L’imant de Madrid i els valencians

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de setembre de 2016 a La Veu del País Valencià.

Diputats valencians a la porta del Congreso posant per a una campanya a favor de l’emoji-paella promoguda per l’humorista, Eugeni Alemany.

Madrid és com un poderós imant capaç d’atreure fins al darrer escolanet de províncies, notari, regidor, capellà o artista de varietés. No em referesc al Madrid del carrer Cullera, al dels barris de El Ruedo, Valdemingómez o Las Torres de Villaverde Alto. Parle de la ciutat dels barris d’Almagro, la Castellana, Jerónimos, la del carrer Serrano, la dels restaurants de luxe com el Horcher, el Zalacaín o el Santceloni, la dels brokers, la dels grans bufets d’advocats, els milionaris, els empresaris, la del poder polític i financer en majúscules. Com és lògic, la capital –com qualsevol altra capital d’Estat– exerceix, entre els aspirants a qualsevol cosa, una natural fascinació que, en el cas de les mentalitats provincianes –en una Espanya de ciutats de províncies condemnades al tedi i la subsidiarietat–, pot arribar al paroxisme.

A l’exalcaldessa Rita Barberà, per exemple, només li preocupava arreglar la llardosa avinguda del Port perquè els madrilenys pogueren anar més directes i ràpids des de la Puerta del Sol a la Malva-rosa. Ho va dir en una roda de premsa posant la boca com un forn i es va quedar més ampla que llarga. Aquest fetitxisme jacobí de Barberà és compartit amb entusiasme per bona part dels notables valencians, especialment dels que formen part de la classe política del país. Molts d’ells preferirien ser zeladors d’un ministeri en Madrid a diputats d’unes Corts instal·lades en la perifèria i, el pitjor, és que se’ls nota. No en va, allà, en meitat de l’estepa castellana, estan totes les televisions –la que no tenim al País Valencià, també–, els periodistes saberuts, els gerros xinesos, les stars de la política, tot el ventall de portes giratòries… A Madrid, cert, es couen moltes paelles només que se les mengen totes allí i si ets de províncies, treballes per a províncies o fas el provincià, no et deixen tastar-la ni encara que et portes la cullera de casa, et reclames marca de denominació i els faces la promesa d’amenitzar l’àpat amb uns acudits. No importa si en la cuina està Podemos, el PSOE o el PP. Sempre t’han de deixar sota taula.

En el pecat portem la penitència. Ben mirat, aquesta actitud sucursalista de la majoria dels manaires del país, extensible a la nostra col·lectivitat, socialment invisible, ha estat la perdició dels valencians que han acabat per assumir-ne amb naturalitat la seua irrellevància en el conjunt de l’Estat tal com advertia, en un incòmode article, el meu col·lega, Xavier Aliaga. Només això pot explicar que Montoro parle sense embullar-se de tancar la EMT, que Rajoy se’n fota de les necessitats de finançament del país o que els diputats de tota Espanya se’n vagen a passejar el dia que les Corts valencianes en ple acudeixen al parlament espanyol a exigir un tracte millor, que tot això passe, vull dir, sense que mig país no s’avalote. I només la consciència d’una part de la ciutadania sobre aquesta humiliant situació pot explicar, també, l’àmplia acceptació entre nosaltres que van tenir dels contundents discursos dels diputats republicans Joan Tardà i Gabriel Rufián durant la darrera investidura fallida de Rajoy.

El problema no és d’ara. De fet, té unes arrels ben profundes i vistes com van les coses, cal pensar que la cosa va per a llarg.

A propòsit del sucursalisme, Joan Fuster escrivia en Nosaltres els valencians: “(…) D’entrada el provincià, ja se sent vexat d’ésser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu ‘sucursalisme’ el lliga d’una manera automàtica al centre: això li referma la situació de ‘dependència’ a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània. (…) És en la defensa dels seus (interessos) que el provincià es troba desconcertat. Comprova que la solució ‘depèn’ –com ell- del centre: voldria encara, per ‘sucursalisme’, que fos el centre qui la hi donés. I rarament la ‘solució’  de què el proveeixen li sembla satisfactòria. (…)   El provincià és ‘provincià’: ex-cèntric. Vaga pels afores de l’Estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat d’assimilar-s’hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l’altra part d’ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val res d’apropiar-se la llengua, la cultura, l’estil que li brinda el centre; ni l’abandó ‘sucursalista’ no li val de res. Mentre viurà a la província i formarà en la seva societat, serà un provincià. La seva reacció, en general, és l’anticentralisme: anticentralisme administratiu, és clar. Protesta contra l’aparell burocràtic de l’Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dir-ho.”. I, encara: “(…) Si li repugna el centralisme, no és pas pel que té –o amaga- de coacció nacionalista, sinó pel seu mal funcionament com a sistema de govern. (…) Hi ha valencians que, anticentralistes rabiosos, serien feliços amb una descentralització castellanitzant. Aquesta és la posició conseqüent del ‘sucursalisme’. Allò seria per a ells un remei al complex d’inferioritat. La cosa és estúpida, però inevitable”. Doncs, en això estem, entre l’estúpid i l’inevitable. Entre l’anticentralisme i el neoregionalisme d’acomboiament. Entre Madrid i el no-res.