Meravella veneciana

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 31 d’octubre de 2016.

 

Tota la nit ha estat plovent. Per un moment semblava que el vent i l’aigua ho arrancaria tot de soca-rel i s’ho enduria cap a l’oblit. Era la fi del món. A la matinada, però, els trons han fet mutis, s’han apagat els llamps i el vent ha cessat deixant al seu darrere olor de canyes podrides i fang. Aleshores, el cel s’ha anat il·luminant poc a poc amb un to gris basalt. Ja no plou però fa un fred gairebé glacial, insòlit per a un agost. És com si de colp i volta l’hivern, amb totes les cauteles d’un fantasma, hagués baixat de sorpresa des de les Dolomites. Durant la nit, els dracs orientals que habiten secretament les profunditats de la llacuna veneta han alenat amb força i ara una boira espessa reposa sobre les aigües, tenyeix l’atmosfera com una bava, s’esllavissa silent entre els pins que creixen a la riba.

A Fusina s’ha fet de dia sense ganes. Els turistes somnolents es dirigeixen lentament cap a l’embarcador i tot seguit pugen al vaporetto amb la mateixa manca de destresa d’un ramat d’ovelles. Malgrat el mal oratge, la humitat, hi ha molts que intenten trobar lloc a proa. Per res del món es perdrien l’espectacle del petit vaixell tallant la boira camí cap a Venècia. Lluís G. ha estat un dels afortunats que ha pogut fer-se amb un seient. Davant seu ha trobat lloc també una família italiana. Són inconfusiblement del sud, menuts, de pell fosca, ennegrida pel sol. Tots quatre s’han mudat per a visitar la ciutat igual com es mudava la gent d’un qualsevol poble del nord fa deu anys o potser més. Sobretot ella que duu un vestit blau cel amb un coll de randa blanca, una jaqueteta prima com el paper, unes sabatetes negres de nina. Se la veu tímida i malaltissa, com si estigués a punt de trencar-se. El marit, cap gros i quadrat, ample d’esquena, amb unes mans de gegant, l’estreny amb força entre els seus braços. El xiquet i la xiqueta, bessons, d’uns deu anys acabats de complir, seuen ben junts, arraulits. Tots quatre tenen els ulls ametllats i negres,  grossos com el puny, i uns llavis molsuts, plens de sang.

El vaporetto avança trencant amb el seu ronc el silenci del llac. Tothom parla animadament.  El cap de família no es distreu. Només pot mirar cap a l’horitzó. Voldria perforar amb l’esguard la boira i albirar tot d’una el perfil de la ciutat. Lluís G. l’observa uns segons i de seguida, també, intenta travessar amb els ulls aquell tel pegallós i humit que amaga la ciutat. De colp, en la llunyania apareix Venècia… El campanar de Sant Marc emergeix d’una màrfega de cases blanques i roges, forada amb la seua punta la panxa del cel. Mireu! Mireu!, exclama el pare bocabadat. Els seus, llavors, es queden atònits. De colp obliden l’obagor del bosc de les alzines i els faigs, dels avellaners, la màgia dels grèvols, la mirada sinistra de la guineu assassina oculta entre els arbustos, la sal que prenya la terra eixorca del país de Messina, el lloc trist on arrelen, oblidaran que són només per ser-hi ciutat. Pare! Pare! Mira, allà baix, mira, és veritat, allò és Venècia!, repliquen els entusiasmats infants mentre ell somriu beatíficament i la dona no diu res i es limita a recolzar el cabet sobre el seu muscle, tan feliç de veure que ha pagat la pena estalviar durant tants anys per poder fer aquell viatge. És bella, molt bella! La cosa més bella que mai no he vist!, crida el pare mig plorós, mirant fixament Lluís G., aquell desconegut que seu davant seu, amb qui s’ha trobat fa pocs minuts i que ara sembla que ha caigut víctima d’un encanteri. Es creuen les mirades. Secretament, un maleeix el seu cementeri penjat d’un barranc i el dring irritant de les campanes de Sant Nicolò di Bari en meitat de les vesprades de foc de l’estiu, les quatre oliveres moribundes de la plaça… L’altre odia la vall verda i solitària fuetejada pel ponent infame, la factura humil dels carrers on de menut va jugar, l’ombra de la figuera i la set… Ara a tots dos només els importa Venècia, la promesa de Venècia, el goig de Venècia, la meravella de Venècia… Ja arriben, estan a punt d’arribar, la ciutat és a tocar… De sobte, però, la boira s’engul el món sencer. Un vent perfumat de mort s’aixeca amenaçador des de les entranyes de la llacuna. Es fa el silenci, absolut. Silenci de nit o silenci d’abisme. La ciutat se’n va. La ciutat sempre ve i se’n va, se’ns insinua, ens sedueix, ens excita, ens abandona, s’amaga… El vaporetto ronca dèbilment en meitat del no-res. Es perd en meitat del no-res com es perd amargament el record d’allò que més estimàrem enmig de la remor dels dies. No ho saben ni ho poden arribar a sospitar, però mai no tindran Venècia, la meravella de Venècia. Només tindran boira.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s