Martí Domínguez, ‘Festina lente’

*Article de Francesc Viadel publicat al número 682 de Serra d’Or, corresponent a octubre de 2016.

L’escriptor Martí Domínguez. Foto/ El Temps.

Una de les obres més reeixides de la narrativa catalana actual comença discretament el 1987 a les pàgines del setmanari El Temps. Aquell any, l’editor Eliseu Climent, sent responsable de la secció de cultura de la revista Enric Sòria, demana a un jove Martí Domínguez Romero que formi part de l’equip de columnistes habituals. El xicot és aleshores un estudiant de segon de biologia, nét d’un dels periodistes i escriptors valencians més importants de la segona meitat del segle vint, Martí Domínguez Barberà. El seu avi, un veterà valencianista, es va donar a conèixer per recuperar la dramatúrgia en català al país, pels seus llibres, però sobretot per haver plantat cara a Franco amb el seu discurs que va pronunciar durant la proclamació de la fallera major de la capital, Valencia, la gran olvidada. La seva gosadia li costà poc després, el 25 de juliol de 1958, el lloc de director de l’influent diari Las Provincias i una condemna de per vida a l’ostracisme. Aquest és un fet familiar viscut que no passà desapercebut al futur novel·lista.

El columnista novell s’ha criat, doncs, en un ambient culte i és, a més, un entusiasta tant de les lletres com de la ciència. Tot plegat, una rara avis en un context cultural poc avesat a les barreges entre disciplines i en una ciutat com la de València fortament castellanitzada, que viu d’esquena al seu territori físic,  però, també, al seu territori sentimental. Acabada la carrera, començarà el doctorat en entomologia i coevolució, que el dugué a viure un temps a París amb el propòsit de fer recerca en el Muséum National d’Histoire Naturelle, a la rue Buffon.  I, encara, poc després viatjà per continuar investigant en la National Library d’Austràlia on trobà una col·lecció literària d’autors del segle XVIII.

Les seves peces periodístiques a El Temps, centrades en l’observació de la naturalesa, però sobretot en la relació d’aquesta amb la creativitat del gènere humà -“miques d’enginy” segons sentencia Ramon Folch, una mena de “miniatures artesanals” per a Xavier Duran– van a fer de fonaments d’una obra literària singular com poques n’hi ha en el panorama literari català.

“El seu era i és”, apunta l’escriptor i crític Enric Sòria, un articulisme molt poc comú, amb una gran varietat de registres, enginyós, agosarat, amb un repertori temàtic molt relacionat amb les preocupacions de les seves novel·les: la ciència i el coneixement, l’amor a la terra, la mirada sobre els universos vius… interessos tots d’un il·lustrat molt connectats amb els problemes del present”.  Un tipus de columnes que, segons Martí Domínguez, ja no es fan o que “ja no es demanen per part d’uns mitjans que tampoc no saben bé què volen, que estan  més interessats per l’article de consum ràpid, d’actualitat, sovint banal”. Bona part d’aquesta producció s’aplega en els volums Peiximinuti (1993) i Bestiari (2000), tots dos editats per Tres i Quatre.

Com sigui, els articles i la recerca acadèmica, la curiositat pel món,  duran Domínguez al terreny de la novel·la. Les confidències del comte Buffon, premi Andròmina 1997, serà el primer de tres magnífics títols amb l’univers de la Il·lustració com eix central. Després arribaran El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana 1999, i El retorn de Voltaire, premi Josep Pla 2007. Es tracta de tres obres d’una solidesa literària innegable i, alhora, tan lluny dels gustos literaris del lector mitjà català com de les estratègies de les editorials del país. “Els noms escollits Buffon, Goethe i Voltaire”, recorda Àlex Broch en el número 51 de la revista L’Espill, “no són accidentals i responen a propostes i interrogacions ben concretes que tant ajuden a interpretar una època com les transformacions, actituds i canvis ideològics interiors de personalitats senyeres que són punts de referència i motor del canvi d’una part del procés històric”. Al capdavall, unes “novel·les d’idees”, tal i com prefereix anomenar-les Domínguez a qui el terme novel·la històrica sembla que fa una mica de nosa.

Però, n’hi ha més. Martí Domínguez no solament afirma que vol construir “una obra transcendent” enmig d’un context de banalització dels temes literaris propiciat en part pels editors sinó que, a més, confessa que “ha viscut per les idees” i que la seva voluntat és fer “un tipus de novel·la que convide a pensar, que ens faça millor persones en un món envoltat de caníbals”. “En aquest sentit”, diu, “em sent deutor de la Il·lustració i de la seua aposta doctrinal, fer millor una mica els homes”. La tria temàtica pot semblar massa arriscada, una impertinència, però en realitat res de més actual que les qüestions i els personatges que aborda l’autor. Una opció, com recorda Sòria, molt més habitual en contextos com l’anglosaxó o el germànic on continua havent un interès per la literatura d’idees. “Voltaire, per exemple, en aquests moments està en el centre de tot, en la necessitat de la tolerància en un món colpejat pel fanatisme gihadista, deshumamitzat pel liberalisme nord-americà, en un món on es persegueix l’intel·lectual”. La seva obra no es deixa trair per les pressions editorials o per l’ambició de l’autor de best-sellers. De fet, Domínguez fa seu el lema de l’emperador August, Festina lente, o el que és el mateix, afanya’t lentament, treballa, escriu amb diligència però sense atabalaments.  “Al capdavall, del que es tracta és de conrear el teu camp, sense massa pressa, mantenir-te en la teua essència, al marge de les pressions, sent fidel al teu pensament i a la idea de construir una obra”, assegura. “El primer lector”, prossegueix, “és un mateix. D’altra banda, si al públic li agrada, molt millor; si fidelitzes un públic, molt bé també; tampoc no voldria caure en un elitisme feroç: és obvi que els escriptors escriuen per a ser llegits”.

Altrament, al darrere de cadascun dels seus llibres sempre batega el seu ‘jo’ com ara amb El fracassat (2013), una biografia del pintor Paul Cézanne que no és més que la història d’un artista que tria viure en llibertat i condemnat, a causa de la seva obstinació, a la solitud més extrema. Aquest Cézanne és, podríem dir, el Domínguez que ha escrit per damunt de les temptacions de les modes, el novel·lista silenciat, supervivent a una relativa indiferència col·lectiva; per tant, entotsolat com el pintor francès.

“Martí Domínguez és un personatge del Renaixement, amb una obra important que toca temes centrals del món modern”, afirma el periodista i escriptor Adolf Beltran, durant anys -i fins que va desaparèixer- director de l’edició valenciana del Quadern d’El País, on també va col·laborar -i col·labora- com a columnista l’autor. Beltran es mostra especialment interessat per la seva darrera novel·la, La sega, una novel·la diferent de les altres i que ja va per quatre edicions, guardonada amb el Premi de La Crítica de Serra d’Or 2016, entre d’altres.  “La Sega representa un canvi, l’escriptor passa del que podríem anomenar una novel·la d’idees a una novel·la de la vida”, afirma. “Darrere de La sega, hi ha la reconstrucció d’un món, el dels masovers del Maestrat atrapats entre el maquis i la Guàrdia Civil, on apareix també el Martí periodista i on continua existint el Martí que mira el món viu que l’envolta, la seua estima pel territori i la gent, la història… És un llibre molt contundent, en què l’autor demostra la seua versatilitat, on es confirma com un autor amb una trajectòria i amb una obra molt sòlida”, explica Beltran.

D’altra banda, és un llibre que, segons Domínguez mateix, ha estat “el treball de molts anys, una novel·la de decantació iniciada el 1998, quan vaig començar a interessar-me pel tema arran de la descoberta en un mas que vaig comprar d’un fusell màuser amb dues baionetes, i vaig començar a recollir testimonis, a documentar-me, a pensar quina seria la veu narrativa…”. “M’interessava, a més, tocar el tema de la violència humana que tant havia tractat, per cert, Voltaire en la seua cerca exploratòria sobre la naturalesa humana”, afirma.

Amb La sega, tornem de bell nou a Broch i al seu article sobre l’obra de Martí Domínguez a L’Espill, “la dada objectiva i freda que ens dóna la història, que podem llegir quan llegim història, pren aquí la força, virulència i emotivitat que permet la literatura quan utilitza el llenguatge per descriure els fets, les emotivitats i la psicologia dels personatges”. “Dir com dic que La sega és la novel·la de la por, la violència i la repressió franquista només té un abast informatiu i no pot donar mesura de l’impacte i potencialitat de cada paraula si  no llegim el que el text diu, com ho diu, i la novel·la explica”, rebla el conegut crític català.

Per a l’editor i assagista Gustau Muñoz, la darrera novel·la de Martí Domínguez marca una fita no només per la seva qualitat literària sinó també per la capacitat que té d’explicar tot un món que estava en la penombra. La sega consolida una obra, segons Muñoz, encara en evolució, molt sòlida, en un context literari valencià molt interessant amb autors cada vegada més importants. En opinió del crític i també novel·lista Xavier Aliaga: “Aquesta era la novel·la que li faltava per a remarcar el seu lloc com un dels autors més importants del panorama literari en català”. “Domínguez és un escriptor que junt a figures com Jaume Cabré, per posar un exemple, connecta la nostra literatura per la seua qualitat, amb l’àmbit europeu, una literatura que fuig de modes”, comenta.

Gustau Muñoz vol destacar encara la vessant assagística de Martí Domínguez: “El seu assaig El somni de Lucreci (2013) (premiat amb el Carles Rahola), és una fantàstica excursió al món de la història de les idees, hi ha ambició i una manera de resoldre el text molt solvent”. En aquest sentit, recorda el seu magnífic estudi introductori sobre una antologia de textos de Voltaire publicat per Gredos dins de la col·lecció Biblioteca de Grandes Pensadores, amb un pròleg de Fernando Savater. No és cap casualitat tampoc aquesta aptitud  en un autor que, a més, com recorda Sòria, està al capdavant d’una de les revistes de divulgació científica més importants com és Mètode, editada per la Universitat de València.

Columnista, novel·lista, assagista, divulgador científic des d’un domini increïble de camps com la botànica o la zoologia però també de l’art, no hi ha res que atenyi a la l’home que li sigui aliè. “Vull escriure novel·les”, insisteix Martí Domínguez fastiguejat de la banalitat, “que puguen tenir una mínima possibilitat de posteritat…”.