A l’altra banda del món, del seu món, en un món incendiat pel sol de l’estiu, de carrers buits i silenciosos, en un món de terra, va sonar insistentment un telèfon. Ningú no esperava, però, aquella trucada. Ningú no el va despenjar mai. Va insistir una i una altra vegada, durant anys fins que la ciutat se’l va tornar a engolir, només per un temps, però. Llavors, un dia va tornar i va perdre. Molts anys després encara guardava aquell número de telèfon, la memòria confusa d’aquella trucada, d’aquell silenci des de l’altra banda del mar. A la vora passaven els trens. Allò només va ser el principi.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s