Depredador

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 10 d’octubre de 2016.

A l’amic Manel Alonso. Contra els malparits.

depredador-imatge

Els únics de tot el despatx que es van adonar de seguida que aquell tipus era un fill de la gran puta, van ser els gaseles. Des de darrere dels pàmpols dels seus ordinadors, arraulits sobre els seus seients com ocellets en un fil de la llum, van observar cautelosament com César G., el nou cap, avançava per l’oficina fent grans camallades, sense mirar a ningú, mentre es pentinava amb les ungles la seua llarga cabellera. Els gaseles fins i tot van poder ensumar la barreja d’olor de sang, esperma i merda que desprenia cadascun dels porus de la pell d’aquell tirà. El cas és que des del primer segon que va aparèixer es van sentir greument amenaçats. Sabien que aquell malparit, així que poguera, els esquinçaria d’una sola queixalada. Ells eren intel·ligents, lleials, treballadors i ell, en canvi, presumptuós, mandrós i promiscu com un goril·la, fastigosament aprofitat com un poll i carnisser com un lleó. Era evident que allà no hi havia lloc per a tots. Ell els encalçaria brutalment, ells només correrien i saltarien esquivant les seues urpades.

Val a dir, que aquella mena de desgraciats sempre apareixien en els llocs quan les coses anaven pitjor. Amb l’empresa a la deriva, els de dalt, ja no sabien què fer-se, com salvar-la. Si tancaven portes s’havia acabat tot: els estudis dels seus fills a l’estranger, les segones residències, els vestits a mida, els millors restaurants de la ciutat. Havien entrat en pànic i feia mesos que buscaven algú que fos capaç de fer-los un miracle. Fins aleshores tothom els havia dit que ni parlar-ne, que no anirien a immolar-se a una empresa com aquella, que tot era inútil. Això fins que un bon dia el cosí d’una cosina d’un amic d’una amiga del cap dels de dalt, els va recomanar aquell xicot amb aires de marquès, que no havia treballat mai -ni ganes- però que era de molt bona família. Implacable amb els de baix –sobretot amb els gaseles- César G. la xuclava com ningú als que tenia per damunt d’ell. Es veu que als caps de seguida va causar-los molt bona impressió amb aquells sarcasmes seus pretesament intel·ligents, amb aquella seguretat, amb les seues prediccions tan triomfals com impossibles però que tant de gust donava escoltar. Quan ja els tenia més divertits va exposar que per a poder treure l’empresa del pou on es trobava només calia que li atorgaren tot el poder sobre una plantilla que, sense conèixer de res, no va dubtar a qualificar de càncer, que li deixaren fitxar uns quants professionals i que confiaren plenament en les seues decisions. Dit i fet.

La primera setmana van entrar sis nous empleats, totes xiques, amigues seues d’una antiga faena. Les noves van desplaçar tots els gaseles dels seus antics llocs de responsabilitat. A Pere M. el van canviar al torn de vesprada per a ordenar en l’arxiu fitxes d’antics clients amb valor arqueològic. A Maria P. la van enviar de reforç a l’oficina de l’Avinguda Calvet, a dues hores de sa casa en cotxe, sense saber que coi calia que reforcés. A Miquel N. se li va ordenar que correra la ciutat nit i dia per a cobrar deutes tan antics com les pintures de la cova de Parpalló, sense tenir en compte per a res la seua coixesa, record d’un atac de feridura relativament recent. A Lluís R. se’l va traslladar al soterrani on antigament havia estat el magatzem i on representava que prompte es muntaria una nova secció. A Ramon P. directament se li va manar que agafés vacances fins a nova ordre. I a Silvia O. se la va rellevar de secretària de direcció a secretària de ningú.

A poc a poc, tots van anar caient en una mena de depressió sabent-s’hi rellevats, humiliats, ignorats. Per si encara no fos poc, César G. cada dia els passava la seua grapa pel llom o per l’ànima i els arrencava un bocinet de carn o de dignitat mentre les de la claca li feien totes les festes, impúdiques i cruels.

El senyoret arribava a mitjan matí, pixava uns quants racons, insultava algú, manava alguna cosa i desapareixia fins a mitjan vesprada. Els divendres només treballava fins al migdia i els caps de setmana no agafava el telèfon ni que el món estigués a punt d’ensorrar-se. Com era de preveure, al cap d’uns pocs mesos, l’empresa va acabar tancant i convertint la majoria dels seus subordinats en uns cadàvers ambulants enmig de la tronada de la crisi més devastadora que aquells éssers havien conegut mai. Ell ja ho havia dit que faria el que podria, que amb inútils com aquells no hi havia res a fer, que el món era així, una selva on la vida era despietada.

Pere M. va morir d’un infart al poc de ser acomiadat, un diumenge a la vesprada mentre mirava un trist partit del Vila- real. Miquel N. va convertir-se en un banc del parc on duia cada dia la seua primera néta. Lluís R. se’n va anar a viure al camp amb els quatre xavos que havia estalviat, disposat a no tornar-se a creuar mai més amb ningú de la seua espècie. Ramon P. es va afeccionar a les col·leccions de quiosc i es va dedicar a construir maquetes de vaixelles, tancs, avions fins a les nàusees. Silvia O. va decidir continuar vivint fins que veiés aquell fill de puta patir el que ella havia patit.

Tots els de dalt, naturalment, es van tornar a situar de bell nou en el cim, un cim amb vistes a l’existència miserable i dura de la gent del carrer. També César G. va sobreviure gràcies al seu cognom, a la ignorància i la covardia dels que des de sempre l’han protegit, al seu desvergonyiment i la seua innata insensibilitat pel gènere humà. Diuen que fa poc que ha fet cap en un altre vaixell a punt d’enfonsar-se amb la promesa de fer un miracle.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s