Marta Torrado, un cas patològic de catalanofòbia

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 d’octubre de 2016 a La Veu del País Valencià.

La diputada del PP, Marta Torrado.

La diputada del PP, Marta Torrado.

Al País Valencià, molt especialment a la capital, de sempre hi ha hagut individus d’un anticatalanisme malaltís. Almenys, des que Franco va deixar òrfena una part de la seua feligresia més devota i descendents. N’hi ha a manta i tenen quasi la mateixa simptomatologia i el mateix perill que els infectats de les pel·lícules de morts vivents.

Vivint a la ciutat he patit catalanòfobs a la faena, al perruquer, al bus, en la cua de la caixa del supermercat… En una ocasió, no em van voler llogar un pis al centre (el mateix per cert que va ocupar l’insigne Santiago Ramon y Cajal) quan els propietaris es van assabentar que la meua dona era catalana. En una altra, l’ama d’un habitatge del carrer Alboraia em va dir que, mentre pagaren, ella llogava el pis a tothom llevat de “polacos y negros”. A València, han estat a punt també de colpejar-me en diverses ocasions només per parlar en valencià, per demanar en una botiga en valencià o per adreçar-me a un taxista en la llengua del país. A Alacant, fins i tot ho arribaren a fer, la vespra d’un cap d’any, a la porta del bar Época, en el centre històric… ‘Aquí se habla en español, picha’, em va bramar aquell energumen abans d’etzibar-me un bon mastegot.

Els d’aquesta mena solen estar tots tallats pel mateix patró. Són furibundament intolerants, illetrats, irritables, emocionalment incontinents, d’una hispanovalenciania acèrrima que no admet més matís que el de l’anècdota regional i encara no. Cal recordar que molts d’ells no saben dir ni el bon dia en valencià encara que presumeixen de coneixements de sociolingüística sincrònica i diacrònica com si hagueren estudiat amb el mateix Lluís Vicent Aracil. No en saben perquè l’ignoren. D’altra banda, parlar-lo, els faria sentir com un indígena de l’Amazònia. Potser s’ennuegarien i tot fins a l’asfíxia intentant-ho. Si grates una miqueta, potser descobreixes que, a part dels catalans, tampoc no els agraden els africans pobres, els que són més llestos o més rics que ells, el món quan no te l’ensenyen des de les finestres del bus d’una excursió organitzada.

Quan el catalanòfob és una persona qualsevol del carrer, un pot arribar a sentir llàstima. Quan és algú que representa que té estudis, la llàstima pot convertir-se en menyspreu. Quan és un representant polític, el sentiment només pot ser d’oberta rebel·lia i ràbia, com el que em provoca la diputada del PP, Marta Torrado.

Torrado, a part d’haver estat la llepaculs més excel·lida de Rita Barberà, no ha fet cap més mèrit que passar-se tota la seua carrera política bramant contra “rojos y separatistas” amb les maneres d’un camisa blava. Ara, a més, escriu unes columnes amb un estil infame, autèntiques gloses a l’art del pedorreo (en valencià, de la coentor) on sol exhibir sempre, amb un llenguatge infantil, la seua ferotge catalonofòbia.

El darrer, No nos haréis catalanes, l’ha dedicat a la Plaça del Llibre que, segons diu, li va amargar un dia en què pensava passejar-se per la ciutat a la cerca de temes que la inspiraren. El problema és que la mostra estava dedicada als llibres en català. Com no podia ser d’una altra manera, Torrado, se’n recorda també dels mestres en valencià als quals acusa d’“inocular la doctrina nacionalista de las entidades Acció Cultural y Plataforma de la Llengua en las mentes del alumnado de Primaria, ESO y Bachillerato y por supuesto familiarizarlos con el catalán, un idioma que pretenden normalizar en el territorio valenciano”.

A molts, aquesta mena d’escrits, encara els fan gràcia. Els optimistes del miracle de la recuperació no es cansen de dir burletes que això de l’anticatalanisme és cosa del passat però l’anticatalanisme continua reproduint-se com si no res en diaris de gran tiratge, passant desapercebut, com una cosa banal.

Potser és que ningú no ha fet l’operació de canviar els personatges del relat histèric de Torrado per tal de veure amb claredat quina és la magnitud de la tragèdia. Vull dir, què hauria passat si Torrado haguera carregat en els mateixos termes contra una fira del llibre àrab? O una de jueva? O una de sèrbia o finesa?… El més probable és que cap diari no li ho hauria publicat. Si ho haguera fet, se l’haurien menjat a ella –i al diari– per un garró tots els defensors de la democràcia que sempre callen com a putes cada vegada que la víctima de la xenofòbia és un català o bé un pobre desgraciat al qual han apallissat o denunciat per atrevir-se a parlar en valencià.

La qüestió no és banal. Si una diputada qualsevol pot atacar una fira del llibre perquè els llibres són en català o bé insinuar que tots els professors de valencià són com una mena de fanàtics proselitistes sense que ningú no s’adone de la gravetat que això representa, és que tenim un problema. Torrado insisteix a estigmatitzar amb l’únic objectiu d’eliminar simbòlicament els que considera els seus enemics mortals. Ho fa com si no res… Parla d’inoculació, de malson, d’indignació en referir-se als llibres en català i als que els llegeixen o els propaguen, no cal dir-ho. Les paraules, va escriure Viktor Klemperer, autor de La Llengua del Tercer Reich, poden actuar com dosis ínfimes d’arsènic, un se les engul sense adonar-se’n, semblen no tenir cap efecte i, al cap d’un temps, es produeix l’efecte tòxic.

Voldria creure’m aquells que diuen que les coses han canviat tant, però, em tem que, si ho han fet, és a pitjor. L’anticatalanisme potser ja no es passeja amb saragüells i mocador de cap –o sí–. La impressió és que directament se’n fot de subterfugis indígenes per a practicar-lo des d’un espanyolisme agressiu i del tot desacomplexat. Una catalanofòbia que arrela al si d’una societat illetrada, panxacontenta, on l’autocrítica ha estat vençuda per un xovinisme alegre, vagament rural.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Marta Torrado, un cas patològic de catalanofòbia

  1. Josep Lluis Albinyana Olmos ha dit:

    Magnífica reflexió. Una advertència seria per a tots aquells que traten de mirar cap al costat quan s’enfrontent a aquesta iracúndia contra la llengua i la cultura que representa. ¿Que vol dir que és cosa del passat?…Mentres aquestes funestes criatures s’en atrevixen à inflar el pit i carregar contra la “invasió catalana” sent conscients que ho fan contra altres compatriotes, el nostre País no caminarà en llibertat. La indiferència front a la ccensura és tan roïn com la mateixa censura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s