Il·legal, PDC? I, després ERC? La CUP?

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 9 de setembre de 2016.

Madrigal durant la seva intervenció davant del rei amb motiu de la inauguració de l'any judicial 2016.

Madrigal durant la seva intervenció davant del rei amb motiu de la inauguració de l’any judicial 2016.

El primer toc contra l’independentisme abans de la Diada d’enguany el va donar la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, durant el seu discurs d’inici de l’Any Judicial davant d’un Felip VI de cara llarga. La conservadora Madrigal va amenaçar “al desafío independentista” amb l’ús de la via penal en el context d’un parlament dur, de marcat caràcter polític mentre s’anava coent també, per cert, la inhabilitació política del líder basc, Arnaldo Otegi. Les darreres garrotades venen ara de part del Ministeri d’Interior comandat per Fernández Díaz, poc després de l’escàndol de les seves converses amb l’excap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Unes converses a través de les quals es pot seguir el relat de la guerra bruta de l’Estat dirigida contra l’independentisme i les mateixes institucions catalanes.

El ministeri dels policies ha advertit al PDC que de no canviar els seus estatuts podria ser il·legalitzat en aplicació de la Llei de Partits de 2002, la mateixa que es va usar per escapçar el PCE (reconstituït) vinculat al grup armat GRAPO i a Euskal Herritarrok i Batasuna, en aquell moment formacions alineades amb els plantejaments violents d’ETA. No és que els d’Artur Mas i Pacal hagin decidit tirar-se a Collserola armats fins a les dents. El problema rau en què als seus estatuts afirmen que no volen renunciar a defensar una via unilateral per a aconseguir la independència.

Tant s’hi val. Si els de la vella Convergència hagueren inclòs en els seus estatuts la devoció a la Moreneta com a precepte recomanat per a tota la militància, potser també ho haurien trobat un perill per a la democràcia i els haurien equiparat a vés a saber quina secta religiosa radical i violenta.

Fet i fet, cap Llei de Partits com aquesta, dirigida bàsicament a perseguir els partits que defensen el terrorisme, permet tantes interpretacions atesa la seva ambigüitat com ja va denunciar en el seu moment Amnistia Internacional (AI). Per a AI aquesta ambigüitat obri la porta a que es puguin iniciar “processos de proscripció de partits polítics que propugnen el canvi de principis constitucionals o lleis de forma pacífica, la qual cosa estaria en contra de la Constitució espanyola”. Té gràcia que fora la mateixa Convergència i Unió qui va donar suport al PP i al PSOE per a aprovar una norma directament sorgida de les entranyes d’un Aznar políticament embogit i d’un PP amb uns tics autoritaris a témer.

Sense dubte, la dreta espanyola li vol fer pagar molt car al nacionalisme conservador català la seva unilateralitat en el canvi de les regles del joc dels equilibris territorials, en el no manteniment de les velles aliances entre l’Estat i la perifèria catalunyesa, en definitiva de la seva deriva cap a l’independentisme. La traïció del partit per excel·lència de la burgesia i la gent d’ordre al vell stablishment espanyol els ha enfurismat com mai. Sense ells, evidentment, la revolta civil catalana no hauria tingut l’enorme legitimitat que té. L’adhesió dels convergents i els seus entorns completa el mapa social d’un independentisme majoritari que va de l’esquerra radical al liberalisme, de la socialdemocràcia als democratacristians.

Fora ingenu pensar, però, que l’amenaça només va per a la gent d’ordre del PDC. Amb la llei dels partits i en nom de la defensa de la democràcia l’Estat espanyol podia fer com va fer Franco, vull dir, aixecar-se en legítima defensa de la República i de la unitat d’Espanya. Si el PDC pot ser il·legalitzat per allò de la ‘unilateralitat’ també ho pot ser Esquerra Republicana de Catalunya que es marca com a objectiu la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó o la CUP que defensa el mateix. Tot plegat, aquests postulats s’estavellen frontalment contra una Constitució espanyola que diu fonamentar-s’hi en “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común de todos los españoles” encara que reconegui el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren.

Bo, no cal donar-li massa més voltes a l’assumpte de la il·legalització. Vull dir la del PDC però també la d’ERC, la de la CUP, la dels castellers de Sants, el vermut o l’àliga de la Patum. Il·legalitzaran, si poden, tot el que sigui il·legalitzable i denunciaran també tant com podran. Aniran a per totes en el context d’una gran operació de repressió que es donarà en els àmbits judicial, mediàtica, polític i policial i que, a més, es voldrà legitima i democràtica com tantes operacions d’aquesta mena que es donen en el món. Res del que facin –d’allò que ara com ara poden fer- serà però suficient i definitiu per a acabar amb les raons i l’activisme d’un moviment civil cada vegada armat amb més arguments de pes per a continuar. El pitjor de tot és que això, també ho saben. És la impotència i el desconcert el que orienta els seus moviments. Encara no han tingut temps de pensar en la política.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s