Pedro Sánchez de l’èpica a la retòrica orgànica

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 2 d’octubre de 2016.

Els líders socialistes, Susana Díaz i Pedro Sánchez.

Els líders socialistes, Susana Díaz i Pedro Sánchez.

Semblava que durant les darreres hores Pedro Sánchez hagués deixat de ser un xicot arrogant de classe acomodada per a convertir-se en una mena de William Wallace, en aquell agosarat cavaller que es va oposar ferotgement a la humiliant submissió dels nobles escocesos al rei Eduard d’Anglaterra. Només per unes hores, Sánchez, va ser el líder que els desencantats militants socialistes necessitaven per a convèncer-se que encara pagaven quota a un partit d’esquerres. Que encara hi havia alguna esperança de ser alguna cosa més que l’ala liberal dels neoliberals de tota mena i condició en un país on els votants d’esquerra es divideixen gairebé entre dimissionaris i podemites.

El cas és que Sánchez va brandar l’espasa contra les mòmies del seu partit, excitades per la còlera de González i comandades per la darrera heroïna del nacionalisme espanyol, Susana Díaz. També contra Prisa, l’Ibex 35, La Razón, Nosferatu i el llop de la Caputxeta Vermella. Contra gossets i gatets. Ho va fer amb la música de fons de les grans epopeies i sabent que, com Walace mateix, corria el risc de ser penjat quasi fins a la mort, castrat i esbudellat en vida, trossejat i enviat finalment als inferns de la desmemòria. Els espanyols no xalaven tant des de la defensa heroica de l’Alcàsser de Toledo per Moscardó.

Malgrat les enormes forces del maligne a què s’enfrontava, el madrileny va resistir mentre la premsa, corpresa amb la gesta, el descrivia bé com un malvat, bé com un visionari que estava reescrivint la història del seu partit, alliberant al PSOE del llast de les velles glòries, més preocupades per les seves fortunes que pel destí de la matxucada classe obrera de les Espanyes. Més preocupats pels bancs i els propietaris que pels desnonats. Se’n recordeu de Carme Chacón prometent un enduriment de la llei hipotecària mentre Ada Colau creixia en el carrer, batallant a favor dels milers de desnonats?. Recordeu els dirigents socialistes tancats en sínodes secretes on estudiaven el curs dels esdeveniments del seu món petit mentre els Iglesias i els Errejón omplien les places d’Espanya al crit de sí es pot?.

Al final, però, la raison d’État dels odiats barons, la força bruta, es va acabar imposant i Sánchez, vençut, va tornar a ser aquell xicot d’estudiar màsters i fer cursos en escoles que mai no es podrien pagar els guerristeshijos de la portera”, a ser el xicot acostumat des de la primera infància laboral a guanyar sous de tres parells de collons, el noi disciplinat i obedient que sap molt bé que quan es reparteix joc el millor és callar i fer veure que un no s’assabenta de res.

Com vulgui que sigui, ahir per la nit, després que els boteruts nobles del seu partit el tombaren del cavall en meitat del camp de batalla, molts haurien volgut escoltar, ni encara que fos per primera i última vegada, no aquest Sánchez distant i de cabells clenxinats sinó Walace. Un Wallace cosit a cicatrius, altiu, rebel, disposat a fer el darrer sacrifici pels seus, pels que durant hores van aclamar-lo rabiosament a les portes de Ferraz.

Doncs, no. Sánchez va comparèixer tan empolainat com sempre, com a punt de fer una classe de màster en una escola de negocis, amb maneres d’un relacions públiques experimentat. I amb to seré, va venir a dir que aquí no havia passat res, que els socialistes eren molt de discutir i que, reunides les parts de la part contractant i fetes les deliberacions oportunes, s’obria una nova etapa que calia que tothom veiés com a esperançadora. Inesperadament –o no-, Sánchez, va optar per deixar l’èpica als desgraciats que el van seguir a la matança i fer seva la retòrica orgànica. Així, doncs, cap ni una paraula més alta que l’altra, cap referència a cops d’estat, cap a les virtuts de la democràcia real, ni un bri de les raons que el van dur a sollevar-se no només contra els seus ancians tutors, sinó també contra les aspiracions luxurioses de manar de la dreta més corrupta del planeta. Tot plegat, Sánchez va fer un mut i a la gàbia com els de l’adolescent malcriat i imbècil a qui acaben traient-li del cap un caprici amb quatre hòsties. De fer l’heroi a fer l’idiota o l’indi desplomat. Ombres de Valle Inclán. Espanya absurda.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s