País Valencià, ara o mai

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de setembre de 2016 a La Veu del País Valencià.

Antonio Montiel, Ximo Puig, Mònica Oltra i Enric Morera, després de la signatura del conegut com a Pacte del Botànic.

Antonio Montiel, Ximo Puig, Mònica Oltra i Enric Morera, després de la signatura del conegut com a Pacte del Botànic.

En el torn de preguntes del públic d’una conferència a Barcelona sobre la nostra situació política, un jove valencià em demana mig desafiant si no pense que emprar el terme País Valencià pot limitar l’extensió i la implantació del valencianisme. El jove introdueix la pregunta després de rememorar l’episodi de l’Homenatge a València que fa poc ha tingut lloc i que ha organitzat Acció Cultural del País Valencià. Assegura haver participat de grat tot i que pel to amb què ho explica crec percebre no poques reticències per la seua banda tant pel que fa a la intenció com a l’estètica de l’acte.

És evident que la pregunta que fa és retòrica. Que en realitat està convençut –conformat− de l’eficàcia i sobretot de la legitimitat de la denominació Comunitat Valenciana a l’hora d’articular un ‘valencianisme’ que, intuesc, té més a veure amb la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo que amb la Unitat del Poble Valencià de Pere Mayor. Paga la pena recordar que la denominació va ser qualificada d’‘imbecil·litat’ pel seu propi inventor, l’ucedista i prohom de l’anticatalanisme, Emilio Attard, en una entrevista concedida el 1991 a Miquel Alberola per al setmanari El Temps. Amb tota seguretat, el xicot no té en compte l’efecte dissolvent que en termes nacionals implica la invenció d’Attard, de la mateixa manera que ignora les prohibicions per part del PP de què ha estat objecte, al llarg dels anys, el terme País Valencià. És evident que, amb el vet, solemnitzat amb acords plenaris de les Corts, la dreta ultraconservadora indígena es proposava criminalitzar simbòlicament una concepció del país totalment contrària al seu regionalisme mentre perseguia amb acarnissament les figures i l’obra de personatges significats com Joan Fuster, Enric Valor, Raimon o Ovidi Montllor, només per dir-ne alguns. Al capdavall del que es tractava era de matxucar qualsevol indici de dissidència local a l’espanyolisme i, en nom de les essències regnícoles, del ‘per a ofrenar’, estigmatizar i estrangeritzar els veritables valencianistes. La coartada era –i és encara− la defensa d’un marc estatutari que la dreta mateixa va forçar recolzant-se, com sempre, en el xantatge institucional i amb la pressió de l’anticatalanisme violent que ella mateixa atiava. L’esquerra, poc o molt convençuda, es va plegar a les pressions mentre el nacionalisme, sense mitjans per a reproduir-se socialment, es desesperava per sobreviure i per intentar superar electoralment la barrera del 5% imposada per populars i socialistes.

La victòria del PP primer a l’Ajuntament de València el 1991 i després el 1995 en la Generalitat, va submergir el país de ple en un relat autonòmic que no era cap altra cosa que una modernització del vell regionalisme amb tota la seua caterva de tòpics i de servituds sucursalistes. El cert és que durant dècades no només no hi ha hagut gaires possibilitats realistes de contrarestar aquest relat regionalista i conservador, de difondre amb plenes garanties democràtiques una alternativa sinó que, pel que sembla, el relat de la dreta ha arribat a impregnar sectors majoritaris del valencianisme, especialment de les noves generacions que s’han incorporat. El resultat d’aquesta impregnació, assumpció, a la curta serà un desastre en termes de supervivència col·lectiva encara que, de moment, haja contribuït a l’èxit temporal –com en tot èxit en democràcia− en termes electorals.

Per cert que la majoria de nous dirigents veritablement compromesos amb el país farien bé de llegir-se el llibre del conseller Manuel Alcaraz, De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana, per superar la somnolència i la ressaca ideològica que provoca una victòria electoral inesperada.

No cal dir que el renec d’aquell jove de Barcelona davant del que degué considerar un discurs –el meu− arrauxat, inconvenient i antic (¡?), dóna moltes pistes sobre fins a quin punt la persecució sistemàtica, l’absència d’una estructura de comunicació pròpia, el sucursalisme polític practicat pels nostres dirigents, ha calat. El cas és que sense una veritable voluntat de transformació no hi haurà canvis profunds en la mentalitat de la nostra societat que ens permeten emancipar-nos políticament per a millorar les condicions de la nostra existència col·lectiva. I els canvis s’operen articulant una estructura de comunicació pública de qualitat, propiciant la generació d’una economia alternativa a models que han causat una autèntica devastació, enfortint els fonaments de la democràcia sense por a la crítica, combatent des de la racionalitat mentalitats retrògrades que menen a actituds com les de la corrupció o l’autoritarisme. No és només, doncs, una qüestió de noms, que també. A ningú pot escapar, posem per cas, els significats profunds que amaguen els mots, el que hi ha darrere de la reivindicació d’una denominació o d’una altra, de la lletra d’un himne. Ningú no pot quedar-se tampoc de braços creuats davant d’una situació tan peculiar com la nostra. La d’un país on continua guanyant les eleccions un partit que, com el PP, ha saquejat a mans plens les arques públiques i ha condemnat a la misèria a desenes de milers de ciutadans. Alguna cosa no està fent-se bé i no és culpa dels qui assenyalen, ni tampoc el miratge d’un incòmode sector civil perversament etiquetat de pessimista. Tots no estan, sortosament, per combregar amb rodes de molí, ni per a acceptar les suposades raons del segrestador.

Les coses no es poden fer d’un dia per l’altre, cert, però tampoc no es poden posposar sine die o condicionar la seua execució al mal humor o a les necessitats i imposicions de l’adversari. Els governants haurien de saber que no hi ha res de pitjor que acabar amb la paciència dels propis. De la mateixa manera que haurien de tenir clar que hi ha urgències, per exemple la d’un veritable canvi, que no admeten recriminacions ni retrets. Podríem fer bones de nou les paraules de Joan Fuster: ara o mai.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s