Carles García Fas o franquisme per a faves

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 7 de novembre de 2106.

El dirigent juvenil del PP, Carles García Fas.

El dirigent juvenil del PP, Carles García Fas.

El franquisme fou un règim totalitari que es va edificar sobre la base del terror, de l’eliminació sistemàtica de l’adversari. L’afirmació no admet gaires matisos i el més fava de l’escola pot capir el seu significat més profund tenint uns rudimentaris coneixements d’història i un cèntim d’euro de sentit comú. Amb tot i això, sorprenentment, a molts militants i dirigents del PP no els entra en el cap. Continuen referint-se a aquell règim abominable amb un deix d’admiració i de nostàlgia, en allò que podem considerar un perillós exercici de banalització d’una de les dictadures més terribles i sanguinàries d’Europa. Per a aquests energúmens el franquisme no va ser tan dolent, en qualsevol cas un mal menor.

No parle de suposats militants nonagenaris fidels potser encara als seus orígens ideològics més immediats, tan allunyats de la tradició conservadora europea, sinó d’alguns que són quasi uns xiquets acabats de deslletar. El cas és que, de tant en tant, apareixen saludant a la feixista i fent-se una fotografia al costat d’una bandera d’Espanya amb ‘pollastre’, fet i fotut vantant-se públicament de professar unes idees que farien vomitar qualsevol ciutadà decent i que, en qualsevol país democràtic, mereixerien el repudi públic.

L’última pallassada franquista l’ha protagonitzat Carles García Fas, dirigent de les NNGG de la Vall d’Uixó. El xicon d’Isabel Bonig, s’ha indignat perquè la conselleria, en compliment de la Llei de la Memòria Històrica, ha retirat un escut de la dictadura de l’I.B. Botànic Cavanilles. Segons García, els símbols franquistes formen part de la identitat de La Vall d’Uixó, el franquisme ha forjat la idiosincràsia dels vallers i, per si encara no fóra prou, va fer gran la ciutat gràcies a la fàbrica de Segarra, que va prosperar fent sabates per a l’exèrcit vencedor. Així, doncs, ‘quin mal pot fer aquell escut que manté viu el record d’uns anys tan bons?’, es pregunta l’aspirant a polític.

García Fas ignora deliberadament els 31 vallers que van morir víctimes de la repressió, 24 d’ells afusellats i 7 morts en diferents presons en la immediata postguerra així com tots els que van patir durant els 40 llargs anys de dictadura. Ignora el fonamental –tot i que paradoxalment diu també que mai no defensaria un règim totalitari–, com és que el franquisme fou un règim criminal que va garantir els interessos i els privilegis de les classes socials dominants a força de sotmetre i explotar els treballadors.

indiceEscriu el doctor Fernando Peña Rambla en un article per a la revista Saitabi: “L’Estat franquista desenvolupà una legislació social, fortament repressiva per a la classe treballadora i àmpliament afavoridora dels interessos dels propietaris dels mitjans de producció”. Un sistema basat en la legislació feixista italiana que es traduí en salaris de misèria i explotació laboral. Peña ha estudiat a fons el cas de la fàbrica Segarra i la descriu com una factoria enquadrada en aquest sistema i orientada a un paternalisme que “creava un món tancat i exclusiu, caracteritzat per l’autoritarisme, la jerarquia clarament definida, la disciplina i el control absolut de la mà d’obra, tant dins com fora de la fàbrica”. I afegeix: “Tota la vida dels treballadors quedava directament o indirectament controlada pels patrons, tota la seua existència quedava dins de l’empresa”. Segarra degué de ser, sens dubte, un dels casos més extremats d’aquesta lògica. Com que es guanyava un salari miserable, els propietaris de la fàbrica oferien l’oportunitat als seus treballadors de guanyar el diumenge un altre jornal de misèria treballant deu hores en les seues terres.

L’historiador conclou: “(…) els treballadors de l’empresa Segarra de la Vall d’Uixó sofriren en els anys de la postguerra una situació greu provocada per la insatisfacció d’un salari baixíssim que, malgrat les mesures paternalistes practicades per l’empresa, els abocaren a buscar alternatives il·legals per a garantir la seua supervivència.” Heus ací la realitat del món ideal de Segarra imaginat pel jove dirigent del PP.

Sens dubte, a Carles García Fas l’ha traït la ignorància, les ganes irreprimibles de parlar per parlar confonent la política en una xerrameca difosa per les xarxes socials i, sobretot, l’herència mental d’una visió del món anacrònica i reaccionària inculcada durant més de 40 anys sense que l’existència d’un règim formalment democràtic l’hagi pogut anul·lar del tot. Sincerament, crec que és impresentable, ridícul, que un jove que ha crescut en un règim de llibertats puga pensar i dir favades com les que diu. Impresentable i preocupant. Tot plegat, banalitzar el mal mena a tornar-lo a repetir, banalment, amb totes les seues brutals conseqüències. No és una broma en una Espanya on es permet a un Tribunal com el Constitucional dominat per jutges ultraconservadors inhabilitar polítics escollits a les urnes per complir amb el manament democràtic que se’ls ha delegat; on el Consell del Poder Judicial i els capitostos del Tribunal de Comptes col·loquen els seus fills i parents sense miraments; on els constructors i els empresaris desvergonyits amb connivència amb un PP podrit han fet i desfet fins a arruïnar el país; on una bona part de la societat continua comportant-se com un autèntic ramat d’ovelles. Estem davant de la persistència nociva d’un passat horrible, la confirmació d’aquella frase cínica del “todo está atado y bien atado” pronunciada per Franco en el discurs de Nadal del 30 de desembre de 1969 on va anunciar la designació de Juan Carlos com a futur monarca.

Al País Valencià tenim uns magnífics historiadors i politòlegs, psiquiatres, sociòlegs, pedagogs… Potser seria hora de proposar-los que escrigueren un manual didàctic sobre el franquisme i les seues conseqüències, per higiene, sempre pensant en els més soques, amb la idea que s’obliden d’una vegada per totes del nan sangonós i es convencen de les bondats de la democràcia. Definitivament, mentre la xifra de nostàlgics i desinformats siga tant elevada entre nosaltres, no podrem viure tranquils.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s